Entre el viure i el somiar

El baf pujava com la boira de la matinada; un noi dormia tranquil·lament dins la banyera de casa seva després d'una esgotadora jornada d'estudi. De cop i volta s'escoltà el molest soroll de les velles canonades d'aquella claustrofòbica casa. Un bombolleig el despertà , un raig de sang sortia de l´aixeta; en veure-ho, la seva cara empal·lidí. Quan es disposava a fugir d'aquella bacanal sanguinolenta, va sentir quelcom esfereïdor que l´empenyia cap endins.Va perdre el coneixement i va caure.Una mà de dona va sorgir de les escumoses aigües i li va arrencar el palpitant cor...

En Pau, es despertà; " un altre malson", rondinà. Es va girar i continuà dormint.

Quan, en girar-se per abraçar la Judith, va veure que no hi era, la va cridar. Aquesta, però, no respongué. En aquell moment li va semblar escoltar un soroll provinent del jardí; l´estranyà que hi hagués algú a aquelles hores de la matinada...
- Judith, ets tú?- va preguntar encuriosit.
En no rebre resposta es va abocar al balcó, des d´on va veure una figura desconeguda que sostenia quelcom a la mà.
-Ei! Qui ets?Què fas al meu jardí? -inquirí atemorit en advertir que aquella estranya ombra intentava amagar-se. Li llençà un test amb totes les seves forces i la figura va caure al terra. En Pau va agafar el seu bat de beisbol i baixà al jardí per a comprovar a qui pertanyia aquella ombra. Estava molt esverat, i en adonar-se que es movia, el colpejà repetidament fins esgotar les seves forces, però... quan va veure el seu rostre...
Sonà l´alarma del rellotge. El noi va despertar enmig d'un bassal de suor. "Una altra vegada el mateix somni", es digué molest mentre s´incorporava mandrosament. La Judith dormia plàcidament al seu costat, així que es vestí sense encendre el llum de l´habitació per a no desvetllar-la.
"Li faré un bon esmorzar; unes torrades ben fetes, com a ella li agraden i un suc de fruita fresca", va rumiar tot baixant cap a la cuina. Un cop ho va tenir tot preparat, li ho va deixar a la taula. Va arrencar una rosa del jardí i li va deixar al costat de la safata amb una nota on va escriure "T'estimo". Es va prendre un cafè i sortí a corre-cuita; arribava tard a l'examen.
Aquests darrers dies havia posat en joc el seu futur; havia demanat la mà de la seva xicota, la Judith, i aquesta, després d´haver-se fet pregar uns quants cops, finalment va accedir. Havien planejat casar-se a l´estiu, quan tots dos haguessin acabat els estudis, i....Només els hi faltaven cinc mesos!
El xicot passà tot el camí imaginant com seria la seva vida de casat. Estava una mica neguitós però no sabia el perquè; no era pas per l´examen ja que l'havia estudiat molts dies i estava segur d'aprovar...En arribar a la universitat encara es trobava immers en els seus pensaments...
"Aprovo aquest examen i ens casarem!",va presumir el xicot.
-Aprovaré!, Ho he de fer, sigui com sigui!- Espetà de sobte mentre caminava pel concorregut passadís de la segona planta.
-Aquest no hi toca! - digué entre dents el bidell en creuar-se'l. -Cada cop que el veig està parlant sol!
Va trigar una bona estona en trobar l´aula on havia de fer l´examen; ho havia d´haver mirat a l´entrar, però se le'n va anar del cap. Així doncs va haver de tornar enrera, però, a mig camí va veure un company ...
-Ep!Com va Dídac? Saps on es fa l'examen de literatura anglesa?
-Ah...Hola Pau! Sí,vine.Com ho portes? Jo estic ben acollonit.T´has llegit l'Otello? M´han dit que aquesta obra sempre surt.
-Apa!Vés! No em vinguis amb bajanades! És la sisena convocatòria a la que em presento i mai no ha sortit aquest tema.
Va entrar a l´aula disposat a aprovar aquella assignatura del primer curs que tant se li havia resistit. Va seure al primer lloc que va trobar lliure,i , ignorant els altres estudiants es va concentrar observant el groguenc sostre ple d´esquerdes i taques d´humitat... Per fí arribà el professor ; un home d´uns quaranta anys amb aspecte juvenil i bohemi. I... Començà l´examen. Mitja hora més tard ell ja l'havia acabat i el va entregar .
-Què, Milà ,és el darrer cop que ens veiem,no? - va ironitzar el professor.
"Tan de bó pogués veure la teva cara quan m´hagis de posar l'´excel.lent!",pensà.
-Ssssii, això espero...- li respongué, i sortí tot esperitat de la classe tancant amb un cop de porta. De camí cap a casa, en passar davant la llibreria, algú el demanà...
-Ei!Pau,com t´ha anat l´examen?
