Entre somnis de bellesa, entre balls de realitat.

Vam tancar els ulls i ens vam endinsar en aquell bosc, allà on ens vam conèixer. Vam seguir caminant. En l’avet de sortida hi havia un missatge escrit: El que t’has perdut, el que hem guanyat. Eren antigues paraules escrites en un paper pintat.

Em vas agafar fort de la mà, i vam seguir passejant. Em vas explicar la història de l’eriçó de colors. Cada punxa un color, cada matís un record. Era un conte, mig poema, i al final una cançó. També parlava de la terra i dels seus animalons, que vencien la tristesa amb carícies i petons.

A l’arribar al rierol, i tocant aquella aigua glaçada, vam parlar d’aquell secret, innundat per aigües brutes i tacat amb sang i fang. Vares fer-me una abraçada i vàrem seguir cantant. De les aigües, dels capvespres, dels dimonis, dels gegants, de les músiques i festes, d’aquells arbres gemegant. Uns grans arbres, forta escorça, tan robusta amb pluja i vent , amb dibuixos de la vida i follets amb instrument.

Una clariana ens va dur al petit bosc pintat. Allà les pedres esquitxaven somnis, i les branques dels arbres pintaven retrats. Vàrem sentir una música en el fons d’aquell bosquet, i en trobàrem moltes plantes que ballaven sense més. Eren flors que despertaven i dansaven feliçment, eren lliures i sabien moltes coses del secret.
La més roja ens va somriure, i després va assenyalar, un camí de pedra i roca, un bonic lloc per anar. Unes passes, una estrofa, un camí encisador, arribàrem a la Cova dels Somriures Pintats. Un bon lloc, bonic racó, una espai on sols hi vivia la rialla i l’amor.


Febrer 2012 (Somnis de colors, somriures i dolçors)