Entre extranyes veritats

Passen les hores i jo no et tinc. Tot i que fossis aquí no et tindria. Em sento malament perque m'agradaria tenir-te encara que fos per la força. Quin horror quan penso això! Però no em sento culpable. La vida m'ha donat patades, com a tothom, i no em quedaré de braços creuats veient com passa tot. Me n'adono que estic malalt d'amor però no ho puc evitar. Jo no sóc dolent... però els meus pensaments em dominen. No vull ni fred ni calor, ni cap droga ni cap tranquil.litzant: només a tu.
És difícil contemplar la vida des d'aquesta perspectiva. A més, perdo forces. Sé que el meu somni segurament no es materialitzarà, però sóc tossut. Tot és gris perque no hi ets. Buscant remei a aquesta tortura he trobat passadissos secrets. No porten enlloc, però són un bon refugi. Es tracta d'aprendre a viure sense tu. És una bogeria però a la vegada és l'única sortida. I dic que és una bogeria perque no em sento capaç de fer-ho.

Noia misteriosa...
per què t'escapes?
És clar...
Jo simplement t'ho demano tot,
i tu simplement no em pots donar res.

Cada dia m'assento a les portes de l'infern a esperar, després m'adormo i em torno a despertar al mateix lloc. Són les portes de l'infern perque s'hi viu amb angoixa, sense gairebé esperances, i t'hi pots morir, esperant.
Ja sé que tot això sona una mica violent, però són les meves defenses. No em puc anar arrossegant tot el dia i després demanar-te caritat, encara que la sensació no és gaire diferent. Però almenys t'he conegut, t'he trobat, i brilles tant que a anys llum puc contemplar els teus moviments en la foscor, com balles al cel estrellat entre melodies exòtiques que fan pensar que tot això no és de veritat. Però resulta que és de veritat.