Entre dos límits

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

El full de diari s'abrandà en qüestió de segons. Les pinyes i els branquillons crepitaven al compàs d'un ritme irregular però constant. A fora, amenaçant, s'apropava el temporal. L'enclusa, que es veia a la perfecció des d'aquell punt de la serra de Tramuntana, era ja una massa fosca damunt del mar. La quietud que compartíem li aplanava encara més el camí. Mallorca quedaria ben aviat adormida sota aquella tempesta d'estiu.
Les flames alçaven al buit castells de reflexos daurats. Dins el refugi, malgrat el foc, feia fred. La boirina tèbia de l'hàlit s'enganxava a les paraules. L'Albert, amb un ganivet, cisellava una arrel de boix. El moviment expert de les seves mans atreia les mirades, captivades de tant en tant pel guspireig de la llar.
-Massa resseca -li vaig dir.
-No et pensis, Toni -em va replicar-, es treballa bé.
-I a qui representa, el ninot? -va preguntar el Cesc.
-A tu, talòs -saltà la Marta-. O no li veus la gorra?
-Ja, i segur que com a mínim els gasto de la talla cent.
-El què?
-Els sostenidors. O no li veus les tetes? -va afegir, amb la seva habitual ironia, el Cesc.
-Calla! És una tia, Albert?
-I què et feia pensar el contrari?
-No sé. La gorra, potser.
-És més excitant -va opinar el Cesc-: en boles però amb gorra.
-Ja planyo la teva neurona -va intervenir l'Anna-; la mataràs d'avorriment!
-Anna for president, dura de pelar! -va dir el Cesc- ¿Què tal si relaxes dos minuts la teva militància feminista? Si vols, a canvi, et faig un striptease.
-Mira, nen, amb tu al costat és quan més necessito sentir-me jo -li va replicar l'Anna-. I no, gràcies, crec que sobreviurem sense exhibicionismes. A més, tampoc cal que ens facis riure.
-Ei, ei, sense passar-se, eh? -li va replicar el Cesc, picat.
-Ja està. Els toques una mica la fibra sensible i salten que dóna gust -va resumir, incisiva, la Marta, intercanviant amb l'Anna una mirada de complicitat.
-Mira qui ho diu! La madame que no s'emprenya mai per res!
Una virulenta ràfega de vent va tallar la discussió.
-Collons, com apreta! -va exclamar l'Albert.
El vent colpejava amb insistència contra els vidres, fent-los bransolejar entre els llistons mig desclavats. A través de les teules somogudes es filtrava una brunzidera amenaçant. S'emmotllava entre les bigues, destil·lant una fredor persistent. La nit, sota la densa bromada, s'atansava abans d'hora. Des de terres continentals, ens arribava una remor greu i constant. Iridescències lletoses tenyien a flaixos la compacta i marina grisor. S'intuïen línies i penombres que, en un context d'escalats de profunditat diversa, dibuixaven bèsties contrafetes i rostres fantàstics.
-Ho sento, bona gent, però jo no tinc pas clar que aquesta barraca aguanti -va murmurar el Cesc.
-Se't felicita -el va aplaudir l'Albert-, ets el que necessitàvem per alçar-nos la moral.
-Ei, para el carro, eh? Que no vull pas posar-me de mal rotllo, jo. Però nanos, ja ho veieu...
-I si tornéssim a buscar cobertura?
-Busca, Marta, busca. De totes maneres, qui vols que vingui?
-Ai Cesc, pesat! Sabran que som aquí.
Una espetec rabiós, aspre i tallant li va carbonitzar, en una dècima de segon, el so de les paraules. En aquell mateix moment, una claror intensa va desbordar les finestres i li va retallar la silueta. S'imposà un silenci fred. L'aire pudia a sofre. Durant uns quants segons vam romandre quiets i en silenci.
Recordo que ningú no va parlar ni de por ni d'anar-se'n. Hi havia inquietud, això sí, i una sensació d'estranyesa, o potser fins i tot de certa inseguretat. Vaig veure mans tremoloses, mirades entrellaçades i expressions greus, però suposo que ens havíem adonat que no serviria de res, treure el tema. A tot estirar, l'únic que s'hagués aconseguit fóra carregar més la tensió de l'ambient.
A pas lent, amb la prudència que ens murmurava el subconscient, ens vam acostar a les finestres. Volíem veure què passava (potser, també, què podria passar) més enllà d'aquells quatre rocs mal cimentats.
Des d'aquell punt de la serra de Tramuntana poc es distingia la tumultuositat de la superfície del mar. Van transcórrer uns instants de relativa tranquil·litat, una sensació que no feia predir el que viuríem pocs minuts més tard.
La resplendor blavosa d'un segon llamp de fúria desbocada, mai no vista, va anorrear la resta del camp magnètic. L'esfereïdora iridescència va retratar, en l'horitzó nacrat, les esveltes siluetes de tres basardoses mànegues. Assetjaven sense treva una ombra prou nítida com per a ésser identificada. Es tractava d'un vaixell. Potser no d'un ferri, però sí força ample i de bona eslora.
-Estan bojos... Però com collons se'ls ha acudit sortir amb aquest temporal?
Aquella pregunta del Cesc, compartida per tothom, va difuminar-se en la buidor d'un silenci expectant.
Enganxats al vidre de les finestres, desafiant la rabiositat que retrunyia als quatre vents, presenciàvem els esdeveniments amb la boca entreoberta. Ningú no es va atrevir a pronunciar res més.
Dues de les trombes es van apropar entre si en qüestió de minuts. Van començar a giravoltar a poc a poc en un cercle virtual, a poca distància d'aquella ombra inquietant. El diàmetre entre les dues sinuoses columnes s'escurçava més i més. El llampegueig de rerefons ens permetia seguir, amb tot luxe de detalls, aquells fenòmens en rotació.
Tot d'una, es va esbossar nítid l'embut englotidor d'un remolí. El vòrtex s'empassava una porció de foscor mar endins. Atrets per aquell punt de fuga, vibrant però estacionari, havíem deixat de banda la silueta de la nau, lliurada a la força furibunda de les ones. Aleshores, però, ja no es veia enlloc la seva forma.
Poca cosa podíem fer nosaltres, cinc excursionistes arrecerats sota quatre teules escantellades. Estàvem sense cobertura, i no podíem arriscar les nostres vides corrent senders avall fins al poble més proper. Imaginàvem, de totes maneres, que des de la pròpia nau haurien comunicat llur situació a les autoritats de salvament marítim. Encara que resultava difícil, almenys des del nostre punt de vista, concebre un desenllaç afortunat.


