Era una dolça tarda de maig...

Era fosc i no parava de ploure. Lucy, estirada al sofà, no s’ho podia creure. Annie, la seva millor amiga, li havien detectat leucèmia. Moriria en tres mesos. “És injust! - es deia- Annie és bella, forta, feliç, dolça, amb fills...” Les llàgrimes van brotar. Va agafar el vell àlbum de fotografies i es va servir una mica de vi. Aleshores... Tot va deixar d’existir. S’havia submergit en els records.

Les dos noies es van conèixer en la flor de l’adolescència i es van tornar
inseparables. Confiaven cegament l’una amb l’altra. Compartien secrets, histories, pors, tristeses, tardes d’estudi i vespres de l’estiu plens de gelats i flirtejos. Romàntiques com eren, cada diumenge esmorzaven juntes a casa d’una veient un film d’Audrey, van créixer en una època on era fàcil somiar.

“No, no era possible!Tants anys juntes”, pensava.

Era una amistat dolça, bonica, vertadera. Una bona amistat és aquella que comparteixen els bons moments. La vertadera amistat és aquella que quan l’amic esta en la més profunda aflicció i deixa de creure en ell mateix; ve aquell amic que el fa somriure, aquell amic que confia en ell a cegues. Lucy i Annie compartien els moments més feliços, però demostraven la gran amistat que les unia quan una estava enfonsada en la por i la misèria. Eren fortes i nobles, mai havien deixat que la seva amistat es trenques. Mai havien deixat que el seu jardí de roses i margarides moris. Mai.

Eren mitjanit i Lucy estava cansada. Volia fugir, oblidar-ho tot.... Es va posar l’IPod on, accidentalment, va sonar la cançó Forever Young. Una cançó tan maca, tan nostàlgica... Que les llàgrimes van néixer.


Els amics son com les estrelles; no sempre els pots veure, pero saps que hi son . Els mesos següents van ser durs i amargs, però l’amistat és l’amistat. Lucy s’encarregava d’Annie i de la seva família. La portava a les proves, però no podia evitar que les llàgrimes li caiguessin quan la sentia plorar. Quan això passava volia anar amb ella i abraçar-la. Volia donar-li la culpa al doctor per fer patir a la seva amiga. Però no podia, aleshores veia l’Annie sortint amb la cadira de rodes, li somreia, tot i el mal, li deia paraules dolces, tot i la mort. Perquè un no suporta veure com el seu amic pateix per ell.


-Annie, com et trobes?- Ja havien passat uns tres mesos i la mort s’acostava. Lucy tenia una por, una por immensa.

- Em trobo bé- li va dir amb un dolç somriure, però aviat la seva cara es va tornar trista - Avui han vingut els nens. Tinc por, Lucy. Molta.

-A tots ens fa por morir.

- No, no tinc por de la mort. Tinc por de que ells no em recordin, son petits. Tinc por de que s’oblidin de mi.

-Això no ho pensis, ni boja! No permetre que els teus fills t’oblidin. Mai. Això mai...

-Et vull demanar un favor, la meva última voluntat.- Digué amb un trist somriure .- Quan passi el que ha de passar, vull que cuidis els meus fills. Lògicament, és en Jack que tindrà la custòdia. Però ell i jo només hem estat junts durant sis anys, sap poc de mi. Segurament, trobarà una noia i es casarà. En canvi tu i jo portem tota la vida juntes. Vull que els hi expliquis que vaig lluitar fins al final per ells, que els estimava molt. Això nomes ho pots fer tu. Digues-l’hi que potser vaig morir jove però vaig intentar viure la vida al màxim. I tu ho saps. Sisplau fes-ho per mi.

El sol brillava, Lucy la va mirar als ulls i la va abraçar. Hi ha moments en que el silenci és millor que les paraules.


Era una dolça tarda de maig en que les campanes de l’església van sonar...