Era un dia gris

Era un dissabte gris. Durant tota la nit havia plogut a bots i barrals però ara semblava que tot s'havia calmat una mica. Encara plovia, però. En Rafel havia dormit poc i malament i la mica de claror que entrava per la finestra va despertar-lo. Amb els ulls oberts es va quedar una mica més al llit. Eren dos quarts d'onze quan va anar a esmorzar. Estava sol a casa perquè els seus pares i la seva germana treballaven durant tot el dia, com cada dissabte. Quan ja semblava que estava una mica despert va anar a fer el llit. Va obrir les finestres, només una mica perquè no entrés aigua. Va engegar el mòbil i va mirar l'últim missatge rebut. Era del dia anterior, a les onze passades de la nit. Era de la Raquel, deia que demà (és a dir, avui, dissabte) vindria. Després de tant de temps vindria. En Rafel no s'ho acabava de creure i va somriure, content.

Va ordenar una mica l'habitació i va engegar l'ordinador, per mirar el correu i confirmar que la Raquel no se n'hagués desdit. No hi havia cap missatge interessant. Ja que estava posat, va copiar la informació d'un treball de naturals sobre els volcans que havia començat feia un parell de dies, va estar-s'hi una estona i va tornar a apagar l'ordinador. Aviat seria hora de dinar. Estava nerviós.

A la televisió tampoc feien res d'interessant, avorrit, va apagar-la. Seguia plovent. Va sonar el telèfon i va anar corrents a l'habitació dels seus pares a agafar-lo. Preguntaven per un tal "Xavier" i va penjar, decebut. El cor li bategava ràpid, durant uns moments havia pensat que seria la Raquel, però després va recordar que no tenia el telèfon de casa. Li hagués agradat sentir la seva veu perquè ja no la recordava, però confiava en que aquella tarda vingués.

Va tornar a agafar el mòbil, aquest cop per mirar la única foto seva que conservava. Li va fer el primer i l'últim cop que l'havia vist, feia un any o més. Des de llavors només parlaven pel Messenger. La foto havia sortit una mica borrosa i no se li veia bé la cara, però va servir per recordar una mica com era. Rossa i amb les mans més delicades que havia vist mai. Tenia els cabells molt llargs i molt bonics i el primer moment que la va veure portava una trena, després se l'havia desfet perquè el vent l'havia despentinat. La recordava alta, prima i molt simpàtica. Si fos per en Rafel ni se n'hagués adonat que era especial, però d'alguna forma ella havia insistit perquè es coneguessin millor.

Va dinar un tros de truita que havia fet la seva mare abans de marxar (com cada dissabte) i va anar a rentar-se les dents. Eren només les dues i havien quedat a les quatre, al pàrquing de darrere l'església, que quedava una mica lluny de casa seva, però que era l'únic lloc que la Raquel coneixia del poble. Va anar a dutxar-se ràpidament. Tenia com una intuïció, no sabia ben bé si per l'emoció de veure-la o perquè realment passaria alguna cosa interessant, però per a ell era molt important quedar amb ella i si el deixava plantat, com havien moltes altres persones al llarg de la seva vida, no li ho perdonaria mai.

Va sortir de la dutxa i va obrir l'armari. Finalment es va decidir pels texans nous i la samarreta negra de marca. Havia de causar-li bona impressió. Va pensar en posar-se gomina, però ho va deixar estar perquè es sentia incòmode. Amb els dits es va tirar el serrell cap endavant.

Cap a les tres va començar a intranquil·litzar-se, per sort ja havia deixat de ploure, però els carrers eren molls i els més vells fins i tot inundats, com sempre que plovia fort. Perquè estava tant nerviós?

Va deixar passar un parell de minuts, va agafar una jaqueta prima, perquè tot i la pluja del matí ara feia una calor insuportable i va dirigir-se cap al lloc acordat. Caminava content i ràpid, però sense córrer. Quan la tingués davant no sabria què dir-li, segur que es posaria nerviós i es quedaria sense parlar gens. Havia estat planejant tota la nit què li diria, fins i tot havia pensat en fer-li un petó.

Quan només li faltava creuar un carrer per arribar a l'església va sentir que sonava el mòbil. Nerviós va treure-se'l de la butxaca dels texans i va preguntar que qui era. No s'havia adonat que era un missatge. Es va sentir estúpid i va afanyar-se a llegir-lo, mirant al seu voltant per confirmar que ningú l'havia vist fent l'imbècil. Era de la Raquel, deia que li faltaven uns cinc minuts per arribar i li enviava un petó. No sabia què contestar-li i al final no ho va fer, es va limitar a fer-li una perduda.

