ENTRE LA MERDA

Un relat de: Lluís Berenguer
Aquesta és la breu història d'En Jan, un xicot el qual, fins als disset anys, havia viscut amb els seus pares a un poblet de muntanya ajudant-los en les feines del conreu i el pasturatge. Després d'acabada la Universitat amb un excel•lent expedient en dret, passà a treballar a ciutat en un "bufet" d'advocats, però, encara no havien passat tres anys, va escriure una carta als seus pares amb aquest missatge:

Estimats pares: res més lluny de disgustar-vos, de provocar-vos decepció. Sé del gran sacrifici que m'haveu dedicat per arribar on ara mateix sóc, us estic molt agraït encara que, no per aquest motiu, us estimo més. Haveu procurat donar-me una vida digna avalada per una carrera, i així ha estat. Si, he segut instruït per la cultura, el coneixement, la disciplina i totes les demés virtuts que aquest fi comporta.
Però, volguts pares, és aquest coneixement i no altre el que em fa vorer clar, aquell que m'amera de la suficient saviesa per arribar al convenciment, diguem-li, subjectiu, personal, intrínsec, però cert i ferm, el qual m'evidencia que el vertader sentit de la vida perviu amb vosaltres, tot el que hi ha de bo i de millor en ella hostatja al vostre àmbit i no al meu.

Aquí, pares, en aquesta gran ciutat, quasi ningú no mira més enllà dels seus peus, doncs s'imagina, persegueix i te com objectiu en la vida, l'altivesa i sobergueria que els procura un càrrec. Tots en volen un "status social" distingit, ser famosos, i s'arrosseguen als poderosos o trepitgen les normes de la moral humana per aconseguir-ho. Semblen animals que lluiten entre ells pel control d'un territori, d'una presa, i no se n'adonen que , a la fi, allò pel que han lluitat indignament, acaba per destrossar-los a ells mateixos.

D'altra banda, no puc suportar haver de defensar el lladre, l'assassí o el violador davant la justícia i acceptar que aquesta els deixe lliures a l'instant o en pocs anys mentre llurs víctimes i familiars són causa del meu insomni i depressió.
Aquest món no és el meu: les televisions que anestesien els cervells i proposen el model d'usos a seguir; eixos prohoms amb trage i corbata que ens fan creure en una felicitat pagada amb diner, avalada i vigilada pels bancs i destruïda per gent de la meva professió en els Palaus de Justícia.
Una felicitat òrfena de la seua pròpia naturalesa, desvirtuada, prostituïda, forçada al materialisme, just el seu enemic! Allunyada de l'esperit, d'allò que constitueix la seva essència.
L'ornament els sedueix, l'or i les pedres precioses amaguen els defectes. La persona ja no te valor, sovint, costa trobar allò que estimem entre tant guarniment, doncs, baix aquesta imatge són enganyats els nostres ulls i aquesta societat no se'n adona o, millor dit, als quatre poderosos que manen del món no els interessa desmuntar aquesta nova doctrina mundanal instal•lada en la hipocresia.

Aquí, pares, lluny de les coses senzilles, del gaudir dels sentits, d'allò que ens revela el vertader coneixement de la veritat, sóc hoste de la mediocritat humana, de la indiferència. Dia a dia i a poc a poc, van despullant-me de sensibilitat, van endurint-me el cor, amarrant-me el sentiment fins aconseguir ser un ésser humà impertèrrit davant les misèries i el patiment d'altres éssers vius com jo... homes, dones, xiquets, natura, animals... tot sucumbeix al ritme de l'acceleració, de la competitivitat, de la rapidesa que ens impedeix d'aturar-nos a pensar, a contemplar, a observar, a comprendre, a distingir, a admirar, a elegir, a donar gràcies per tot allò que un dia va ser creat en nom del bé comú, en nom de la vida.

Ja no ho suporte més, aviat estaré amb vosaltres per sempre. Així doncs, prepareu-me el llit i les eines, doncs tornaré a caminar entre la merda, entre les caguerades de cabra i bonyigues del bestiar, perquè la nostra merda, pares, fertilitza la terra, fa germinar donant vida, salut i alegria. Però la merda d'aquest món on ara sóc, la merda del diner, la merda del poder, la merda que els ix de la boca a eixos falsos taumaturgs neoliberals de la pau mundial, la democràcia i l'economia, eixa merda no fa pudor ni es pot xafar, però fa estèril la vida i jo no vull parar al seu clavegueram.

Tornaré a agafar el sarró i el vell flabiol, m'agenollaré davant el sol de l'horitzó i donaré gràcies a Déu pel nou dia, m'acompanyaré de música esquellera, del saludar dels ocells i de la bondat de la natura.
Ni trages ni corbates ni res de tot allò pel que molts s'endeuten i s'arruïnen la vida em caldrà ja, perquè de totes les coses, sols una no és prescindible: l'estima de la senzillesa, aquesta estima que ens fa vertaders humans, plens d'humilitat en la saviesa, de bondat en la pobresa, d'enteniment en la ignorància, de comprensió en la bonhomia, plens de sentiment, de sensibilitat, de tendresa... Totes aquestes virtuts les vaig aprendre de xiquet, i no cal més per viure feliç i morir dignament i en pau, estimats pares.

Què senzill és viure i què difícil fan el viure!

Comentaris

  • Magalo[Ofensiu]
    Lluís Berenguer | 28-03-2013

    Gràcies. De vegades hem d'aturar-nos per pensar... què fem aqui? què volem? on anem amb aquesta nostra actitud? i aleshores te n'adones de la grandesa d'una solitud que et fa sentir la pau i la llibertat que no trobes allà fora... presor de vida que ens hem imposat. Escoltar les paraules del nostre cor no és cap metàfora, llàstima,
    d'abandó d'un mateix.

  • molt bo![Ofensiu]
    magalo | 24-03-2013


    Visca el caminar entre la merda, la que ens permet viure plenament!. Ens hem d’allunyar de l’altre merda, la del diner, del poder, de la hipocresia.

    M’ha agradat molt el teu relat.
    Petonassos des de Terrassa
    Marta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: