Errant

quotidià com aquest mirall, en treus una imatge i en fas un poema errant, de vidres i paraules profundes.
Una abraçada emmirallada

...una altra vegada i em vas contestar. Perdona´m, peró hi torno: Què va ser primer,
la reflexió-poema o la fotografia? Sigui com sigui, tot molt encertat. Tant se val l´ordre.
Una abraçada platònica, per allò de la calor i la xafogor que no ens abandona als que vivim arran de mar.
Jaume

Quina gran facilitat que posseeixes per expressar sentiments, Joan; és un do immensurable que t'ha d'ajudar molt a viure. Et felicito!

T'agraeixo molt les paraules amb bons desitjos que em vas fer arribar. Sembla que, a poc a poc, ja em vaig recuperant. Moltíssimes gràcies.

El teu fill encara és tan eixerit i tan guapo?

Una abraçada,

Pilar

el mirall refleja molt... i podem aprendre i sorprendre... només si no fem "la posa", sabent que hi mirem... M'agradat aquest poemet, Joan! Fins altres "criatures"!

sempre diu la veritat. Tot i que de vegades sembla entelat pels comentaris dels altres i de la nostra mentida...
Fantàstic!

Personatge errant que cerca i no troba o potser no vol trobar. T'animo i engresco a deixar trobar-te !!! És una sensació molt.... i molt....

Crec que és una molt bona reflexió. La fotografia transmet aquest tipus de confusió d'una manera acuradíssima.


Sergi

I és que mirar-se al mirall és cosa sèria. Ell sóc jo. Jo estic dins d'ell. No el trenquis, home! Afaita't, que no n'h'hi ha per tant! Joan, ets un artistàs a l'hora de descriure estats d'ànim. Amb quatre ratlles tot queda clar. Però recorda: afaita't! Una abraçada, a seguir escrivint i a seguir llegint!

aleix