Entrefang... sols tu i jo.

Sols tu i jo, la sorra encara ens cremava els peus. L'albir no existia i tot semblava estar predeterminat. Em vas cridar, i jo vaig córrer. Mentre ho feia, els meus peus removien el trencar de les ones rompent-ne el seu rumb, el seu futur era llavors incert: igual que ho era el nostre. Què seria de nosaltres en aquest món en el que surts, fas quatre passes i ja no t'entens amb ningú ? Tot ens era igual.

Sols tu i jo, la remor del vent encara ens gelava la cara. Tot allò que semblava anar al mateix lloc de sobte es va trencar. Et vaig cridar, i tu vas córrer. Mentre ho feies, als teus peus hi passejaven dues formigues que van acabant essent endutes pel vent, el seu futur era doncs incert: tal i com acabava de ser-ho el nostre. Què serà de nosaltres en aquest món en el que baixes l'escala, fas tres passes i ja no et trobes amb ningú? Tot ens era igual.

Sols tu i jo, el so d'uns altaveus ens trenquen els timpans. Res i tot torna al seu lloc. Ens criden i correm. Mentre ho fem, cada cop ens sentim més aïllats, els sons, les passes i el soroll desapareix. Tot és d'un clarobscur força estrany, un ambient insípid i buit de color, el nostre futur és doncs incert ? pensem. Què és de nosaltres en aquest món en el que surts al carrer, fas dues passes, crides i ningú s'estranya? Tot ens és igual.

Sols tu i jo, el recordar d'una abraçada banderejarà per la nostra esquena. Tot serà perfecte. Ens cridarem i correrem l'un cap a l'altre. Mentre ho farem, els nostres peus tremolaran com si llavors comencessin a viure: el nostre futur, dubtós, serà perfecte. Què serà de nosaltres en aquest món en el que un cop ensorrat ja no pots tornar a reviure? Tot en serà igual.

Tot i tothom deixarà de ser igual.