Entre la realitat i els somnis

Es va asseure al terra, entre l’arbre i el pessebre, just al costat d’un regal per la mare encara sense obrir, mentre li arribava l’enrenou de cançons i rialles de la família amb la mainada tot cantant el caga-tió. “12 anys et situen en una frontera difícil” va pensar “on mai no ets ni suficient infant ni suficient adult”. I es va deixar endur pel constant apagar i encendre dels llums de l’arbre, que semblaven dubtar entre la felicitat i la tristesa. Va ser així com es va fixar en els seus penjolls, sempre lluitant rere les lluents garlandes per no restar ocults, i en el riu, on ja no hi corria l’aigua, substituïda aquesta per paper de plata d’alguna xocolata marca blanca, i en l’absència de muntanyes: com trobava a faltar aquelles muntanyes que any rere any l’avi tant s’esmerçava en construir! I per tot plegat, va veure l’estel fugaç mig caigut, lluint sense esma en una paret freda i nua , fins al punt que més aviat li va semblar una llàgrima.
Va tancar els ulls, com si pogués tornar a atrapar la infantesa. Aleshores, va sentir que algú li premia la mà tot estirant ben fort per anar qui sap on, mentre una veu tan adolescent com la seva li deia:
-Anem! Un regal per a tu ens espera.
Sense dubtar-ho, començaren a córrer junts tot perdent-se entre les fronteres de la realitat i dels somnis; ell, amb els ulls d’un marró intens, com la terra molla; ella, blaus, com petites perles de cel, i només s’aturaren a l’arribar a un gran riu, on la noia es quedà encisada al veure les capricioses formes d’una muntanya.
-Heus ací Montserrat- va dir ell -una civilització d’éssers gegantins que un dia es convertí en pedra. Si desxifres el seu misteri descobriràs el major regal que et pot fer la vida i hauràs desterrat la tristesa per sempre-. Mentre admirava aquelles fantasioses roques, la noia advertí que totes elles tocaven el cel. I un nou desig de seguida es tornà pregunta.
-Què et sembla que miren? –va fer ella- Què es deu veure des de dalt dels seus cims?
-Això només ho saben els seus ulls de pedra –respongué el noi -l’origen del seu estat és perd en la nit dels temps...
-Doncs, jo també tinc un regal per a tu- el va interrompre. I, en un nou desig, es van tornar a agafar les mans per començar a córrer lliures com la boira tot perdent-se per senders i corriols carregats de llegendes, fins arribar als peus d’aquelles gegants imponents que els hi barraren el pas. Com n’extraurien el seu misteri si tots ells restaven atrapats en el silenci?
En aquells moments un d’aquells éssers fantàstics va semblar despertar del seu somni de pedra al revelar les línies imaginàries que escaladors llegendaris van saber traçar per assolir els seus cims: marques en els grans murs que, com petjades a la roca, s’adaptaven perfectament als dits i a les puntes de les seves sabates. Va ser així com van iniciar l’ascensió tot pujant entre els plecs d’éssers gegantins, resseguint fissures d’antigues arrugues, recorrent comissures de llavis emmudits i acariciant perfils de rostres immòbils. I quan l’azot del vent els donà la benvinguda, van saber que havien arribat a una nova frontera, la del regne dels cims, custodiada pels crepuscles i pel silenci, un lloc únic on cada dia cel i terra intercanvien els seus somnis.
Més amunt dels núvols, quan creien que ja no podrien pujar més, encara van distingir una agulla molt prima i estreta que s’elevava per sobre de les altres: l’últim escull que devien superar per revelar el misteri. El cim era tan reduït que es van tenir que aixecar abraçats l’un amb l’altre, per no ser presa del vertigen i així, penjats del cel, van poder contemplar tota Catalunya sota els seus peus mentre els seus ulls resseguien la línia de l’horitzó que s’ondulava en el Pirineu per acabar aplanant-se en el mar, que més que aigua semblava foc, al reflectir-s’hi el Sol ponent. Va ser la calidesa d’aquell bany daurat qui va fer dir a la noia:
-Aquest és el meu regal- tot i que ho va fer just al sentir en pròpia pell que havien sigut l’amor i la bellesa els qui havien fet que aquells gegants es convertissin en pedra: a ells, malauradament, els estava succeint el mateix! I és que ja se sap: desvetllar misteris sovint comporta pagar un alt preu. D’aquesta manera van començar a sentir la rigidesa dels seus cossos. I només quan la foscor absoluta va embolcallar cel i terra amb el seu vel negre d’innombrables estrelles, va ser quan, des del més profund de l’univers, va sorgir un estel fugaç traçant un somriure que els feia recordar una mancança, la d’algun ésser estimat que havia deixat de ser, i que els feia saber que només un petó els podria alliberar del destí de les pedres. Quan van unir els seus llavis, els seus dits es van alçar tot dibuixant en el cel set lletres imaginàries... però la realitat va destorbar aquells moments gairebé màgics.
Aleshores, va sentir aldarull i, com qui retorna esgotat d’un llarg viatge, va obrir els ulls: tornava a ser a casa. Però no amb la calma que hagués requerit, no; sinó escoltant un murmuri que creixia i creixia:
-Au, vinga! A què esperes? –li deien tots alhora- obra el teu regal!!!
Amb desconcert, així ho va fer, tot veient que havia errat al creure que aquell regal era per la mare. Però no, era el seu... i el que tant desitjava! A poc a poc, es va anar unint a les rialles. I van cantar. I van menjar torrons. I van celebrar plegats la missa del gall.
Va ser cap al tard, amb el retorn de la penombra i la calma, quan es va tornar a asseure entre l’arbre i el pessebre. Hi hauria alguna manera de dur a la realitat el seu somni? Llavors, com si una saviesa interior l’empenyés a fer-ho, va deixar els llums del pessebre encesos de manera permanent, va reemplaçar el paper de plata per aigua corrent, va donar calidesa a la paret nua amb un decorat d’estrelles i va emplaçar l’estel fugaç de l’inrevés, perquè, tot i que no disposava de cap element que representés aquelles fantàstiques muntanyes, hi detectava el somriure de l’avi. Va ser aleshores quan va descobrir la bellesa amagada d’aquells penjolls que amb la seva discreció cedien protagonisme a les lluents garlandes: una petita i daurada Verge de Montserrat oculta entre les branques. I en el cel de paper, escrites en l’encís de l’univers, set lletres còsmiques que li encenien una guspira d’esperança: T’ESTIMO.
Amb el retorn a l’escola, dos alumnes d’ESO duien el mateix penjoll daurat a la motxilla. Tots dos ignoraven aquest fet, però un dia, transitant per un passadís en un canvi de classe, van sentir vertigen. Un desig els va dur a apropar-se, sense saber-ho. Quan van ser davant per davant, van percebre aquella rigidesa que els feia convertir-se en pedres. Al creuar les seves mirades... es van sentir captivats. Ell, amb els ulls d’un marró intens, com la terra molla; ella, blaus, com petites perles de cel. I és que en la frontera entre el cel i la terra l’intercanvi de somnis mai no és impossible.