-Qui em crida? -preguntà el noi estranyat en no veure ningú.
- Com que qui et crida!,no em coneixes? Sóc jo, la Sila,la gossa del venedor de cupons.
- Perdóna´m, no sabia que els gossos parlaveu... - respongué desconcertat-Adèu, faig tard.
- Quines presses!... Records a la Judith,trapellot.
"Això no pot ser; hauré de tornar a demanar hora amb la doctora Vázquez..",meditava mentre continuava el camí cap a casa .
En arribar-hi cridà - Judith,on ets? No vols saber com m´ha anat l´examen? No va rebre cap resposta, però no en va fer cas i va entrar a la cuina; l´esmorzar encara estava intacte. Va pujar a l´habitació per comprovar si encara dormia. Allí estava la seva estimada, tal i com l´havia deixat abans d´anar a fer l´examen... s´apropà a ella i va seure al seu costat per acaronar-la.
-Desperta dormilega!Ja són quarts de dues i no t'has menjat l'esmorzar que t'he preparat! -li digué carinyosament fent a un costat el coixí que li cobria la cara.
-Aaaahhh!-bramà esfereït en veure el destrossat rostre de la seva estimada.
La Judith estava morta! Els llançols estaven tacats de sang, sang ja seca i negrenca que formava un macabre toll. Allò que abans havia sigut un llit d´amor, ara n´era un de mort.
Davant aquella esgarrifosa escena, la cara d´en Pau empal.lidí, i les seves mans començaren a tremolar com mai abans no ho havien fet; amb l´ànima desfeta, el noi abraçà amb força el fred cos sense vida de la Judith.
-No pateixis, amor meu, descansa una mica mentre vaig a comprar quelcom per dinar. Aquesta tarda et portaré a veure a la doctora Vázquez; ella és la que sempre m´ha tractat.Et curarà.- li va dir el noi fugint de la realitat.
Quan sortia de casa sonà el telèfon...però no en va fer cas. Eren els seus pares, que trucaven per dir-li que tornarien a casa a l´hora de dinar. Abans d´anar al supermercat, en Pau va passar per la farmàcia per a comprar-se l´ampolla de Modecate; a l´endemà havia d´anar a punxar-se la dosi mensual, ja que feia massa temps que no es medicava i començava a sentir-se estrany.
-Bon dia,Pau. Com et va amb la xicota? - li preguntà el farmacèutic.
-Bé...tenim pensat casar-nos a l´estiu. Dóna´m el de sempre i una capsa d´aspirines.
-I això?Què et passa?Què no et trobes bé? - l'interrogà mentre li donava els medicaments.
- No...No és per mi...és per la Judith...té migranya...-respongué dubtós.
-Són mil cinc-centes pessetones...Renoi! i aquesta taca?Amb qui t´hauràs barallat...
Va agafar el canvi i marxà sense respondre, fent cas omís als comentaris del farmacèutic. Va sortir de la farmàcia i, en girar la cantonada per dirigir-se al supermercat, va escoltar un soroll de sirenes. Encuriosit, va anar a tafanejar; hi havia una ambulància a la porta de casa seva. Començà a córrer, però de cop i volta s'aturà, ja que una estranya sensació l´impedí continuar; va romandre observant el que passava al seu jardí des d'una distancia prudencial. Continuament arribaven cotxes de policia i hi havia un gran rebombori de gent; la seva mare parlava amb un mosso d'esquadra; semblava nerviosa, i tenia els ulls plorosos...En aquell moment, de dins de la casa van sortir dos infermers que carregaven una llitera; la van ficar a l'ambulància i el seu pare hi va entrar. El cotxe va marxar endunt-se el cos sense vida de la noia, i va ser aleshores quan en Pau va sentir per primer cop aquella veu que el cridava...
"Ajuda´m, amor meu, se m´emporten, no deixis que em facin mal."
Sense pensar-s´ho dos cops, va arrencar a córrer, com ànima que s´emporta el diable,perseguint l'ambulància.
-Noooo! No ens separaran mai! Et trobaré! Tornarem a estar junts, Judith... - exclamà.

L´ambulància va desaparèixer entre cotxes i camions que es feien als costats per deixar-li pas. En Pau va córrer i córrer fins que es va tórcer el turmell i va caure... Amb la caiguda no va poder veure cap on s'enduien la seva estimada.
- Merda! - es queixà - només em faltava això! Es va anar incorporant poc a poc, amb els palmells recolzats sobre la grava, girant el cos de costat per alliberar la cama que se li havia quedat doblegada sota. Passada una estona es va aixecar, inclinant-se cap enrera contra la violència del vent. Els cabells li assotaven la cara i una llàgrima baixava per la seva galta...
-No pateixis,Judith,et trobarè encara que hagi de baixar als inferns! No ens separaran...- mormolà entre sanglots...- t´estimo tant!
