Equívocs ~ Una història d'amor

Hi havia una vegada, en un llunyà país, una princesa que s'havia de casar però no trobava amb qui fer-ho per culpa d'un subtil problema: no tenia ulls.

Apart d'aquest insignificant inconvenient la resta eren virtuts: no roncava massa fort, sabia donar la mà, i si deixava anar alguna ventositat era degut a les inclemències del món exterior.

Malgrat tot, ningú volia casar-s'hi. Per pur capritx, òbviament, ja que la noia era tot un àngel...

El temps transcorria, i al rei se li crispaven els nervis considerant la possibilitat que la seva estimadíssima filla no trobés marit... i no s'emancipés mai.

Però, un dia, un cavaller ben plantat arribà al regne amb l'única intenció d'esposar la princesa.

El jove anà a palau per demanar-ne el monyó (ella era manca d'un braç arran d'una malformació congènita), i així fóra com el sobirà trobà finalment resposta a les seves pregàries.

Aquell dia, es feu premiar el matrimoni de fidels (i muts) servents, encarregats de construir (i dissimular entre les vestidures) el carret que usava la princesa com a medi de locomoció. Gràcies a ells havia estat possible mantenir el secret que no tenia cames fins el dia de la boda.

La cerimònia anà com una seda, i la tensió que corprenia el rei acabà d'extingir-se en sentir la princesa pronunciar un sí intel·ligible per primera (i última) vegada en sa vida.

Arribat el moment del petó, ella enretirà delicadament el vel amb el tentacle que li aflorava de la nuca i es disposà a rebre'l. Ell tancà els ulls (a ella no li calia) i, armant-se de valor, la besà...

I quina fou la seva sorpresa en aixecar la vista! Davant seu, la princesa romania immòbil, balbucejant... No s'havia transformat en res!

Però ja era tard per fer-se enrera.

Ella seguí vegetant feliçment la resta de la seva vida...

Ell acabà els seus dies "reflexionant profundament" sobre el pèssim sentit de l'humor de les fades... i de tots els seus avantpassats.

FÍ