Es posá a la gatzoneta davant seu, com havia fet el primer cop que la va veure...

Baixava les escales recolzada a la paret, esglaó per esglaó sense fixar-se on posava els peus i molt a poc a poc. Baixava aquelles escales gairebé a diari, coneixia aquell indret millor que ningú; podria haver dibuixat l'estructura d'aquella estació de carrilet amb la mà esquerra i amb els ulls embenats. Va arribar al peu de l'escala; esperava un tren que la portaria a casa seva, a l'Hospitalet, allà no l'esperava ningú, però la rutina era fàcil de seguir, aburrida, però cómoda, i no tenia prou força de voluntat com per trencar una vida que havia començat a odiar en silenci. No era feliç, feia temps que no ho era...s'assegué en un dels bancs de l'estació; tot just hi hauria dos o tres persones a l'andana, així que es va estirar al banc i tancà els ulls. I es limità a recordar; moments en els que existir tenia un sentit, en els que tenia un motiu per viure: ell. I s'odiava per tenir aquell sentiment gravat a l'anima, doncs ella sempre havia sigut una noia orgullosa, forta ... i, estava plorant, per ell? ... Si, plorava perque el trobava a faltar, cridava el seu nom totes les nits; escribia cartes a la sorra, que més tard les ones s'encarregaven de fer arribar al seu destí, cantava les cançons que li havia enviat, llegia els seus e mails, es tancava a la seva habitació i es limitava a viure del passat, no somreia, per ventura tenia motius per fer-ho? Tancava els ulls, i somiava ser de nou aquella noia que reia només per ser el que era, per sentir que ell l'havia escollit a ella...potser s'enyorava mes a si mateixa que aquell noi amb ulls de llop... tenia una mirada tan freda, tan prepotent, i un somriure tan caní, tan pervers... savia que l'estimaria desde el moment en el que el va veure, que la captivaria amb aquella manera de caminar, de mirar intimidant i amb una ganyota de burla als llavis, i savia que sufriria per ell, savia que ell no estava disposat a demostrar-li que l'estimava i que ella hauria de demostrar-ho pels dos, que no viuria moments romantics amb ell, que mai li cantaria una cançó agenollat als seus peus, ni que li murmuraria a l'oída que no podia viure sense ella, era massa orgullós per fer-ho. I... I si ell mai l'hagués estimat realment? ... Mil i un cops havia arribat a aquesta conclusió i uns altres mil i un l'havia refusat, però una veueta a la seva ment la martiritzava cada cop que despertava, i repetía les mateixes frases un cop i un altre sense parar, sense deixar de cridar-li a la cara alló que t'han odiava escoltar...potser...potser s'havia esforçat tant en demostrar aquell inóspit amor que no havia percatat que mai havia existit, i que aquell somriure caní mai l'havia pertangut a ella. No podía soportar-ho, estava farta, farta d'haver de viure en aquell món on tot se li havia negat... No servia per a res, no era guapa, no tenia un port elegant al caminar, ni una carrera de cinc anys, ni un treball que la mantingués ocupada i l'ajudes a olvidar, no tenia amics amb els qui poder quedar els caps de setmana, ni una afició que li pujes els ànims i a la que poder dedicar-se... així que, estirada al banc d'una estació de carrilet, de pareds nues i on habitaven mirades d'indiferència, s'adormí, feta un cabdell i amb uadis a les galtes, per on havien corregut llàgrimes d'amargor, que havien envellit aquell jove rostre amb una mirada perduda, una ganyota de fastic a la boca, i unes celles que, arquejades, expressaven aquell interrogant que tan la martiritzava.
..............................
Obrí els ulls de cop, li costà bastant recordar on era, i en especial que feia allà, al seu costat hi havia un home amb uniform, que la mirava amb una barreja de compasió i duresa.
-Bon dia.- Digue el guàrdia. Ella suposà que havia passat la nit allà com qualsevol altre indigent al que deixaven dormir les nits més fredes del gener a l'interior de l'estació, doncs a l'exterior més d'un hauria mort de fred, i, que aquell home venia a fer-la fora; quina hora deuria ser? Les sis del matí?, va mirar el guàrdia, aquest es posà a la gatzoneta davant seu fins estar a la seva altura, doncs ella ja s'havia assegut i es fregava els ulls amb aire mandrós.
-Com et dius?.-Li preguntà
-Ona.-Diguè amb un badall. Li agradava aquell senyor, li parlava amb tendresa i suavitat, com si li sapigués greu haver-la despertat, tenia una mirada cándida, els seus ulls eran de color marró clar, de forma allargada, amb les pestanyes llargues, semblava extranger, per aquelles faccions anguloses i fines, els ulls atmetllats, els llavis fins uns pomuls i una barbeta pronunciades...quants anys deuria tenir? Calculà uns trenta i escatx, flocs negres de cabell sobresortien del barret de l'uniform, l'Ona estava convençuda de que tenia arrels orientals.