-No pot ser! - somicà -...tothom ens vol separar! La mare ha trucat la policia per a que ens separin; el farmacèutic estava massa amable, segur que aquell porc només volia entretenir-me per donar-los-hi temps...A més, tots els cotxes s´han apartat per deixar-los fugir. Tots m´han traït, tothom em vol fer mal,tothom ens vol separar!
S´asseguè al terra i esclatà en plors. La gent que passava per aquella acera se´l mirava de reüll; alguns per desconfiança,altres per soltar una rialla irònica, i...una velleta li deixà "cinc duros" a la mà. Però ell, sense adonar-se'n, continuava assegut al terra, plorant i somicant pres dels nervis i dels sentiments d´impotència i desesperança.
-La medicació, necessito la medicació - mormorà.
De sobte, però, aquell plor es veiè transformat en rialles, unes rialles burlesques cada cop més clares i més carregades de malignitat...
-Fills de mala mare! No m´heu pas guanyat...us trobaré... i quan us trobi us mataré a tots, perquè tots m´heu traït; aleshores ella i jo tornarem a estar junts! Junts per sempre!
El sol ja s´havia p
ost, feia fred i l´aire començava a bufar de valent, però en Pau romania assegut a la vorera, observant els cotxes, recordant el que li havia passat aquell dia, amb la mirada fixa en l´infinit, sense moure´s, com aliè a aquest món.
Mmeeeecc!
-Surt del mig! - li digué un camioner malcarat mentre premia la botzina .
Això el va fer retornar. Rondinant s'apartà de la vorera, i en girar-se va veure com un grup de gent pujava a un autobus metropolità.
Començava a plovisquejar, i unes ínfimes gotes li van regalimar per la cara barrejant-se amb les llàgrimes...El noi va observar com l'autobús agafava la mateixa direcció que hores abans havia seguit l´ambulància. Va pensar que, segurament, es dirigia al mateix lloc on s'havien endut la Judith, i tractà d'incorporar-se un altre cop per seguir-lo,però fou inútil.L´autobús s'allunyava. En aquell moment, una noia se' l va apropar.
-Ei, Pau!Què fas al terra? -li preguntà preocupada.
-Deixa'm tranquil! On se l'han endut? -contestà grollerament mentre apartava la noia amb una empenta. -Segur que tú ho saps. On és? On és? Contesta'm.
-A qui s'han endut? Què et passa?- replicà estranyada. - No sé de què em parles... - continuà- Ja ve el meu autobús. Adéu, he de marxar.
"Ella també agafa aquell vehicle groc! I si li dic que m'ajudi a pujar? ", barrinà, "...així la podré seguir i esbrinaré on la tenen ...".
-Quina casualitat, també és el meu...Mmm....Podríes ajudar-me... a pujar? -li va preguntar tot assenyalant-li l'autobús que s'apropava -...Si us plau... M´he fet mal al turmell i... no puc aixecar-me tot sol...
-No volies que et deixes en pau? Au, va! home, vés! - li respongué la noia mentre pujava a l'autobús.
-Tan melosa que venies...filla de mala mare! Marxa,marxa,ja pots amagar-te. Tu saps on és la Judith i no m´ho vols dir...us mataré a tots, i tu seràs la primera, tros de meuca!
Agafant forces d´on no en quedaven, aconseguí aixecar-se i s´arrossegà fins l´escaleta de l´autobus. El conductor el va ajudar a pujar i a seure al seient del seu costat.
-Què t'ha passat, noi? Sembles trasbalsat. Aquest jovent...
En Pau estava tan esgotat que es va adormir en seure. Li havien passat massa coses. Passada una estona es despertà de sobte....
-Judith...amor meu...no te´n vagis! -cridà exaltat- No us l'emporteu! No enssepareu!
-Tranquilitzat, home! - li va dir el conductor en sentir-lo.
Una dona de mitjana edat, trasbalsada en sentir els crits del noi, s´aixecà del seu seient per a veure què li passava, però quan s´atançà a ell per probar d´ajudar-lo...
-Què vens a tafanejar, mala bruixa? T´agrada veure com pateixo? Fot el camp de davant meu o et...
-Prou! - el tallà el conductor ja cansat de les impertinències del noi -Vés a bramar a un altre lloc! - l´escridassà mentre l´empenyia escales avall; en baixar, en Pau va ensopegar i va caure al terra . L´autobus marxà.
- Fills de puta! Tant m´és! No us necessito...La trobaré tot sol! - va exclamar el noi en veure´s un altre cop al carrer.
No sabia on era, i estava esgotat; encara al terra, aixecà la mirada i va veure prop seu un vell i corcat banc de fusta; s´arrossegà fins arribar-hi i s´hi asseguè. Feia molt fred i es va posar les mans a les butxaques, però tot i així no va aconseguir escalfar-se. Tampoc no li feia mal la cama; almenys, no la sentia. En aquell moment, va sentir...
