Era deu mil vegades millor estar mort que viu

Així va ser aquell malson en vida, despert i real, si. Hi havia unes escletxes de llum, que, al despertar-me, i encara que confós, en van donar un extrany estat de respiració pausada, però aquesta va anar augmentant i no s'alineava amb els compassos del meu cor, que sentia fred i bategava de manera que era com si les meves venes bombegessin el motor d'una piscina de parc aquàtic.
I la metàfora és contradictòria, doncs aquell lloc completament inhòspit era de pedra, jo era en la posició dels fetus que es veuen als vídeos per a aprenents d'enfermeria, damunt una espècie de manta que punxava una mica, i cada vegada més degut a la falta de líquid i pa o semblants. Mai vaig poder endevinar de quin color era aquella "manta", recordo que la imaginava marró, compenetrada amb el negre fosc que ambientava aquella sala irrespirable i amb un blanc de llum que cada vegada es va anar fent més violent, colpidor, encegador ( fins al punt que jo creia que aquell era el meu últim i infinit destí, boig pensament, direu, però era real, no sé si algú que llegeixi això m'entendrà, tampoc en tinc ganes ), i agosaradament mortífer a més no poder, com més temps passava més s'enfortien aquestes armes que ofegaven el meu organisme en un infern de sensacions indescriptibles, no vull saber ni com ni per què em va passar, tot i que sé que ho recordaré tota la vida, i que no hi ha a qui acusar, sé que mai sabré qui em va fer passar tot allò, total, tiro endavant, sóc aquí, i tiro endavant...

Haig d'afegir que recordo, abans d'alliberar-me no sé com d'aquella depravació a la qual em vaig trobar sotmès, un somni amb el cos glaçat que em va donar aire per respirar, recordo que la sensació de glaç em va retornar la vitalitat, l'aire fresc.

Però això ja ho he dit i tampoc ho sé del cert, però crec que va ser un somni.

Total, tiro endavant, sóc aquí, i tiro endavant...


( relat fictici inspirat en moments terribles, propis, aliens, imaginats, etc. )

Sergi
09-07-2.010