Entre carnal i humana

Hi ha alguna cosa entre carnal i humana
en la fulla que grogueja a la feixa:
la seva forma arriba a ser sensual,
record de similars formes sentides,
resolta a combatre la duresa
que la pedra perenne manifesta.

Caducitat de l'instant front a l'etern
tossuderia a mantenir-se al lloc
a suavitzar els contorns a còpia d'anys
en un procés constant però invisible
que acabarà fent ascles el pedrot.

Suspesa en l'aire, la fulla,
pur vertigen
de la vida i la mort:

"Quí sóc, - es diu -?
No sóc res?
Ja m'he desfet.

No és, potser, això la mort?"

Molt abans que ens siguis conscient,
que sapiguis
que ja no ets
d'aquest mon
orgànic
ja ho sabies.

És clar que hom
no és mai ben bé de cap lloc
quan bufa el vent.

http://lh3.ggpht.com/_tSmcxUHRTbE/SvnjayfeFaI/AAAAAAAABL0/6_cNZL4TY44/s400/IMG_6422.JPG