Eres

L'altre dia es va suïcidar.
Ningú ho veia venir. La veiem trista, pensavem que era per el novio, que l'havia deixat. D'altres, deien que era perquè se sentia sola i la gent que quasi no la coneixia, que era pels estudis, que no li anaven bé. O potser que simplement no era feliç.
Qui podria pensar, que seria tot a l'hora?
Vaig arribar a aquesta conclusió l'altre dia, pensant en ella, en el seu final. S'ha d'estar molt i molt fotut per a fer això. Segurament ella ho estava, i no ens en vam adonar. Vaig llegir un cop, que la gent depressiva, no té ni esma per plorar. Que per no poder, no poden ni això, plorar, de la tristesa que tenen.
Ella es devia rosegar el cor, es devia veure infeliç per sempre més. Els depressius es tanquen en ells mateixos, no expliquen res, i, com que no expliquen res, ningú els entens, i com que ningú els entén, se senten estranys i com pitjor se senten, més es tanquen. Alguns fan veure que estan bé, que no els passa res. Però que va, tot façana, se senten com el més enterrat sota terra, fan veure que aguanten, que són forts. La veritable fortalesa, comença en els que reconeixen que no ho són. Però ella això tampoc ho sabia.
Potser si ens haguéssim esforçat una mica en conèixer-la més, no li hagués passat això.
Potser, ens hauríem d'haver dedicat a conèixer les persones, més que dedicar-nos a nosaltres mateixos. Potser necessitava que algú tingués una mica de temps per ella. Potser tot això no hagués passat.
Però, ja ha passat, i no podem fer-hi res. Jo la recordaré com la que va ser abans de tot això. Riallera, divertida, segura de si mateixa, sabent qui era i que volia. En els seus últims temps, no era res d'això, és una mala temporada dèiem, ja li passarà, d'aquí a res serà la mateixa de sempre!
Però no, el temps va anar passant, i no va canviar res.
Tan de bo hagués parlat, tan de bo l'hagués conegut més.
Almenys ara ja no pateix. Havia de sentir-se molt malament i sentir-se dins una vida molt desgraciada, per treure-se-la tan d'hora! Crec que em sento culpable, m'he dedicat massa a mi, a les meves coses, sense veure que ella estava pitjor.
Ho sento, espero que em puguis perdonar tot el cas que no t'he fet, ara que ja no hi ets, m'estic adonant de tot el que no eres. Feliç, contenta, segura, alegre. Ja no ho eres.
Si haguessis parlat, nosaltres t'hauríem dit que t'ajudaríem, que podries tornar a ser feliç, t'hauríem ajudat a superar-ho, t'hauríem tornat les ganes de viure!
Espero que siguis on siguis i sigui el que sigui el que volies, ho hagis aconseguit.