Cercador
Entre "banderilles" i altres coses i el tamboriler del Bruc
Un relat de: Alfons Laliga Sahuquillo- Compartir:
UN PAIS ENTRE BANDERILLES, PLATILLOS, REINADOS, CASTAÑETAS, PASES TOREROS i EL TIMBALER DEL BRUC.
Fa pena tot aixó.
L’any 1981 vaig tornar d’una llarga estada a un dels meus països favorits d’Europa. Escòcia.
Ja feia quasi 14 que havia marxat cansat de fer de rodamón sense trobar un lloc on asseurem còmodament dintre d’una societat qu’estava farta de seguir el mateix guió cinematogràfic.
Aquell any, tot just al febrer, va haver-hi el famós cop d’estat del Sr. Tejero. Recordo que la meva mare uns dies abans de decidir definitivament la meva tornada a Catalunya em va aconsellar no fer-ho, perquè, segons ella, no era el millor moment. Dona sabia.
He vist passar els anys, m’he fet gran i veig que les coses poc que han canviat.
Any rera any la nació que s’havia convertit en democràtica “por la gràcia de Dios i de Franco” ha anat tirant amb els polítics empenyent per aconseguir les millors posicions de govern i la monarquia acomodo-dant-se a la facilitat de deixar fer, mentre a mi no m’emprenyin.
Estic preocupat.
Molt.
No per mi. Jo ja quasi no hi compto. Ho estic pel futur que espera a aquesta península tan falsament unida. Preocupat per una Catalunya que vol ser una nació i no li deixen. Preocupat per la poca estimació que tenen per la gent d’aquest país. Preocupat que amb l’escut d’una constitució mal redactada, segons qui, faci una lluita moral anant directament a diferir les ments de la gent cap als seus ideals.
Va de “toros, por mis huevos”,“Bailamos con platillos y panderetas”, “Lo siento, no lo haré más…”, “Ole…ole…oleee…”, i alguns ministres fins i to miren al “palco” quan acaben “la faena”. ”Pa chulo yo”. “Miren ustedes…” etc.
I la cosa segueix igual. A els catalans ens tenen mania perquè parlem diferent, no fem servir una “capa ni banderillas”, no toquen les “castañetas” i no toregem a ningú i, el més important, no ens sentim espanyols.
I dit tot això, aquí estem, pacíficament lluitant.
Jo sincerament espero que no ens hàgem de vestir tots de “Timbalers del Bruc” per espantar les tropes invasores.
Però si calgués jo ho faria.
Us ho imagineu?
Tampatantam… Tampatantam... tampatantam… i, Catalunya, UN NOU País D’EUROPA!!!
Fa pena tot aixó.
L’any 1981 vaig tornar d’una llarga estada a un dels meus països favorits d’Europa. Escòcia.
Ja feia quasi 14 que havia marxat cansat de fer de rodamón sense trobar un lloc on asseurem còmodament dintre d’una societat qu’estava farta de seguir el mateix guió cinematogràfic.
Aquell any, tot just al febrer, va haver-hi el famós cop d’estat del Sr. Tejero. Recordo que la meva mare uns dies abans de decidir definitivament la meva tornada a Catalunya em va aconsellar no fer-ho, perquè, segons ella, no era el millor moment. Dona sabia.
He vist passar els anys, m’he fet gran i veig que les coses poc que han canviat.
Any rera any la nació que s’havia convertit en democràtica “por la gràcia de Dios i de Franco” ha anat tirant amb els polítics empenyent per aconseguir les millors posicions de govern i la monarquia acomodo-dant-se a la facilitat de deixar fer, mentre a mi no m’emprenyin.
Estic preocupat.
Molt.
No per mi. Jo ja quasi no hi compto. Ho estic pel futur que espera a aquesta península tan falsament unida. Preocupat per una Catalunya que vol ser una nació i no li deixen. Preocupat per la poca estimació que tenen per la gent d’aquest país. Preocupat que amb l’escut d’una constitució mal redactada, segons qui, faci una lluita moral anant directament a diferir les ments de la gent cap als seus ideals.
Va de “toros, por mis huevos”,“Bailamos con platillos y panderetas”, “Lo siento, no lo haré más…”, “Ole…ole…oleee…”, i alguns ministres fins i to miren al “palco” quan acaben “la faena”. ”Pa chulo yo”. “Miren ustedes…” etc.
I la cosa segueix igual. A els catalans ens tenen mania perquè parlem diferent, no fem servir una “capa ni banderillas”, no toquen les “castañetas” i no toregem a ningú i, el més important, no ens sentim espanyols.
I dit tot això, aquí estem, pacíficament lluitant.
Jo sincerament espero que no ens hàgem de vestir tots de “Timbalers del Bruc” per espantar les tropes invasores.
Però si calgués jo ho faria.
Us ho imagineu?
Tampatantam… Tampatantam... tampatantam… i, Catalunya, UN NOU País D’EUROPA!!!