Cercador
Eps! Tens un WhatsApp
Un relat de: Blues.sun- Compartir:
Acabo d'arribar!
No diries mai, el que m'ha passat...
Ahir, em vaig quedar adormida, sense ni adonar-me. No és normal. Fa dies, que em trobo estranya. Però tot, s'haig d'anar fent, no hem de baixar el ritme. Aquest tarannà modern, que ens dóna tant, però que exigeix més. Aixxxssss... que em disperso! Per on anava: Ah, sí: El que creia que seria un matí normal o això creia jo... anava empitjorant: Calfreds, visió borrosa, veuetes interiors que no eren les meves, sensacions de mareig, canvis d'humor alterarats per pujades de temperatura corporal. Ufffff... m'he espantat ...Doncs... en comptes d'anar a menys, anaven pujant.
He mirat la maleïda agenda, quedava un forat, d'un parell d'hores. I he pensat: Tens temps per anar, al metge de capçalera. Ostres, la porta tancada. Un rètol, amb un horari... d'hores i dies, que el CAP, oferia els serveis. Buf!!
Doncs res. Què faig, vaig a urgències?? El que em passa, és tan greu, com per anar a fins a l'hospital i sortir de dubtes? No vull ser motiu de mirades d'estranyesa, davant de desconeguts.
El mòbil sona: suen les mans, el cor em batega molt de pressa... de nou tremolor i panteix. Una sensació revifada, em recorre pel cos i em fa esclatar en una rialla. Segons, d'espera eterna, mentre la pantalla, em dóna la benvinguda. I en mil·lèsimes, l'entrecuix deixa de fer pessigolles , veig un missatge del banc dient que ja tinc l'ingrés de la nòmina.
Tot queda, fosc... va ser abans o després que el semàfor fos vermell.
Escolto ... Més i més veuetes, com si estiguessin, a centímetres d'on sóc. Obro els ulls i em pregunto: Per què hi ha aquest munt de bates al meu voltant?
· Què em passa? Què faig aquí?
· Shhhh! No s'espanti... tenim respostes. Ha tingut un accident, està a reanimació, es troba bé, esperavem que tornés en si. Tenim ja els resultats, de les radiografies... No té res greu, del cop... Però, hem descobert que té el que anomanem un "transtorn de nova tecnologia" ... És un fet que es repeteix, avui el tercer cas que arriba a nosaltres... fotos de WhatsApp, d'un primer pla d'una erecció. Imatges, que han passat sense ser detectades en l'actualització. S'instal·len en l'usuari, si és receptiu., i van fent un cabdell, fent de les seves. Unes sobreviuen i altres moren. El seu cas, aprofiti ara que estan volant, no sabem la durada del seu cicle vital.
Em donen el telèfon, i jo somrient... busco el contacte. Activo el micròfon i amb veu tremolosa, i dic: Com ho tens per trobar-nos, ara? Et vull presentar les meves papallones a la teva eruga.
No diries mai, el que m'ha passat...
Ahir, em vaig quedar adormida, sense ni adonar-me. No és normal. Fa dies, que em trobo estranya. Però tot, s'haig d'anar fent, no hem de baixar el ritme. Aquest tarannà modern, que ens dóna tant, però que exigeix més. Aixxxssss... que em disperso! Per on anava: Ah, sí: El que creia que seria un matí normal o això creia jo... anava empitjorant: Calfreds, visió borrosa, veuetes interiors que no eren les meves, sensacions de mareig, canvis d'humor alterarats per pujades de temperatura corporal. Ufffff... m'he espantat ...Doncs... en comptes d'anar a menys, anaven pujant.
He mirat la maleïda agenda, quedava un forat, d'un parell d'hores. I he pensat: Tens temps per anar, al metge de capçalera. Ostres, la porta tancada. Un rètol, amb un horari... d'hores i dies, que el CAP, oferia els serveis. Buf!!
Doncs res. Què faig, vaig a urgències?? El que em passa, és tan greu, com per anar a fins a l'hospital i sortir de dubtes? No vull ser motiu de mirades d'estranyesa, davant de desconeguts.
El mòbil sona: suen les mans, el cor em batega molt de pressa... de nou tremolor i panteix. Una sensació revifada, em recorre pel cos i em fa esclatar en una rialla. Segons, d'espera eterna, mentre la pantalla, em dóna la benvinguda. I en mil·lèsimes, l'entrecuix deixa de fer pessigolles , veig un missatge del banc dient que ja tinc l'ingrés de la nòmina.
Tot queda, fosc... va ser abans o després que el semàfor fos vermell.
Escolto ... Més i més veuetes, com si estiguessin, a centímetres d'on sóc. Obro els ulls i em pregunto: Per què hi ha aquest munt de bates al meu voltant?
· Què em passa? Què faig aquí?
· Shhhh! No s'espanti... tenim respostes. Ha tingut un accident, està a reanimació, es troba bé, esperavem que tornés en si. Tenim ja els resultats, de les radiografies... No té res greu, del cop... Però, hem descobert que té el que anomanem un "transtorn de nova tecnologia" ... És un fet que es repeteix, avui el tercer cas que arriba a nosaltres... fotos de WhatsApp, d'un primer pla d'una erecció. Imatges, que han passat sense ser detectades en l'actualització. S'instal·len en l'usuari, si és receptiu., i van fent un cabdell, fent de les seves. Unes sobreviuen i altres moren. El seu cas, aprofiti ara que estan volant, no sabem la durada del seu cicle vital.
Em donen el telèfon, i jo somrient... busco el contacte. Activo el micròfon i amb veu tremolosa, i dic: Com ho tens per trobar-nos, ara? Et vull presentar les meves papallones a la teva eruga.