Epigrama ( em recordo de vosaltres)

Amics, veïns, avui em recordo de vosaltres. Sou tants, que he perdut el compte de quants, però sempre em ve a la memòria un nombre reduït de persones que sempre et fan costat. És cert, són tants que... que em descompto: són o no són ? Hi són o no hi són? I sempre m'he de refiar dels mateixos; que no són tots els que tinc al meu entorn: vet aquí , el ser i el no ser. Per això em recordo de vosaltres i les vostres circumstàncies, que conec sobradament perquè visc amb el veinatge:

-Quan heu de preocupar-se dels afers del fills no trobeu mai el moment;
-Quan se us demana un favor que comporta un xic de dedicació tampoc.- " si m'ho haguessis dir abans... ara, no tinc temps.-
-Quan heu de fer de testimonis per algú, teniu por i us escapoliu amb excuses de feina;
-Quan els temes són fora dels vostres interessos personals no disposeu de temps, sempre esteu enfeinats. - quina mla sort, ho sento ! - dieu.
-Quan us reclamen atenció pel bé general tampoc us interessa perquè és col.lectiu i no pas individual i no us toca, no hi enteneu.
-Quan se us demana fer una cosa voluntària i senzilla i fàcil de fer, no la sabeu fer; caram, quina mala sort... o bé, l'horari no us va bé.

I amb tant de temps que teniu us torneu pobres de solemnitat, perquè mai teniu temps per a fer res lluny del vostre egoisme. No gasteu temps per a ser persones, no apreneu a ser generosos amb els amics i veïns ni a distribuir els temps de la vostra vida. Sempre aneu mancats de temps. Pobres amics meus !