És inútil

Em sento sol. Aquí, al carrer, fa fred. Estic assegut en un banc, i perquè
no quedar'm-hi?, perquè no?, ningú m'espera a casa i no crec que la soledat m'enyori. Tinc el regust de l'última copa de Vodka que
m'he prés, l'última de tantes abans. Sento la fressa dels cotxes al
passar, i veig a les parelles d'enamorats, feliços i amb el cor descalç.
Tinc por, però una por estranya, una por que no havia sentit mai abans; em contradiu el sentiment de confiança, però me'n caldría encara
molta més per confiar en mi. No em veig capaç d'aconseguir res.
Sóc una persona sense ideals pels quals lluitar, no tinc il·lusions, m'és igual si és avui o demà… Puc recordar, encara, uns llabis rient a cau de la meva orella, uns bonics ulls de color verd aigua mirant-me, un increíble rostre amb tot un futur ja planejat…
No tinc res per oferir-te, ho reconec. Sóc algú sense temptacions, m'han abandonat les il·lusions: van marxar amb tu. Ho he deixat tot per una copa, i he perdut la meva identitat…
Vaig perdre't a poc a poc, i ara m'adono que va ser culpa meva, però ara ja és massa tard. M'he convertit en un fracassat. Necessito oblidar-me del futur i tornar ràpid al passat perquè necessito trobar la causa de l'error que em va fer davallar. M'he convertit en només algú, crèdul davant estupideses. Ara, tota la meva vida ha canviat, però jo ja no podré canviar per tu…