Erotissim

Un relat de: Onofre
Confraternitats



Després d'una calurosa jornada de confraternitat, un cop sopats, fets els parlaments i els brindis de rigor, les senyores abandonaren el gran saló de les aranyes i amb petites passes es dirigiren a una sala contigua disposant de capelleta oratori. Allí les esperava l'abadessa major i priora degana de la capital, rosari en ristre, disposada a amenitzar la sobretaula de les grans dames que, aprofitant l'avinentesa i presencia de la ministra de la guerra, es dedicaria a la conversió dels infidels nord-africans.

Tot seguit els homes s'encaminaren per la porta oposada a un llarg corredor que transcorreren en calma i en petits grups de dos o tres fins entrar per una de les portes laterals al saló on Alfonso XIII tenia el costum d'encetar les caixes de cigars havans i oferir-los als convidats. A la paret cega del fumatori s'hi exposaven en diferents vitrines les vitòles que en el llarg de la història van desembolicar personatges il·lustres de les arts i de la ciència. En posició d'espera l'amfitrió es col.locà a la vora de l'armari mural que guardava la vitola desembolicada per Albert Einstein el 1923.

Mentre, encallats per una singular conversa, el cap de govern es feia pregar i s'entretenia ultrapassant tots els límits. Sa Santedat, rialler, semblava fer més cas d'en Zapatero que dels que haurien de manar abans de finals d'any. En Rajoy s'ho mirava tot de reüll i rondinava amb veu fosca a les orelles d'en Moragas.

—Ostias con el tio ese. No, sí aún vamos a asistir a una conversión in extremis. I dime Moragas, que tal por los principados?

Simultaneament en Benet XVI li reia un altre acudit al Zapatero fent petits i alternatius saltirons d'un peu a l'altre a la manera que riuen els alemanys desenfrenats; obrint i plegant els dits d'ambdues mans, ara estrènyent-los, ara en posició de vobiscum. El rei, tot ell paciència, seguia dret a la vora de l'acristallat armari mentre que la que per Nadal ha de presidir ja les Corts aprofitava l'impàs per a emparellar-se amb el monarca.

— I tu? No asistes al rezo del santo rosario?

—Pues no, Majestad, a mi me fascinan las vitòlas.

—Que le estará contando este?

—Quien sabe, igual se le está confesando.

—I tu crees que sus pecados pueden provocar tales risas.

—Vaya usted a saber, Majestad, lo que llevarà encondiendo aún.

Zapatero amb insistència demanava al Gran Pare una excomunicació en tota regla pel responsable dels greus fets succeïts en el Camp Nou la nit anterior en del partit de la Supercopa. L'altre s'esqueixava de riure. Diu, com? Diu, sí home. Sí el que tenia a l'ull era una brossa! Diu com ho sap, Santedat. Diu, home, jo també ho vaig veure repetidament i en camara lenta i és molt clar. No hi ha cap dubte. Diu, no? Diu, després de la refregada a l'ull, si t'hi fixes be, pel cop que li dona, acte seguit, en Tito Vilanova a l'espatlla, podria considerar-se pecaminós al comportar cert caràcter eròtic, certa passió violenta, però és molt clar, es tracta d'un gest de fraternitat i agraïment.



***

_________________________


Onofre d'Entença

Comentaris

  • El Papa normalment va de blanc[Ofensiu]
    Pau Mora | 23-11-2011

    No, si tens tota la raó del mon. En futbol sempre hi ha dues interpretacions. ( i l'altre meitat s'equivoquen)

  • Noi si l'acabaran...[Ofensiu]
    AVERROIS | 07-10-2011 | Valoració: 10

    ...frent Sant Mou, pobret, va ser incitat! Mira que és dolent el Vilanova. Per molt menys que això a un entrenador de tercera l'hi haurien tret el carnet d'entrenador. I diuen que no hi han classes...
    Com entrenador m'és igual però com a persona té molt a desitjar.

    Una abraçada i a mi el Papa em va dir que era del Madrid, sempre va de blanc.

  • doncs no hi ha massa diferència del que podria ser la interpretació real dels fets del Camp Nou. Així sembla vista la sanció imposada al Mou.
    He acabat de llegir-ho amb un somriure obert.

l´Autor

Foto de perfil de Onofre

Onofre

42 Relats

66 Comentaris

37805 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Mon padrí, abans de deixar aquest món, va voler batejar-me Onofre per les qualitats morals i l'estima que professava al venerat sant anacoreta del desert . Deia el padrí d'en Sant Onofre que, encara jove, deixà el món i entrà en un convent i, després, en fugí per fer vida eremítica. Vivia tant sols dels fruits d'una sola palmera. Segons una tradició era fill d'un rei; quan va néixer, un dimoni l'assenyalà com a producte d'una relació adúltera de la reina i fou sotmès a una ordalia de la que sortí il·lès. Una altra tradició diu que cada diumenge, un àngel el visitava i li portava el S.S. perquè combregués. I una llegenda oriental diu que Onofre era en realitat una noia, Onòfria, molt devota i virtuosa que, per no perdre la virginitat en ser perseguida per un pretendent, pregà a Déu que la convertís en home, la qual cosa passà miraculosament.

El nom no escollit, els dels meus avantpassats, em ve i prové de les terres de la Baronia d'Entença, des del segle XIV.

Entre el meu nom del segle IV i el meu cognom del segle XIV hi ha un mil·lenari gran buit que el meu esmerç vol omplir.