Entre dues àvies

Un relat de: touchyourbottom
L'agost xardorós feia suar àdhuc la suor menys espessa. Emprenyava: s'enganxava i s'enfotia.

El vaig veure venir de lluny, en Tocles. Vaig saludar-lo: aquell sol gest criava cansament i més feina de les glàndules de sota la pell massa escalfada. Feia mesos llargs que no ens trobàvem (sinònim d'un lustre?) d'aquella manera, pel carrer, i, com cada vegada, la faríem petar l'estona justa, la pertinent a dos excompanys d'estudi. De seguida vaig observar que en Tocles feia cara de malalt, de tenir unes quantes tecles tocades. Li vaig preguntar què li passava.

-Estic entre dues àvies.

Vaig pensar 'quin paio i quin parlar!'. Ja el veia satisfent dues dones més grans que ell, que en Tocles era força latin lover i alhora indecís (o sigui, que per no triar ho aprofitava tot). És clar, per això se'l veia escurat i descolorit: aquelles dones el devien desgastar (les vaig imaginar gallines velles panteres). L'enveja em va començar a rosegar imparablement. Jo era un pobre ajudant de cambrer que per aconseguir feina m'havia enrotllat amb una russa (única manera d'aprendre l'idioma de moda al sector turístic) que m'havia sortit conilla i ja anàvem pel quart embaràs i amb la meva exigència d'un lligament de trompes perquè era tan sexy que qualsevol se'n desfeia. I com que la seva mare ens netejava el pis, s'encuidava de les criatures i col·laborava amb dinerons que aconseguia fent de puta per a nonagenaris, jo, mira, callava, sucava i era atès. Els mínims, vaja.

-Home, orgasmeja-les bé i procura't una herència.

Em va malmirar i va tossir. Va agafar un mocador per escopir-hi un gargall que era com un escorpit que li pessigava la gola.

-Mira, Verí, la vida m'ha ben hostiat darrerament, saps?

No ho va dir amb mala llet. El seu caràcter sempre havia estat invulnerablement i linealment amable, amb simpatia exagerada a voltes, que el feia irresistible a les fèmines. No era un adonis, però resultava i d'allò es tractava. Per continuar la conversa ens vam posar a l'ombra, en una entradeta de casa mig costumista en estat degradat que havia pertangut a un indiano anomenat Pericosta o tal volta Periplana.

-Demani. Mani. Demani. Mani. Així estic.

-Com?

Semblava com si volgués jugar amb els mots, com quan érem a l'escola i s'havia escurçat el nom i, no tenint-ne prou, ho havia fet amb el meu, a l'hora del pati. A més, estàvem asseguts contra la paret més escrostonada, que també perdia. Tot ben natural. Per tant, el 'Temís' d'ell i 'el 'Se' meu, fora. Des de llavors ens ho vam fer venir bé per no ser en Temístocles i en Severí. I va fer efecte en tots els àmbits i amb poc temps. Vam ser constants, insistents, i ens ho van respectar.

Després d'aquell curs el curs de la nostra amistat va aprimar-se. Havia estat un tram i així calia entendre-ho.

-La de les trenes eternes vol que li llegeixi poemes del segle passat i que li prepari cafè soluble més aigualit que un govern corrupte. No pot sofrir que arribi ni cinc minuts tard a casa. Es queixa de tots els mals i encara d'alguns més...perquè jo li faci tot i encara més.Jo li vaig dir 'demani' i ara m'he quedat en 'mani'. No me'n surto, demani, mani, demani, mani...

-Quines coses que vol, hehe, i com et vol controlar, hehehe!

-I així tres mesos que són un calvari, Verí. M'esgota.

-Pensa en el que en trauràs...

-Després disposo de quinze dies de descans. Tinc tot ple de feina acumulada que cal entregar o al final em despatxaran.

-No ho entenc...

-No sabies que estic en un sucursal bancària que fluixeja? Si no fos que de tant en tant em tiro amb gràcia la Gràcia, la jefa, estaria a l'atur.

-Però, però, però...i les teves conquestes?

-Et diré un secret. Estimo la Gràcia, però ella només em vol pel triquitriqui.

-No pot ser! Tu no ets de la trinitat desig-tendresa-amor. Aquí coïncidim, no?