-No tens lloc hostetjar-te?.- Digué amb incredulitat, l'Ona va asignar aquell to al fet de que portes una roba bona, no anés bruta, estigués ven pentinada, i fes olor a colònia. S'havia quedat ensimismada, mirant al guàrdia, pensant en com n'era de diferent la mirada d'aquell home en comparació a la frivolitat del que ocupava la seva ment. Contestà lentament, volia donar bona impresió al guàrdia, buscà les paraules precises per donar entendre que tot havia sigut un malentés.
-Sento que m'hagi trobat en aquest estat, el cas es que ahir entrada la nit em disposava a agafar el carrilet direcció Hospitalet; i el son em va vèncer, portava dies sense dormir, i no vaig poder evitar-ho, ara mateix marxaré, no es preocupi, sento haver-li ocasionat contratemps senyor.-El guàrdia la mirà afablement, l'Ona s'inquietà, no ho havia fet prou bé?.
-El cas es que, el tren en direcció l'Hospitalet no surt fins les set; jo no tinc res a fer, podriem anar a prendre un café, al costat del kiosc hi ha una cafeteria amb els millors cruassants de xocolata que es pugui imaginar.-Tot aixó ho digué amb un gran somriure als llavis, gesticulava al parlar, però de manera suau,- Que, li ve de gust?
L'Ona afirmà amb el cap amb les paraules robades per aquell guàrdia oriental, el guàrdia xerrava pels descosits, li va explicar que ell s'encarregava de supervisar els trens del carrilet, però que més d'un cop debia vestirse d'uniform i convertir-se en un guàrdia més de l'estació, poc a poc es va anar obrint i li explicà que el seu pare era d'origen mongol i que part de la seva familia vivia allà, el seu nom era Robert, afirmà que la seva mare havia conseguit convèncer el seu pare per posar-li un nom català i que tenia dos germanes més petites que ell. L'Ona l'escoltava extasiada, somreia, i asentia o afegia comentaris de tant en tant.
-Bé.- Diguè en Robert.-Ara tú, expliquem a que et dediques, quines son les teves aficions? Algú amb aquesta mirada s'ha de dedicar al món del cinema!.-L'Ona va somriure però es desinflà per dins, que a que es dedicava? Doncs a res, es limitava a respirar i menjar de tant en tant, havia estudiat magisteri però no es veia amb cor de buscar feina com a mestre, li agradava llegir i escriure, i temps enrera havia tingut una novel.la a la ment, i l'havia intentat plasmar en el paper però quin desastre, s'en avergonyia de si mateixa i en especial de lo poc que n'era de feliç i de ser dèbil com n'era, que li havia de dir a en Robert? Que estava davant d'una noia que es imitava a ser.-I doncs?.- En Robert es donà comte de que el ulls de l'Ona s'havien enfosquit de cop, i que havien perdut la brillantor amb la que l'havia mirat fins llavors, l'Ona parlava amb el cap cot i amb una veu buida i indiferent.
Per un moment pensá en mentir, en dir-li que treballava de mestra en una escola pública, i que en el seu temps lliure escribia històries de terror, que estava soltera i que tenia un pis a la zona centre de l'Hospitalet...podria haver mentit sobre el seu estat civil, sobre la seva condició económica, sobre la vida que duïa...podria haver creat amb paraules alló que sempre havia somiat crear amb fets, però no es va veure amb cor de posar-se una màscara i fingir que era feliç i que no cambiaría la seva vida per a re del món, quan el que realment pensava era tot el contrari, així que li va dir la veritat, li explicà la seva vida amb nostàlgia però amb la veu freda, li explicà com vivia i perquè i sense adonar-se, començà a plorar, no gemegava, ni respirava entretalladament, simplement parlava i a la vegada deixava correr llàgrimes d'amargor, com més parlava més s'odiava a si mateixa i més estimava a en Robert, que l'escoltava amb posat seriós i amb una mirada que li donava calor i l'ajudava a seguir, quan va acabar, l'Ona es sentí molt malament, de nou tenia la sensació de que no mereixia estar parlant amb aquell home tan meravellós i que tampoc mereixia una vida en la que existir. En Robert s'acostà a ella, i es posà a la gatzoneta davant seu com va fer el primer cop que la va veure, li secà les llàgrimes amb un mocador de tela blau i blanc, doblegat curosament, i li oferí la seva mà. L'Ona vacil.là un segon, durant aquell instant, tota la vida que acabava de narrar passà per la seva ment molt ràpidament com una pel.lícula muda, l'Ona imaginà on aniria amb aquella mà que se li oferia, s' adonà de que no la savia imaginar, potser caminaria per la platja agafada a aquella mà, potser aquella mà li regalaria un anell de compromís, potser aquella mà li ensenyaria a estimar-se i per tant a estimar els demés, així que l'agafà i pujà al tren en direcció plaça Espanya. L'Ona no ho savia, no s'havia adonat, de que acabava de matar al llop que l'havia aguaitat tan de temps.