Entre dos destíns

El miraven, cercant el contacte, propiciant un acostament, un somriure, unes paraules. Ell les evitava; evitava quedar-se atrapat en cap conversa. La més gran, tota vestida de negre, parlava amb la més jove; potser la seva neboda... qui sap. La llum del fluorescent del vagó feia brillar els cabells d’aquell cap jove i, de tant en tant, una espurna de vida s’encenia dins dels seus ulls mentre els llavis s’obrien en un somriure. Parlaven entre elles amb paraules estranyes. Una llengua desconeguda amb accent oriental.
El tren lliscava damunt del paisatge cobert de neu. La nit recobria aquell món amb un temps estàtic. El ritme constant de la locomotora marcava la vida en aquell compartiment, en aquell vagó, en aquell tren. Ell continuava capficat en moments deixats enrere; amb el dolor i la tristesa esqueixant-se amb la distància creixent.
La mirada es va quedar presa en la d’ella. Es va sentir xuclar i va desitjar ofegar-se dins d’aquells ulls clars. Va sentir com li deia alguna cosa. Va sentir com les vocals s’ajuntaven amb les consonants en un ritme i una música dolça. No entenia res; però es sentia acariciat pel so d’aquella veu. Va somriure i va intentar respondre al que va entendre com una pregunta.
No; no li passava res; estava bé... només estava mort per dintre.
Li explicava en silenci, deixant que els mots llisquessis damunt de les mirades creuades. Deixant que pouessin ben a dins.
El tren va començar a frenar. Es va aixecar, es va posar l’abric i va agafar la seva motxilla. Va dir adéu mentre sortia del compartiment. Ella el va seguir i, abans que el tren s’aturés del tot a l’estació, el va estirar de la màniga.
Es va girar; es van mirar, es van besar. Un bes llarg entre dos destins.
Va obrir la porta del vagó. Mentre baixava els graons fins la via, va sentir la veu d’ella que deia alguna cosa; alguna cosa que va ressonar dins seu amb claredat: petit gran home! Ben endins, unes llàgrimes brotaven.