Èrcia i Ruf

Estava assseguda davant la llar de foc amb poc foc, els tions quasi consumits.
Hauria hagut de començar a sentir fred.
Però no el sentia.
Mirava el color calent de les flames sense mirar-les.
A vegades es mira per inèrcia i hi ha qui viu per inèrcia. Li estava passant una mica i ni ho pensava, la bruixa.
Es deia Èrcia.

Que el gat s'hagués mort era greu, sí. Dolorós. Fiblaire. Per udolar i cridar nits senceres.

Que el bosc s'hagués cremat era terrible, sí. Horrorós. Esgarrifós. Per plorar llàgrimes que no tenia ni temps d'anar creant.

Que la ciutat creixés i fos a tocar era una putada.

Que ...

Que...

Que...

Va enfosquir i ni l'escombra, que li feia amorosos copets a l'esquena per tal que la tragués a passejar, no aconseguia res de la bruixa. L'Èrcia tenia un QUE amb punts suspensius al cervell, un QUE gegant, descomunal, desorbitat, esfereïdor...la bruixa no podia aguantar el pes del QUE i el QUE reia abominablement perquè guanyava la partida, guanyava, partia en canal qualsevol força. Un QUE d'acció malparida, l'únic tipus capaç d'aconseguir l'efecte bruixa tocada i enfonsada.

El QUE s'estava enquistant i passaria a la fase anquilosament ben aviat.


En Ruf havia sortit a pasturar les dues cabres. Les duria prop d'un rierol on creixia herba lluent i mengívola, en aquella zona que no havia patit l'incendi.
Les bèsties, la Cata i la Cota, amb aquells ulls de boges, l'enrigolaven. Sovint les dibuixava en un quadernet i fins i tot, si s'inspirava (no li costava gaire) n'escrivia històries.

En arribar a lloc, mentre els animals s'atipaven, el nen s'estava al codolar, allà tocant. Li agradava resseguir la rodonesa del treball de les aigües sobre les pedres. Somreia. Feia molt bon dia, el cel nítid i l'element líquid també. S'hi va emmirallar i...quin ensurt! Darrere seu hi havia una bruixa!

L'Èrcia estava palplantada al marge del rierol. Hi havia anat empesa per la inèrcia del cada dia? En Ruf, que primer s'havia apartat espantat amb ganes de fugir, la contemplava. Una dona de cabells ressecs i llargs fins a mitges cames, abillada tota amb parracs lilosos foscos amb cosits i recosits, un nas llarg de tafanera, una barbeta amb pèls punxeguts, barret com el cucurutxu d'un gelat, i uns ulls profunds i quasi negres, dolçament vius entre arrugues i berrugues.

Els ulls parlaven.

I Ruf es va acostar a la bruixa.

I va cridar la Cata i la Cota. Un xiulet ximplet i cabres preparades.
Amb aquell senyal va començar el show.
En Ruf, en veu alta, llegia els seus relats i les cabres interpretaven tots els personatges. Feia molt temps que assajaven i de debò que allò era un espectacle digne de ser vist, per inverossímil, original i...divertit!

Sentits de la vista i l'oïda de la bruixa no van poder evitar estar al cas, de cop, d'allò. No podia ser d'altra manera... no s'hi van poder resistir!

Quan ella va esclafir a riure, el QUE va trontollar. Perillosament. S'enfondrava.
Quan ella va tornar a riure, el QUE perdia lletres...quedava la E.
Quan ella va picar de mans, la E es va fondre ben fosa, ben fosa.

No tothom sap liquidar depressions de bruixa amagades sota solituds encobertes. Poca broma.
En Ruf ho va poder fer.

L'Èrcia, agraïda, agraïdíssima, amb el rostre il·luminat, va convidar-lo a berenar.
Va moure els dits de la mà dreta i va recitar uns mots incomprensibles (com pertocava). Va aparèixer del no-res una safata amb sèpia a la planxa amb all i fonoll.

Aquell nen no havia mai menjat res de l'oceà. A casa seva passaven misèria i només menjaven patata i col i col i patata. I ,és clar, va trobar aquella menja deliciosa...ummmm....

I la bona bruixa va regalar-li una cassola màgica i sempre que volgués podria disposar d'aquell plat gustós. La seva família i ell. Fins i tot , si volia, podia vendre'n i fer calerons. Cap pega.


No la va veure mai més, aquella bruixa.
La ciutat va avançar i la cabana on havia viscut la bruia va esfondrar-se i es va convertir en pols de sidral.
El bosc es va quedar petit, petit, el rierol es va assecar.
El bosc ja no arribava ni a jardinet cuidat. Ni jardinet ciutat.

I és que els anys van passar. Per a tothom.
La bruixa té gat, i cabana, i bosc i no té cap QUE.
Segurament (ho puc assegurar) viu, VIU, en algun altre indret massa llunyà.

En Ruf regenta un restaurant amb menú de plat únic. Així va sobreviure en morir els pares de tifus i les cabres ser-li robades i violades. El disgust va ser gros. Les va abraçar i fer mil petons. Les estima. Elles l'ajuden a servir els plats i ja no volen sortir soles. La por en llibertat.

Però...

...quan s'inspira (encara pot!) escriu. I ha escrit aquest relat .