" Paaau,Paau...." ,el xicot tornava a escoltar aquelles veus dins seu... " No et refiis de ningú. Tú mateix ho has vist,tothom ens ha traït ... Ajuda´m. Ajuda´ns..."
- Com puc ser tan egoista? Com puc estar aquí assegut sense fer res mentre sé que ella pateix tant... -exclamà ple de rencança.
Fent un gran esforç, s´aixecà i començà a caminar; no l´importava l´estat del seu turmell, ni el grunyir del seu estómac. Res no l´afectava; ell només volia trobar la Judith... Abans morir que perdre a la seva estimada.
Començà a vagar per carrers i carrerons sense rumb fix; al seu voltant tot es bellugava; escoltava sorolls i veus que es barrejaven amb l'eixordador soroll del seu estómac. Havia d'anar al supermercat ...Feia hores que havia sortit de casa per a comprar el dinar i la Judith l'estaria esperant impacient... No! Ella ja no hi era! Se l'havien endut davant els seus nassos i ell no els va poder aturar. Per què tothom volia separar-los? Tenien dret a ser feliços.
Estava segur que els seus pares estaven implicats en el segrest, donat que ells hi eren quan se la van endur... "On se l'hauran emportat?", rumiava mentre continuava la recerca. Tenia el turmell molt unflat, i cada hora que passava li fèia més i més mal, però... ja no podia fer-se enrera, havia de seguir fins trobar la seva estimada Judith.
- Eh!,xaval!dona'm uns duros. Isto maití han operat mon pare i no tinc prous quartos per astar-me astí a Lleida amb ell... - li digué un rodamón tot sortint-li al pas en un carreró estret.
En Pau va continuar el seu camí fent cas omís al desconegut, però aquest es va posar al seu davant barrant-li el pas.
-Va ,no fotis, dona´m algo. Venga que mi caus bé i no vull usar isto cuchill! -insistí mentre li ensenyava una petita navalla rovellada.
El noi continuà caminant, però aquell home li va agafar un braç i li va posar la navalla a l'alçada de l'estómac.
-Malaït tullit! Dona'm tot lo que portes o ti rajo!- espetà fixant la seva freda mirada en els ulls del xicot.
-Em pots obrir de dalt a baix si vols,mata'm, o fes-me el que et roti. De debò vols que et doni el que tinc? - començà a cridar deixant anar el seu enuig. -Vols que et doni la xicota que m'han tret,vols que et doni la felicitat que ja no tinc...digue´m on és ella i et donaré el que vulguis -.Va fer caure al desconegut d´una forta empenta. Ple d´ira li va advertir:
-Vols tornar a veure al teu pare? Doncs no em facis perdre el temps.-i començà a riure embogit mentre deixava enrera a l'atordit atracador.

Ja s´havia fet fosc i la Judith encara no havia donat senyals de vida; en Pau continuava sentint aquella veu femenina que el cridava continuament, però ella no es veia enlloc. Va estar temptat de tornar a casa per interrogar als seus pares i, si calia... matar-los; però finalment va decidir seguir buscant-la pel seu compte. Quan la trobés, tornarien tots dos junts a casa agafats de la mà,com si res no hagués passat. Sonreia només d´imaginar-se la cara de sorpressa que posarien els seus pares en veure´ls... Més tard ja s´encarregaria de que tots els que l´havien traït rebessin el que es mereixien.
Tenia tremolors i molta set; necessitava la medicina.Va regirar-se les butxaques, però no va trobar l'Akineton. Estava convençut que algú li havia tret perquè sabia que li faria mal. No en tenien prou amb endur-se la seva xicota sinó que, a més, el volien matar.
Feia estona que les botigues i les farmàcies havien tancat, però tot i així va trobar una gasolinera on va poder comprar unes pastes i una ampolla d'aigua. Tenia la boca seca i aspra com el paper de vidre, i estava mort de gana; així que, quan encara no havia arribat a la porta,va estripar l´envoltori de les galetes, i, un cop a fora, les va devorar en un tres i no res. Era el primer àpat des que havia esmorzat, i...ja feia hores d'això. O...potser eren dies? Havia perdut la noció del temps.
Es trobava en una situació denigrant; coixeava, estava brut i les tremolors cada vegada eren més freqüents i molestes. A la llunyania va veure el riu; "potser està allà",pensà el noi il.usionat recordant la importància que tenia aquell lloc per tots dos. "Si ha aconseguit fugir, haurà anat allà; no ens pot sortir tot malament... ella és molt llesta i segurament haurà pogut escapar!",suposà.

En arribar la va veure; asseguda a la gespa contemplant el riu. A la fi l'havia trobat! La suau brisa pentinava els seus daurats cabells, la blanca lluna il.luminava l'angelical rostre de la seva estimada...Va fer un llarg sospir; era l'home més feliç del món. Tots els patiments que havia sofert aquell dia havien valgut la pena, perquè ara s'adonava del que tenia al seu costat. Era tan maca,tan dolça... L´estimava tant!
