ERA I SÓC ADOLESCENT

Un relat de: NOA

No sap perquè cada nit marxa a la seva habitació amb aquella estranya sensació que l'envaeix. Sovint es pregunta com ha pogut sortir tot al revés. Tot allò que ella més desitjava, o creia que més desitjava, se'n va, marxa. Molt lluny.
Ja fa uns mesos que tot ha canviat. La Natàlia se n'adona que el seu voltant es fa gran. Que totes aquelles persones que l'han acompanyat des de sempre, fugen. Els carrers de l'Ametlla, el seu apreciat poble, li queden estrets. Ella necessita córrer, anar allà on ningú la conegui, on la gent es mira per no topar-s'hi, allà on les persones són números d'habitants i cadascú és només un nombre d'identitat. Tot i així, ella l'estima. Aquells carrers on jugava a pilota de petita, les platges i cales on sempre anava amb la tieta, el moll amb el final disfressat de verd, on tants records s'apleguen dins seu... L'estima tant... Cada cop que agafa el tren: l'Hospitalet de l'Infant, Cambrils, Salou, Tarragona; fi del trajecte. Aquestes parades que tantes vegades escolta i més intensament quan l'ordre és el contrari: final del trajecte; l'Ametlla de Mar. Sí, per fi a casa.
Aquesta sensació és la que l'envolta cada nit, quan diu "marxo a dormir", a la seva mare. Arriba al llit, es gita, pensa, i es diu a si mateixa "encara estic aquí, a casa". I dorm, i somia...somnis complits que viuen dins seu i que no volen sortir, no volen ser realitat.
Aquí comença la seva història, la seva nova vida que la va fer créixer d'una manera...diríem especial.

"Era dimecres, l'endemà no tenia classe. Em va dir que ens trobaríem a la Rambla Nova, que havia de fer uns encàrrecs i agafaria el tren cap a les onze del matí. Em va semblar que estava una mica estrany per telèfon, però vaig pensar que devien ser imaginacions meves, així que em vaig acomiadar i vaig penjar amb un adéu una mica fred.
-Bon dia senyor Ramón! -vaig dir amb una veu trista.
-Què hi fem Natàlia? -semblava no haver-ho notat.
La botiga estava plena. La gent feia cua des de feina estona per comprar aquell nou aparell de cuina, El cuina fàcil es deia. No deuria ser tan fàcil si t'havies de llegir les instruccions, preparar els ingredients...però bé, ara tot és senzill. Llibres de Estudiar és fàcil, Ordenar la casa és fàcil; suposo que això fa que cada cop siguem més egoistes, tinguem més temps per fer coses i pensem que no en tenim. Ens avorrim constantment. Protestem a tot hora.
Doncs bé, el senyor Ramón aquell dia es va guanyar uns euros, i tant! Amb tot allò de la crisi econòmica, que estava de moda, deuria estar força content. Jo no entenia el terme " crisi", quan només veia per la televisió fletxetes de colors verds i vermells que parpadejaven contínuament. <>. Paraules que giravoltaven pel meu cap contínuament i que deixaven un senyal d'estranyesa i impermeabilitat davant aquell fet. Era adolescent.




Comentaris

  • SI QUE ENS FEM GRANS[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 16-10-2008 | Valoració: 9

    Ser adolescent te un preu i un termini, com els aparells per cuinar del botiguer, un dia el teu poble es fet a la teva mida i l'altre ja s'ha fet petit, uns marxen i els que es queden no t'omplen el teu temps. Es la vida, l'adolescencia no dura sempre i quan un ja es gran potser no se'n adona fins que ja ho es massa. Molt ben explicat i situat, un relat senzill, fresc, agradable. Encantada d'haver-te trobat. Una abraçada.

l´Autor

NOA

5 Relats

4 Comentaris

3216 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
M'agrada escriure...plasmar el que sento