***

Vam rebre amb estupor la reacció dels oficials del port de Sóller. Vam explicar-los, punt per punt, l'insòlit succés que havíem presenciat.
-... I se l'ha engolit com si fos de paper. Crec que no ha tingut ni temps de bolcar-se, la nau. En un minut: glu, glu, glu i res enlloc. De debò, eh? Una rapidesa bestial, impressionant!
-Ho hem inspeccionat una estona però no hem vist objectes que suressin -va completar la Marta, tallant la plasticitat del Cesc-, fustes o coses així. Però no ens hi hem estat gaire, per allà; de seguida que el temps ens ho ha permès, hem vingut a dir-vos-ho.
Les autoritats del port i el personal de salvament marítim van esguardar-nos de reüll, amb serenitat i certa perplexitat pel nostre convenciment.
-Senyors -va respondre un d'ells, uniformat de comandant de marina-, puc assegurar-los que cap vaixell, cap ni un, es va fer a la mar ahir ateses les previsions meteorològiques. Si hi hagués hagut alguna incidència amb un buc estranger, d'altra banda, també en tindríem constància. O sigui que poden estar tranquils en aquest sentit. I és més...
-Però...
-A Maó tampoc en saben res, capità -va aclarir un dels oficials, mentre tallava la comunicació.
-Vostès mateixos ho acaben de sentir, senyors. I pel que fa a la descripció que m'han donat, només podria tractar-se d'un ferri; puc garantir-los que els tenim tots perfectament localitzats. I insisteixo, ni nosaltres ni cap altre port proper ha rebut senyals d'alarma, ni tan sols indicis que ho poguessin fer pensar...
Van reiterar-nos fins la sacietat que cap nau no es trobava en parador desconegut. I van ratificar-nos, després de posar-se en contacte amb altres ports de la conca mediterrània, que cap vaixell navegava, a l'hora de la tempesta, per aquell indret.


