Es "Laguito"

A voltes la quotidianitat del nostre entorn fa que ens passin desapercebuts els detalls. Les preses i les rutines diàries no deixen temps per a una mirada relaxada i de sobte un dia et sorprèn un quadre que havies vist infinitat de vegades. Però és avui quan els teus ulls s'aturen a contemplar-hi tota la força i la bellesa que desborda un marc que no el deixa respirar prou.
El blau, el gran blau, aquell blau que els illencs hem mamat d'infants i que portam gravat a les nostres retines. Aquest blau que ens envolta, que ens allibera i ens empresona, que ens acull i ens amenaça, que ens esgronsa i ens acaricia.
Un blau que ja no ens abandona, estiguem on estiguem, que buscam sempre a l'horitzó, ensumant, buscant aquell aire humit que els nostres pulmons, com si fossin ganyes, reconeixen tot d'una.

A aquest blau no li poden posar barreres que el condemnin a una mort lenta, com en els estanys de ses Salines on, en la seva agonia, transpira salnitre i escuma fins a l'última exhalació.

Aquest blau no va néixer per ser domesticat, vol viure en llibertat, agafant a l'atzar el color dels núvols que l'amenacen, dels vaixells que el solquen, de les pinedes que li donen la mà, dels penyals on s'enfila, dels illots que l'esquiten, dels peixos i de la posidònia que l'enriqueixen o de les platges on cada nit s'entrega com a bon amant.

Un blau en simbiosi perfecta amb l'altre blau, el del cel eivissenc, ingràvid i més lleuger (el del pensament, de la intel·ligència, de la comunicació: el del cap) que li vol restar protagonisme al primer, més profund (el del misteri, de les emocions, de les sensacions: el del cor) allà on ens submergim buscant una reencarnació, un ressorgiment d'entre aquelles entranyes blavoses. Els dos blaus que rivalitzen en força i en intensitat durant el dia i que al solpost, es rendeixen fonent-se en una paleta tenyida pel roig del crepuscle.

En aquest paisatge tan nostre, cada pinzellada és com una llepada d'aquesta llum, única, que neix dels blaus i es posa en cada un dels motius de la tela: una marina amb dos boixos jugant a les roques. Composició que em resulta molt familiar i encara que pot representar qualsevol racó de la nostra illa, vull pensar que és el nostre "Laguito".

Un retall de la nostra costa de llevant entre la platja de ses Figueretes i la cova de ses Dones, mirant a Formentera, entre es Malvins i l'illa de ses Rates, un lloc idíl·lic on una petita llengua rocosa tanca en forma ovalada un tros de mar, conformant una piscina natural, on molts de boixos teníem el nostre petit llac blau a on aprenguérem a nedar.

Per aquell temps els garrits de Vila teníem principalment dues alternatives per al bany: l'opció més aventurada, aconseguir unes monedes per fer el trajecte, creuant el port, en la barqueta de Talamanca, que ens deixava davant de l'Hotel Benjamín (avui Ocean Drive) per anar a nedar a Talamanca, la Platja des Duros o a l'esquena del far des Botafoc. I l'altra opció, la més econòmica, gastar sola de sandàlia camí de s'Aranyet o cap as Salt de s'Ase i sa cova de ses Dones per trobar-nos en es "Laguito" amb els nostres amics.
Allí, mentre els majors es llençaven des del punt més elevat, fent la carpa o el salt de l'àngel i desapareixent baix l'aigua per creuar bussejant el petit llac, els més petits fèiem les nostres primeres braçades i els primers cabussons emulant els majors, o agafàvem pagellides esquivant els bogamarins per donar de menjar als crancs.

Els blaus, amb sabor salat, il·luminats per aquella llum única i l'emoció del primer cabussó: una marina que els eivissencs no necessitam penjar a les nostres cases per sentir-la sempre present, perquè la portam dibuixada en el nostre cor, en el nostre cap.