"No tens ganes d´abraçar-me, amor meu?..." li digué aquella veu que havia estat sentint durant tot el dia.
"Aquesta veu d´àngel només pot ser teva!", afirmà en Pau mentre arrencava a córrer cap a ella tan ràpid com va poder.
-Judith!A la fi t'he trobat! Com has aconseguit fugir? -El noi no va poder retenir una llàgrima rebel que li lliscà per la galta. No cabia en sí de goig. Se sentia tant i tant feliç!
- T'he estat buscant tot el dia... Estava tan preocupat per tú... Digue´m, què t´han fet? T´han fet mal? Estàs bé?...Pensava que se t´havien endut lluny i que ja no ens veuriem més... T´estimo tant! No t'imagines la por que he passat!
Però...quan va intentar abraçar-la...
-Ep! Què fas? Deixa'm! - Exclamà la noia espantada.
-Però...Judith...sóc jo...en Pau, el teu xicot...en Pau...que t'han...
- Jo no em dic Judith. M'has confós; veste'n o et denunciaré a la policia.
-Judith...per què em fas això?...Jo...jo t'estimo...
-Deixa'm! Estàs boig! - cridà la noia en un to despectiu mentre arrencava a córrer allunyant-se d´ell. En Pau intentà seguir-la, però ja no li restaven forces. La noia va desaparèixer entre les ombres.
Suat, amb els ulls ardents i la boca seca, en Pau es quedà quiet, sense entendre res. Aquella situació era indignant i vergonyosa a la vegada. Es trobava malament, li feia mal el turmell, tenia fred, i ja no coordinava les idees... hi havia tantes coses que se l´escapaven...
-Per què deu haver fugit la Judith? Què li hauran fet per a que hagi reaccionat d´aquesta manera?
La seva noia l'havia rebutjat, i ell ja no sabia què fer, què pensar, què dir... Caminà i caminà mentre li donava voltes al que li havia succeït al riu, va arribar al cementiri; no sabia per quina estranya raó hi havia recalat, però allí estava. La porta del tanatori estava entreoberta i, en no veure el vigilan
t, va entrar. Allà estaria resguardat del fred i descansaria una mica abans de tornar a buscar la seva xicota. Es va adormir en el primer amagatall que va trobar.
...Ja havia arribat l´hora. En Pau, vestit de vint-i-un botons, esperava davant l´altar l´arribada de la núvia, però la Judith no apareixia. No va deixar de mirar el rellotge fins que a la fí va aparèixer, agafada del braç del seu pare. Feia tant de goig! Es van aturar al seu costat i l´home li va donar la mà de la seva filla. La parella creuà una tendra i amorosa mirada. Eren tan feliços...
La cerimònia va transcórrer tal i com l´havien planejat. En acabar, el noi aixecà el vel de la núvia,però... quan va posar els seus ardents llavis damunt els d´ella, va notar quelcom llefiscós a la boca i una punxada molt forta a les seves entranyes. La va separar d´ell bruscament, i aleshores va veure que, a la seva mà dreta, la seva estimada sostenia el seu cor i el mirava fixament ... tots els presents van esclatar a riure.
-Aaahhh!-cridà esfereït en despertar. Va donar voltes per l'estància per provar de tranquilitzar-se. Havia dormit tota la nit, i ja no estava tan cansat; només li feia una mica de mal l'esquena i tenia algunes molèsties al turmell. Es menjà un humit tros de galeta que encara li restava a la butxaca i va sortir a passejar. Des de la mort del seu avi no havia tornat al cementiri, i... havia plogut molt des d'aleshores. Li agradava l'assossec d'aquell lloc; només se sentia la remor de les fulles dels arbres i la caiguda d'alguna gota d´aigua sobre el fred marbre dels panteons...
Va voltar una bona estona; no volia sortir d´aquell lloc sagrat, ja que allí se sentia molt segur; lluny de la ciutat, dels seus pares i...de la Judith. En recordar-la, va sortir del seu estat catàrtic; ara ja no podia capitular. Va escoltar uns sorolls provinents de la part sud del cementiri; va anar cap allà i es va amagar darrera d'un vell xiprer; des d´allí va veure un grup de persones que escortaven un taüt. Entre tota aquella gent va distingir als pares de la Judith, i també als seus, tancant la comitiva. Anaven tots vestits amb colors obscurs. La mare de la Judith semblava haver-se tornat boja; plorava i cridava colpejant repetidament el pit del seu marit.
En Pau no sabia ben bé que passava i, així doncs, va decidir esperar; dins seu tornava a ressonar aquella veu que li deia... " Pau estic aquí , rescata'm".