***

Ha passat força temps: de tot allò, avui ja fa tres anys. Vam arribar a la conclusió que havia estat un miratge col·lectiu, una fata morgana ocasionada per l'indòmit context tempestuós. Si bé és cert que les al·lucinacions no reprodueixen la tangibilitat de les coses. Objectes com ara, per exemple, un diari de bord, gairebé il·legible, que vaig trobar entre les roques de la platja a prop del refugi d'aquella nit infernal.
L'he fullejat desenes de vegades i he d'admetre que, per les poques coses que sí resulten intel·ligibles, em fa por. Molt poques, en efecte, però ben precises: quatre dates anotades amb llapis, cosa que ha permès que l'aigua no les esborrés. La primera: tres de febrer de 1977, el meu naixement. La segona, unes pàgines més endavant: quatre d'abril de 1998, el dia que vaig conèixer la dona amb qui em vaig casar. La tercera: tres d'octubre de 2001, el dia que va néixer el meu (de moment) únic fill. I la quarta: vint d'agost de 2010.
Tres casualitats? O alguna cosa "especial" passarà el vint d'agost de 2010? Serà un divendres, ho he comprovat. Possiblement estaré de vacances. En tot cas, l'espera se'm farà llarga fins aleshores i, a mesura que el dia s'apropi, sé que dubtaré. Tampoc no sé ben bé de què, però dubtaré. En qualsevol cas, he decidit que serà el meu secret, la meva particular aventura, ja que no n'he dit res a ningú. I no ho he fet per dues raons: primera perquè no vull que em titllin de supersticiós (no me'n considero gaire, de fet); i segona, perquè confesso que mai abans com ara no m'havia sentit tan gelós del meu propi destí.
Guardaré aquesta memòria, junt amb el diari de bord, en un indret segur, i en faré constar l'existència en una clàusula del testament. Si aquell dia, el vint d'agost, em passés quelcom que després no pogués explicar, el cas quedarà, d'aquesta manera, a disposició de qui el volgués llegir, consultar, interpretar... i jutjar.

TONI MARTACH I ROUREDA, escriptor.
Barcelona, 21 d'abril de 2006


Comentaris

  • Hola!![Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 19-08-2006 | Valoració: 10

    No t'havia llegit mai i m'han encuriosit aquest títol i aquesta introducció tan suggerents. He llegit el relat lentament, amb molta atenció i posant-m'hi a dins... l'habitació s'ha encomanat el teu misteri. M'ha agradat molt el relat perquè flueix com si res i fa posar-hi atenció fins al final. M'ha encantat la manera amb què has descrit la tempesta (el mar, les mànegues, els llamps...).
    M'agradaria saber el final de la història, doncs m'he quedat amb el dubte, però la meva ment fantasiosa i holliwodiana (jeje) n'ha tret les seves conclusions i el seu particular final: jo crec que el vaixell va ser una visió del futur (com una premonició) i el 10 d'agost del 2010 el protagonista estarà tornant de vacanes en aquell vaixell i, evidentment, morirà per culpa de la tempesta... ;)

    Petons!!

  • Premi 2010.[Ofensiu]
    Jofre | 12-07-2006

    Les descripcions prèvies i el moment de la tempesta mateix són d'un magnetisme notori.

    El canvi de registre i ritme (amb els noms d'Albert, Toni, Cesc i Marta) és quasi imprevist (contribueix a crear aquesta atmosfera d'incertesa), però, tanmateix el secret del relat el trobo en la manera com fas ús de la informació del diari (la coneixes des del bell principi i per tant la revalores i en reafirmes la importància al final).

    Molt meditat i com tu escrius: entre la realitat i la ficció (Entre dos límits).

    Per tot plegat fa que arribis a bon port i ningú hagi de témer res del 2010, ans al contrari.

    Enhorabona Vicenç.

