Entre els espais de les paraules

He estat reflexionant una mica sobre l'aportació literària de cadascú de nosaltres a aquesta pàgina de RC, que de mica en mica s'ha convertit en un lloc més de la meva vida quotidiana.
Amb ajut i perseverança ens seria més o menys fàcil corregir les errades ortogràfiques.
No hi ha dubtes sobre aquest tema, hi ha unes normes al respecte que ho deixen bastant clar.
L'estil podria classificar-se en apartats diferents, encara que ja no seria tan evident. Però amb una mica d'imaginació i bona voluntat també es podria trobar un lloc per enquadrar-los.
Amb l'estructura i la forma podríem guiar-nos per uns patrons més o menys preestablerts des de sempre, encara que ja molts cops se'ns escaparia del que coneixem i hauríem de definir-nos segons el nostre propi criteri.

Però els sentiments que s'amaguen entre els espais en blanc de les paraules són com les seves pròpies ombres, que enllacen i arrengleren els mots amb un llaç invisible per poder deixar sentir la seva veu.
Aquí, ja ens és més difícil llegir sense ficar molt més de la nostra part més humana i creativa. No sé fins a quin punt es pot fer una dissecció de les coses invisibles per veure el color i la textura de les seves entranyes.
Com qüestionar-ne objectivament la seva vàlua?
Aquesta transmissió de pensaments, sensacions i emocions encara que sigui a través d'històries fictícies deixen una part etèria i abstracta fluctuant a l'aire, que ens arriba a cadascú de nosaltres d'una manera ben diferent.

Des de sempre m'he preguntat què és la bellesa?
No he trobat una definició que abraci totes les possibilitats i matisos...

Aquella flor que creix sobrevivint a la sequera, una herba esperançada que eix entre les escletxes del ciment de la ciutat, són menys boniques que un jardí on conviuen les espècies més ufanoses i mimades?

I els ulls brillants i profunds d'un nen envoltat de misèria són menys lluminosos que els d'aquell petit afortunat que somriu mentre es menja un gelat al costat dels qui l'estimen?

I les mans deformades pels anys d'una anciana que encara enforca alls, trenant amb art les cues com si es tractés d'una llarga cabellera o la que fa un coixí inacabable de ganxet, són menys màgiques que les que saben treure bells sons d'un piano?

Aquella mirada gastada que pentina suau i atentament el moviment continu del sol des d'un banc de la plaça, resseguit les ombres que va deixant durant el seu passeig al cap del dia, és menys profunda que la que copsa els colors que esdevindran una preciosa pintura plena de llum?

Talment poden emocionar i enriquir cadascuna d'aquestes imatges en un senzill i precís instant de contemplació.
Hi ha coses que no es poden mesurar ni apamar, que depenen enormement de cada moment i de la capacitat de percepció.
Evidentment, sempre hi ha una lluita, un coratge i una bellesa més subtil i amagada que passa més desapercebuda a la mirada.
Moments que molts cops ja no es tornen a repetir i que no figuren en les definicions de cap diccionari.
En segons quines matèries, els conceptes i la part més palpable de les coses no dóna per tants matisos, però en canvi en el món dels sentiments i totes les vessants que neixen de la creativitat humana, seria molt difícil ficar tot el que transmet la seva "lectura", en petites capses catalogades.

Molts cops parlem de poemes i relats carrinclons, però ens oblidem de que no sempre hem vist les coses de la mateixa manera.
Qui no s'ha delit per un instant més acaronant l'ombra d'un amor impossible, qui no hagués volgut donar la vida per un somni, qui no s'ha sentit morir lenta i dolorosament d'impotència o d'incomprensió?
Mai poden estar igual els punts de vista en les diferents èpoques de la vida, però cadascuna d'elles ha format part de nosaltres.
I mira per on, m'agrada l'espurna que crema, la barreja de melangia i somni, de lluita interna, d'inconformisme i revolta dels més joves.
També m'enamoren les passes que obren nous camins, la por, la recerca, el desencís, la calma, la tempesta i les entrades secretes al món dels records, per obrir més els ulls a cada instant del present.
Però sobretot m'asserena i assossega especialment la sàvia serenitat dels que han vist moltes coses i han après al cap dels anys a copsar l'essència de la vida en forma de paraules.

Com es pot saber on podem trobar un somriure encoratjador, una carícia, una pedra petita i ferma on agafar-nos quan estem a punt de caure?

M'agrada transmetre i rebre sense massa pautes marcades. En el meu cas, no puc deslligar l'escriptura de la vessant humana que s'hi amaga.
No vull dir que un escrit amb una excel·lent estructura, ben desenvolupat de principi a fi, encara que només sigui un exercici literari sense massa implicació personal per part de l'autor, no m'agradi. Al contrari, mereix i rep tota la meva admiració.
Però també em corprèn aquell que neix com pot d'un bombardeig de sentiments i s'arrenglera sense massa ordre i concert, sacsejant en un moment determinat una part de nosaltres.
Suposo que no tots tenim els mateixos objectius, però crec de tot cor que hi ha coses difícils de valorar, que no són tan evidents com corregir preguntes que estan escrites en un llibre i tenen una o poques respostes.

Escriure és de les coses que més m'estimo i on sento esvair-se la noció del temps, sensació difícil de trobar i que ja mai més voldria perdre.
Però no m'omple avançar únicament aprenent i estructurant noves idees i mots, jo personalment, necessito més.
Cadascú a la seva manera busca un camí per saber qui és, què vol en realitat, encara que molts cops a palpentes.
Crec en la recerca de la humanitat en qualsevol àmbit, en la part més profunda i creadora de la persona, capaç de fer sorgir la bellesa dels llocs més inversemblants i inhòspits.
Tinc l'esperança i la il·lusió de poder fer paral·lelament les dues coses, créixer i aprendre a escriure millor, en aquest constant intercanvi.
Cada comentari, cada crítica constructiva, cada reflexió que m'ha obert una escletxa en l'enteniment i m'ha permès comprendre una cosa més, han deixat més empremta que tot el que hagi pogut escriure fins ara.
Només és una opinió molt personal, cada punt de vista el trobo força valuós i acceptable.
Tots hauríem de poder gaudir de l'escriptura i la lectura com millor ens plagui...


Deixeu-me oferir i rebre.
Només vull compartir un pessigolleig
de vibracions invisibles,
una il·lusió, un desencís,
una fracció ínfima
d'un tot i d'un nores.

Cada instant es transforma
en un racó perdut ja en l'oblit,
o en una porta més
per obrir amb el cor
i la mirada...

Vull deixar-me sacsejar
per la força dels anys joves i
escoltar la remor de la maduresa
que dóna respostes mudes
a moltes preguntes.

Aquest somriure juganer
de les ànimes inquietes i
els pessics del qui cerca de nou
la llum sense rendir-se.

La rebel·lia de qui es rebota
i la fermesa de qui trenca motlles,
l'obscuritat de qui només navega
entre somnis sense nom ni destí.

Deixeu-me sentir lleument
tot allò que jo també sóc
en essència.
A la fi, tampoc som
tan distints.

Creuar missatges secrets
entre les llum i les ombres,
veure i acceptar les dues cares
que ens fan més complerts
i imperfectes.

Anar fent petites passes
fins al llindar d'una clau màgica
que obre milers de camins
per descobrir.

Escolto les vostres veus,
gairebé imperceptibles a la llunyania.
Però les paraules ens han fet trobar
en un espai que no es pot descriure,
en un punt de l'infinit...