A la fi l'havia trobat. Estava segur que era la seva estimada la que estava tancada en aquella caixa patint un veritable calvari. La salvaria; ho havia de fer fos com fos. Ara que la tenia tan a prop d'ell no podia deixar-la de la mà de Déu. Prosseguí observant aquella escena amagat rera aquell vell arbre; encara no era el moment oportú, hi havia massa gent...
Tots els presents semblaven molt afligits; "Hipòcrites ", pensà en Pau ,"fins i tot el capellà ens ha traït ".
Un grup d'homes va ficar el taüt dins un nínxol, i...passats uns minuts, ja no hi quedava ningú. Havia marxat tothom, tothom menys un home alt i prim que tancava el nínxol parsimoniosament. Era en Pere de cal Monet, el paleta que havia treballat temps enrera amb el pare d´en Pau. El noi havia anat moltes vegades a casa seva quan era un marrec; sempre li donava galetes de les que cuinava la seva dona. En Pau va agafar un tros de marbre d´una vella i derruida làpida i, embogit, va córrer cap al manobre. Li colpejà el crani amb totes les seves forces fins que aquell pobre home va quedar estés al terra enmig d'un bassal de sang. L´havia mort.
La caixa estava al fons del nínxol, però el ciment encara era fresc, així que no li costà gaire treure els maons. S'hi endinsà, i, amb el mateix tros de marbre amb el que havia mort el treballador, començà a picar el peu del taüt fins foradar-lo; la va acabar d´obrir fent palanca amb una pala que havia agafat del terra. Va ficar les mans dins el taüt fins que va poder tocar les cames de la noia; aleshores estirà el cos cap a fora. La va treure i la va deixar al terra; la Judith tenia el rostre totalment destrossat, estava unflada i una mica groguenca... però als seus ulls seguia essent la noia més maca del món; la seva noia. Li va fer un petó que li va fer recordar el que havia sentit en el malson de la nit passada. "Serà un somni això també ?" Es va preguntar. Va agafar el cos inert de la Judith i va marxar a un lloc segur; on ningú no els pogués trobar. Va passar el dia parlant-li, fent plans per a la boda... La veia una mica ensopida, però estava segur que era perquè els seguestradors l'havien drogat.
Quan es va fer fosc, la va deixar "descansant" en un amagatall i va anar a buscar un telèfon per trucar als seus pares...
- Mmm... mare, sóc jo,en Pau.
- Fill meu,on t´havies ficat? Ens tenies preocupats! On ets?..- interrogà
-Res...resolent uns assumptes... Tornaré a l´hora de sopar... Treu la vaixella dels Diumenges perquè portaré un convidat molt especial... Fins ara.- i, en dir això penjà l´auricular.
El pare del Pau, sense tenir en compte els pregs de la seva esposa, va trucar al psiquiàtric. Semblava estar preocupat pel seu fill, i pel que pogués fer, així que va demanar que uns zeladors esperessin al noi quan tornés a casa.
Aliè als plans del seu pare, en Pau, en haver trucat, va córrer cap a l´amagatall...
-Encara dorms? - preguntà en arribar. Va agafar la noia a coll-i-bé i van anar cap a casa dels seus pares. Van passar pels carrers més amagats, ja que no volia que ningú els veiés i tornés a separar-los. A mig camí cap a casa, li va semblar escoltar uns passos darrera seu, i, en girar-se, va advertir com una ombra s´amagava darrera una furgoneta. Nerviós, accelerà el pas.
-Amor meu, ja veuràs la cara que posaran els meus pares quan ens vegin a tots dos junts. Després ja m'encarregaré d´ells; d´ells i de tots els que ens han volgut separar... -va assegurar a la noia. -Hem de parar compte... em sembla que algú ens segueix;però tu descansa, ens espera una nit molt llarga...ha ha !
Quan en Pau va arribar a la casa, uns homes se li van llençar al damunt; i, mentre es resistia, el cos de la Judith va caure al terra. La mare del noi,en veure el destrossat crani de la noia a la gespa del seu jardí, no va poder retenir una arcada de fàstig; tot plegat semblava un espectacle dantesc. El Sr. Milà, però, s´ho mirava tot molt fredament. Els zeladors, en agafar al noi, li van posar una camisa de força i el van ficar a una ambulància per portar-lo al psiquiàtric. En Pau començà a plorar; no entenia res.
-Per què ens ho feu? Per què? Només volem ser feliços -repetia una i altra vegada.
Un infermer, cansat d'escoltar els crits del noi, va anar al compartiment del darrera i el punxà; passada una estona, en Pau dormia com un soc...
En arribar al centre, dos zeladors el van arrossegar a través de diversos passadissos fins arribar a una doble porta de vidre.
-Em sembla que aquest tornarà a passar aquí una llarga temporada -digué una infermera als zeladors en veure el xicot.
Hi havia dos homes fumant plantats davant una finestra. L'un contemplava el paissatge mentre mantenia una animada conversa amb el seu amic imaginari; l'altre, tenia la mirada perduda en l'infinit, quiet, en silenci.... Ambdós tenien un cigar a la boca, però no aspiraven el seu fum, senzillament aquest es consumia poc a poc. S´escoltaven alguns crits aïllats provinents d´alguna habitació...
