Entre dos aigües

Com a dona estic satisfeta; tinc a dos grans homes al meu costat.
Un d'ells és gran, fort i impetuós, que més val no fer enfadar, perquè pot arribar a ser perillós. M'agrada perquè cada dia sembla que vagi evolucionant, tot i que és el mateix, sempre m'aporta coses noves. De moment no em deixo inundar pel seu amor i hi poso una barrera.
L'altre també és molt gran, però més tranquil, encara que si l'irritem, pot arribar a ser igual o més perillós que el primer. És més rutinari tot i que tampoc sé el que m'aportarà al dia següent. Com que no estic segura de quin dels dos m'agrada més, els faig esperar darrera la paret per acabar de posar ordre als meus sentiments.
M'agraden tots dos, cada un m'aporta unes coses que l'altre no ho fa, per això decideixo no decidir-me per cap d'ells i mantenir-los darrera les barreres i poder-los tenir d'acompanyants durant tota la vida.
Un dia, que sense voler-ho els vaig fer enfadar, es van cansar d'estar darrera les parets que jo havia fet per no tenir-los sobre meu i les van rebentar. Em van inundar amb la seva força, amb l'ímpetu que els caracteritza, i em van destruir, fent gairebé impossible la meva renaixença.
De tan ben acompanyada que sempre havia estat, ara resto sola, no tinc a ningú per donar caliu, a ningú per protegir ni per veure créixer, ni una sola ànima que em mantingui viva. Tots m'han abandonat, i no els culpo, jo hagués fet el mateix. Tan sols busquen sobreviure, i ara, als meus carrers, a les meves places, a les meves cases, això és impossible.
Per cert, no m'he presentat: em dic Nova Orleans.