    ·Jofre·

    PS. I si l'escenari fos el Port d'Alcúdia, amb el Cap de Ferrutx al fons i més enllà Ciutadella? També funcionaria n'estic convençut, aquesta és la gràcia.

  • Coincideixo[Ofensiu]
    Carles Malet | 11-07-2006

    amb alguna de les opinions anteriors, que reclamen una continuació. El relat se'm fa curt. Pràcticament, podria ser el pròleg d'una novel·la d'aventures, doncs tot just sembla plantejar preguntes i situacions. Perfecte per que el lector deixi lliure el seu imaginari, l'interpreti i n'imagini diferents desenllaços; alhora, amb el regust a poc que ens deixa l'autor avar -en el bon sentit- que a consciència vol deixar marge a la interpretació.

    M'ha sobtat -positivament- el contrast entre la riquesa de les descripcions i els diàlegs planers, senzills, entre els personatges. Bona prosa. Punt.

    Felicitacions!

    Carles

  • 2010...[Ofensiu]
    neret | 08-07-2006

    hauries d'anar preparant una segona part, perquè ens has deixat a tots amb el dubte de que li espera al protagonista el 20 d'agost del 2010, encara que pel que sabem, de moment les dates del diari només li han portat coses bones, no?

    M'ha semblat que introduïes un cert canvi de registre al que ens tens acostumat... sonava a película de terror adolescent americana, una mica "bruja de blair". La veritat és que el tema del ritme i la intriga, pel meu gust l'has resolt molt bé. Potser et diria que has deixat els personatges una mica orfes... esmentes els noms, molts però no ens n'expliques res. Potser la història donava per més, i al voler-la adaptar al format "relataire" ha quedat una mica escapçada en quant als personatges, no pas en quant a la descripció dels escenaris, epr exemple, molt aconseguida i amb una gran, i envejable, riquesa de vocabulari.

    enhorabona

  • Misteriós[Ofensiu]
    | 06-07-2006

    Un relat de misteri molt ben portat. M'ha agradat molt sobretot la descripció de la turmenta, les paraules que utilitzaves, la forma que hi donaves. Potser hi té a veure lleugerament el fet que aquí on estic ara plou, però quan llegia el teu relat m'he posat ben bé dins la pell dels personatges, gairebé patint pel meu propi benestar, pensant que en qualsevol moment la cabanya podia cedir i caure'm a sobre...

    Bé, salut i sort!

    Dan

  • Un dels millors paràgrafs[Ofensiu]
    brideshead | 05-07-2006 | Valoració: 10

    que podria escriure un jutge prestigiós...

    "...
    Guardaré aquesta memòria, junt amb el diari de bord, en un indret segur, i en faré constar l'existència en una clàusula del testament. Si aquell dia, el vint d'agost, em passés quelcom que després no pogués explicar, el cas quedarà, d'aquesta manera, a disposició de qui el volgués llegir, consultar, interpretar... i jutjar".

    I el meu veredicte..... és un 10!

    Celebro que hagis tingut temps de penjar aquest relat, entre examen i examen... espero que les teves properes notícies siguin tan bones com la lectura que m'ha regalat aquest altre relat teu, exquisit, elegant i ben plantejat. Ja t'ho deia jo...... estem davant d'un gran futur juriste!! i si a més, li afegim les teves creacions literàries, tant en prosa com en poesia, doncs ja no sé com definir el teu talent, francament.

    Una abraçada, Vicenç. No et sentis pas obligat a respondre'm, si us plau. Només vull que sàpigues que avui dimecres, dia important per a tu, t'he tingut en el pensament i el cor em diu que tot haurà anat molt bé. Per la meva banda, només dir-te que no trobaràs res nou en el meu raconet d'RC.... ja vindran els dies de renovada inspiració i d'ànsia per explicar noves coses, nous pensaments i sentiments, oi? Jo, de moment, no els dono pressa.... tot al seu temps!

    Fins ben aviat, Vicenç. Un petonet d'una de les teves fans!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Ambrós i Besa

Vicenç Ambrós i Besa

134 Relats

1071 Comentaris

250361 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:
Sóc lluçanès de cor i, adoptivament, de Sant Andreu de Palomar.

Més dades a:
http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/ambros-i-besa-vicenc