I quan ja era al pàrquing un cotxe blau va aparcar just davant dels seus ulls i es van obrir les portes del davant. Just davant seu va aparèixer la Raquel. En Rafel es va quedar quiet on era i es veia incapaç d'obrir la boca. Va pensar que hauria de dir alguna cosa per saludar, però ella se li va avançar. Li va fer un petó a cada galta, com quan les noies de la seva classe es saluden entre elles o quan per Nadal va a casa dels seus avis i ha de saludar a tota la família. I el pitjor de tot és que ho va fer com si fos la cosa més normal del món.
- Hola! Quan de temps. - li va dir ella tan simpàtica com de costum. - Cap a les set ens tornarem a trobar aquí, d'acord? - li va dir al seu pare, que va dir que d'acord i va estrènyer-li la mà a en Rafel. Es va sentir important i els hi va dir hola, a els dos, intentant dissimular la vergonya i els nervis que sentia.

Va començar a caminar al costat de la Raquel i li va preguntar que com li anava tot. De seguida van treure un tema interessant pels dos i van caminar per uns quants carrers mentre parlaven de tot i de res. Era gairebé impossible estar callat al costat de la Raquel.

En Rafel va pensar que podria portar-la a una plaça on mai hi havia ningú, així podrien parlar més tranquil·lament sense cansar-se. Es van asseure al banc que estava menys moll i de sobte van callar. La Raquel s'havia assegut molt a prop seu amb les cames creuades. Li somreia amigablement i ell no tenia més remei que somriure-li també. Es sentia estúpid, sense saber què fer. Potser esperava que li fes un petó? Però ell no s'atrevia a donar aquest primer pas. Cansada de somriure, la Raquel va repenjar el cap sobre la part de darrera del banc i va posar-se a mirar els núvols. Semblava trista, però la coneixia massa poc per entendre-la.

De sobte ella es va girar cap a ell i el va mirar als ulls com encara no ho havia fet ningú, tenia els ulls marrons més bonics que havia vist mai. El cor li bategava ràpidament i durant un segon va estar a punt d'aixecar-se i sortir corrent. Aleshores va semblar que el cel s'aclaria una mica i va notar els llavis d'ella contra els seus.

La plaça seguia buida. Els rajos de sol passaven tímids entre les fulles dels arbres i enlluernaven en Rafel. La Raquel li va agafar la mà. Ell li va agafar un rínxol del cabell i va posar-se a jugar amb ell. Ella somreia i els ulls li brillaven més del normal.

Van estar una estona sense dir-se res. La Raquel li havia deixat anar la mà i es mirava les seves. Ell la observava sense dir res i ella es feia la despistada. De cop es va tornar a girar i es van quedar els dos mirant-se aleshores, ell li va acariciar la galta tan tendrament com va saber i li va fer un petó. Qui sap quan tornaria a veure-la. Cada petó que li feia li agradava més que l'anterior, va pensar que era com tot, qüestió de pràctica i va pensar que ella en tenia bastant, de pràctica, però no volia espatllar el moment amb preguntes que no duien a cap lloc.

Aviat serien les set i ella va dir que si podien començar a passar. Els carrers ja estaven secs, només es formaven basses a l'esglaó de la vorera. En Rafel no sabia que dir, però havia de dir alguna cosa.
- Saps? Et recordava més maca. - ho havia dit tan convençut que la Raquel va riure. - Vull dir que, no riguis, que estàs més maca del que recordava... - va afegir en adonar-se'n. I no va dir res més per no tornar a equivocar-se. Ella li va dir que gràcies i va somriure tímidament. La intenció era el que comptava.

I en pocs minuts van arribar al pàrquing i el pare de la Raquel ja l'esperava. S'hagués volgut acomiadar d'una altra manera però es va haver de conformar amb dos petons bessons dels del principi. Després de prometre's mil vegades que el pròxim cop seria ell qui aniria a veure-la, va entrar al cotxe, es va cordar el cinturó i va treure una mà per la finestra mentre el cotxe arrencava. Es va quedar mirant-lo fins que va desaparèixer girant cap a l'esquerra de la cantonada, després va abaixar la vista i es va mossegar el llavi. Va alçar els ulls cap el cel i va tornar a casa, sense pressa per arribar-hi.