Dues hores després de l´ingrés, la Dra. Vázquez passà a visitar al noi; mentre l´examinava, li va preguntar - Home! Què no et vaig dir que no et volia veure més aquí?
-Sssst!... Parli més fluix...ens estan vigilant...- xiuxiuejà ell mentre inspeccionava l´habitació.
-Qui ens vigila, Pau?- responguè la doctora a sotaveu.
- Mmm...això li pot preguntar a... la porca de la meva mare i als seus amiguets. Porcs traïdors! Ens han separat...i també em volen separar de vostè...m´ho treuran tot... -ploriquejà.
-La teva mare no et vol cap mal -li tallà la metgesa carinyosament -A veure, quant temps fa que no dorms bé?
-Una o dues setmanes, no n´estic segur... Si us plau, m´ha de portar amb la Judith, ... ella em necessita.
-Si fas bondat t´ajudarè... Digue´m, quants mesos fa que no vas a punxar-te el Modecate?
- No ho sé... Qui li ha dit que l´he deixat? Aquella mala bruixa?...Sí, la vaig deixar! I no tinc intenció de prendre-la mai més. -responguè el noi esverant-se cada cop més. -Em fa mal, no és bó! Des que me´l punxen em tremolen les mans, tinc tics continuament i, a més a més, em trobo malament... Em volien enverinar!
-Ara el que has de fer és descansar i oblidar tot això; tornaré d´aquí a una estona per a veure com et trobes i ja parlarem -li digué mentre sortia de l'habitació.
-I la Judith?Quan la veuré ? On és?- cridà -Deixa'm parlar amb ella.
La doctora va donar les instruccions a l'infermera que esparava al passadís...
-Injecteu-li un Valium 50 al malalt de la 383. Quan arribin els resultats de les analítiques, poseu-me al busca...
Van passar els dies i el noi semblava haver deixat enrera la crisi. S´havia quedat, però, sense forces, sense caràcter; no era el de sempre... La doctora Vázquez li havia assegurat que aviat podria fer vida normal; el deixarien sortir si es comprometia a acudir al CAP dues vegades cada mes. Les tardes, després de dinar, sortia a passejar pels jardins del centre acompanyat per una senyora gran amb la que havia establert una gran amistat. Un dia, en un d´aquells passejos...
- Pau, vine cap ací, que et confessaré un secret- li xiuxiuejà la senyora Maria mentre li agafava pel braç- Amb totes aquestes píndoles i injeccions...Saps què és el què ens estan fent? Ens estan enverinant; ens volen matar!
- No és possible, però si són metges...Ells no ens volen cap mal...
- Això és el que ens volen fer creure, però són dolents, molt dolents. Fa molt temps es van endur el meu home i no he sabut res més d´ell; no me l´han deixat veure més, no sé on el tenen...Són dolents ,molt dole
nts.
- A mi, a mi ...la meva noia... - va titubejar en Pau recordant el que li havia passat.
-Senyora Maria, deixi aquest noi, no veu que l'està molestant?-cridà una infermera des de la porta que donava al jardí- Vingui, que s'ha de prendre la medicació.
-Pau, recorda el que t'he dit -li digué l'anciana mentre marxava -Són dolents,dolents...
El noi no va fer gaire cas de les paraules de la seva amiga i proseguí amb la medicació. Els dies que plovia, aprofitava per fer petar la xerrada tot jugant a cartes amb els seus nous amics; havia après a jugar a la butifarra, al set i mig... El temps passava, però...se sentia estrany, com si hi haguès quelcom més que ell no sabés...
Un matí, la seva mare el va anar a visitar; ara ja el podia veure sense tenir por...
-Com et trobes, nen? La iaia t´ha fet aquest pastís; és de cabell d´àngel, com a tu t´agrada....
- Gràcies...me´l menjarè més tard - digué absent.
-Saps? El teu pare ja ha trobat feina, és millor que la d'abans. Ho vam celebrar anant a sopar al Racò d'en Pep; ens ho vam passar força bé...t´hagués agradat... - l´explicà la seva mare trencant el silenci que omplia la sala. No volia dir-li que el seu pare encara estava aturat.
-Com està la Judith? Per què no em vol veure? Sempre que la truco em pengen el telèfon -li digué el noi que continuava absort en els seus pensaments.
-...Ja ha sortit la nota d´aquell examen -digué ella fugint d'estudi -El vas aprovar...El pare i jo estem molt orgullosos de tu. Ja pots estar content...
- Sí, n´estic molt. Què l´he fet a la Judith? Per què no sé res d´ella?
- Mmm...Em va dir que quan pogués vindria. Ara treballa i no té temps per a fer res...
