Era desembre

Era desembre, feia fred, en Marc va decidir quedar-se a casa. Des de la finestra de la seva habitació veia els llums de Nadal, no li van agradar, eren millor els de l'any passat, es va dir a si mateix. Tot i tenir calefacció a casa, es notava el fred del carrer. Encara es preguntava com podia la gent seguir passejant amb aquella gelor. Es va aixecar de la cadira, va sortir de la habitació i va pujar la calefacció. No la pujava per el fred, perquè no era massa fredolic, la va pujar perquè es sentia sol, perquè la casa era totalment buida, totalment en silenci. Els seus pares s'havien anat el cap de setmana, coses de la feina del pare. Feia dies que no veia cap dels seus amics, tots eren a casa de familiars o esquiant o simplement no havien donat senyals de vida des de feia temps. Es sentia tan sol. Va posar la televisió, només per sentir una veu que no fos la seva, per poder creure durant uns moments, que no estava sol. Va deixar el primer canal que va trobar, tampoc hi havia res que valgues la pena de veure, així que es va girar estirat al sofà,i va desitjar trobar-se rodejat de gent, i així, poc a poc s'anà endormiscant.

De cop, no sabia on era, era fosc, però la foscor l'enlluernava, feia fred, però el fred el feia suar. Es va veure pujat en una espècie de màquina estranya, semblava un cuc gegant, però de metall i vidre, i com si d'un cavall es tractés ell hi era a sobre. Aquell cuc d'acer no semblava tenir final, simplement avançava per un cel ataronjat, fent giravolts i peripècies, com si proves d'esquivar una pluja que no existia. Tot i així, els moviments eren suaus, no feia cap moviment brusc. Llavors, la va veure, una torre altíssima, tota metàl·lica, amb finestres d'allò més estrambòtiques. S'enfilava fins tocar el cel, potser més amunt. No hi havia manera d'arribar mai, aquell trajecte semblava tota una eternitat, com si la torre hagués decidit quedar-se a l'horitzó i no moure's mai d'allà. El cuc es va esmunyir per una petita finestreta de la paret d'aquella torre i en Marc, sense saber que fer va començar a espantar-se. Va veure una petita plataforma, al costat del forat, i el que semblava una porta. I va saltar. El forat per on el cuc havia entrat, es va tancar ràpidament, amb un xiuxiueig estrident. En Marc, va agafar el pom d'aquella porta tan surrealista, que tenia forma de piràmide. El pom va girar. No podia creure el que veia. El cuc la torre i la porta, semblaven irreals, però allò era massa. Allà dintre s'estenia una ciutat sencera. Tot de gent passejava pels passadissos oberts d'aquella enorme torre, en mig, un forat gegant, i a baix de tot un parc tot verd, que destacava enfront aquell univers d'acer i cristall. La gent, tota vestida igual, no semblaven persones, les seves cares eren totalment inexpressives, s'assimilaven més a robots que no pas a persones.

Encara es sentia sol. En aquell moment, va sentir una veueta, que li resultava familiar. Poc a poc, aquella ciutat monòtona i trista s'anava esvaint del seu cap. Es va despertar, era al sofà, i la televisió seguia encesa. S'aixecà, encara recordava aquell maleït son. Va apagar el televisor, va agafar el mòbil, i es va posar la jaqueta. No va tardar ni cinc minuts en trobar alguna cosa per fer. I llavors, aquella sensació de soledat va desaparèixer sense més. En Marc no estava sol, simplement es trobava presoner de la seva pròpia mandra.