-Merda! Ara no! Existeix aquesta dona meravellosa...saps que mai deixa que un client passi misèria? És capaç de fer alguna trampeta per tal de manllevar diners de comptes de gent d'upa -no notaran la quantitat-i alguna vegada del seu propi sou. El seu marit és l'alcalde de Santa Sannameserra...

-Ah, aquell que per obtenir vots s'enduu la pagesia, gran col·lectiu, als bordells?

-Sí. La Gràcia l'estima! Tot és una grandíssima merda, Verí. Per això quan estic entre dues àvies miro de cuidar-me...però per viure una existència així. Sóc un desgraciat.

Em va interessar més que no pas preocupar. Mai s'havia sincerat amb mi de massa res. Jo sí que no li explicaria pas el meu cas. Que digués ell. M'ho estava passant teta de monja. Les gotes de suor no paraven de xopar la roba que un cop a casa rebregaria i escorreria perquè em vindria de gust. Ja fregaria la sogra moscovita.

-I què fas entre dues àvies?

-La feina i dormir. I mirar d'oblidar somnis que no duen enlloc: la Gràcia.

-Però...anima't: qualsevol dia, per l'edat sobretot, una o l'altra fotrà un pet com una gla i n'obtindràs benefici. Ho has arranjat?

-Què t'empatolles? No capto...

-Com és la segona àvia?

-No para, no para. Ja l'han operada de cada genoll. Pròtesis. No aguanta al centre hospitalari. Si no la vigilen, ja ha volat. Ella ha de caminar encara que sigui arrossegant-se. Ella vol netejar casa seva cada dia amb lleixiu com si hi hagués passat un regiment de porcs. Ha de tenir cura del jardí i dels seus més de cinc-cents testos de plantes crasses, algunes de més edat que ella. Em fa petar boig: és hiperactiva. Es lleva d'hora, no fa migdiada, va a dormir tard.

-Ui, aquesta és marxosa, eh?

-No vol medicació de cap mena. S'hi nega.

-Hehehe. Bé li deus fer tu de guariment. T'ha fet topless, Tocles?

En Tocles, de cop, va marejar-se i es va haver de seure a l'únic graó davant la porta de l'edifici abandonat. Semblaven, en certa manera, conjuntats. Jo em vaig espantar una mica. A veure si arribaria tard al restaurant!

-Tocles: què tens?

-Demà sant tornem-hi. Toca la Vira. L'Elvira. Ni escurçant el nom l'empasso.Segurament estarà mandrosa i li caldrà la cadira de rodes...No puc més.

-Deixa-la!

-Com vols que deixi la meva mare? Ens la passem amb la meva germana, no puc no tenir-la. La meva germana viatja molt i el poc que guanya és per a treure's un deute. No podem pagar ni un centre de dia ni una residència. I la pensió de la Vira és irrisòria.

-I li dius Vira?

-Així sembla que no sigui tan pesada, que no sigui la meva mare.

Per tant, no tenia cap affair que fos motiu d'un futur generós, aquell home vençut. Jo estava millor! Semblava respirar amb més normalitat: continuaria informant-me.

-Qui és, doncs, l'altra?

-Una tia soltera, la Sol. No és cap consol, com ella es diu, d'estar-s'hi massa. S'entossudeix a ser autosuficient, però els seus dos germans difunts, també solters, ho van deixar ben estipulat als papers: o era cuidada dins el clima que ella desitjava o no en trauríem ni cinc. Per acabar-ho d'adobar, aquesta branca familiar és molt longeva. Acabaré jo abans al sot, Verí.

-Però no pots trobar una dona rica que et solventi els problemes?

Va fer cara d'un impossible. L'amor l'hi havia destarotat aquell rumb que prometia. Burro, més que burro, vaig pensar. I tot seguit va ser pertinent acomiadar-me'n, que jo havia de fitxar.

-Entre dues àvies, nano. És la vida!

I el vaig deixar sota el pes de la canícula, trontollant, agafant-se als murs dels immobles que seguien, insòlitament sòlids.















Comentaris

  • Cada dia més gent gran.[Ofensiu]
    jomagi | 20-08-2016 | Valoració: 10

    Una història que cada dia va a més. Molt bon relat !
    Una abraçada.

l´Autor

Foto de perfil de touchyourbottom

touchyourbottom

284 Relats

131 Comentaris

83566 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
"-No m'ha conegut!
-Això és que mai t'havia vist"

"En el moment de morir estava disposada a estimar"

(del film francès 'L'hérisson', que no és un film suprem, però en vaig extreure això).