- Sí...ja...molta feina... Què m´amagueu? Ningú no em vol dir què li passa, i tots desvieu el tema quan el trec...- protestà amoïnat - Tinc malsons; somio que me la trobo morta ...i començo a voltar pels carrers, i que tú...És morta?
- No, home... no has de pensar això...- digué sense saber què respondre -.He de marxar... Tornaré un altre dia ... Apa, fill, fés-me un petó...
-Què passa ,mare? He fet res?
La seva mare va marxar amb llàgrimes als ulls...

Ja eren dos quarts d´una, i en Pau esperava impacient la seva amiga al menjador; la va esperar una bona estona, però aquesta no va aparèixer. Havia mort la nit passada...
-Va menja, que se't refredarà el dinar -li digué una auxiliar.
-Estic esperant la Maria- contestà el noi.
-Avui no hi vindrà... se n'ha anat amb la seva filla- mentí una infermera en escoltar el noi.
-Però...si vam quedar...
-No t'he dit que no vindrà? Doncs... No cal que l'esperis; apa, menja´t els canelons, que freds no són bons.
La Maria li hagués dit que no venia a dinar. No sabia per què tothom s´entestava en amagar-li la veritat. Començà a conjecturar; i si la seva amiga tenia raó? I si els volien fer mal? Potser també li havien mentit respecte a la Judith...En acabar de dinar, demanà permís per anar a passejar. La infermera dubtà, ja que el va veure una mica trasbalsat, però finalment hi va accedir. En arribar als jardins, en Pau va arrencar a córrer fins deixar enrera el centre; volia sortir de dubtes, i no es va deturar fins arribar al cemintiri. Allí es va trobar allò que d'alguna manera ja s´esperava, però que alhora era el que menys desitjava; la tomba de la Judith. La seva estimada estava morta.
"Què he de fer ara? Com puc tornar allí i simular que no sé res? Per què tots m´ho han estat amagant?",es preguntà mentre plorava desconsoladament. Desfet,es deixà caure al terra, " No pot ser! La Judith no!". Desitjava ésser ell qui estigués tancat dins d'aquell nínxol, qui s´estigués podrint, qui no tornés a veure sortir el sol... Anhelava morir per consumir-se entre les flames de l´infern. El viure per a ell mancava de tot sentit... Una gèlida mà es recolzà a la seva espatlla.
-Fill. Sabia que et trobaria aquí. Si m´ho haguessis demanat t´hagués portat jo mateix -li digué impassible el seu pare- Jo també sé què és perdre la persona estimada...
-Qu...quan va morir? Com? Explica-m´ho, pare, si us plau...ho he de saber... -suplicà l´abatut noi entre llàgrimes.
-Per què ho vols saber? - replicà el seu pare inquisitivament- Ha plogut molt des d´aleshores...
-Si us plau..digues-m'ho ...- repetí en Pau mentre s'agenollava davant el seu pare.
-Va, aixeca´t. Deixa de plorar i sigues un home, ho has d' oblidar tot.
- Necessito saber-ho...m´has dit que m´entenies...
Davant les supliques del seu fill, li responguè ...
-Bé... Fa cosa d'un mes van trobar... el seu cadàver...-va fer una breu pausa i, en agafar alè prosseguí - ...al teu llit...Algú l'havia assassinada.
-Digue´m...pare, he mort...la Judith? Si us plau ...contesta'm. He estat jo?
-Sí. -contestà lacònicament -vas ser tu, vas patir una crisi i... Ara hem de tornar a l'hospital; m'han trucat perquè estaven molt preocupats. Sinó hi vas serà pitjor, per a tu i per a tots nosaltres.
De camí cap al psiquiàtric començà a donar-hi voltes; no podia deixar de pensar en el que havia fet. Se sentia culpable; havia mort la persona més important de la seva vida, el seu amor, l´única persona que l´entenia, que sabia consolar-lo i fer-li costat quan calia...
- Pare, pots aturar el cotxe? M´agradaria airejar-me una mica...
- Vols dir que hauries? Vols que vingui amb tu? -li va preguntar dubtós.
- No, no cal, gràcies...Necessito estar sol una estona. Espera´m aquí.
-Vés,però no facis bestieses...
En Pau va marxar immers en els seu dolor, sense adonar-se que el seguien. El carrer estava molt concorregut. Tothom semblava tenir pressa, tenir un lloc on anar, una persona estimada amb la que estar, riure, plorar, compartir... Una raó per a viure. Ell no.
Va sentir la sirena d´una ambulància que s'apropava, i... quan va estar a la seva alçada es llençà al davant cridant ...
-Porta'm amb ella!
El cos del noi va quedar malmés enmig de la calçada. El seu pare, que l'havia estat observant ,s'apropà...
-Mai haguéssiu estat feliços...





" Entre el vivir y el soñar ,hay una tercera cosa.Adivínala"
Antonio Machado (1875-1939)