Ens trobarem

Un relat de: Bonhomia

I per fi vaig ser dalt del turó. Tal i com el geni m'havia indicat. El punt més alt de la serralada, tota verda, entrant a l'estiu, a 1.642 metres d'alçada. El turó era en un costat de la muntanya més alta, en un altiplà ben pintoresc, com si un déu hagués tallat la punta d'aquella muntanya amb un gavinet, i s'hagués rebel.lat la terra en aquella banda en forma de turó.
I, també tal com m'havia dit el geni, vaig esperar que es fes fosc, abrigant-me a mesura que avançava la tarda i arribava el vespre.
Per fi. No em va impressionar gaire el cel estrellat, de fet jo hi estava acostumat, sempre lluny de la ciutat. Era el moment. La seva presència. M'havia promès el geni que tindria la seva presència i que em parlaria. Ella, si. Només havia de cridar ben fort: "Hola!", i després: "Sóc aquí!", quatre o cinc vegades.
Doncs allò és el que vaig fer. Però ben aviat em vaig començar a desesperar. Ella no apareixia. Ni tan sols una veu, ni un so d'unes passes, ni un soroll d'arbust. I em vaig posar a plorar i a caminar repetint una i altra vegada les paraules del geni, fins a cansar-me tant que em vaig deixar caure com un mort entre l'herba. I vaig restar plorant una bona estona, fins que em vaig adormir.
Vaig obrir els ulls després d'haver somniat en llops, unicorns i grans peixos amb potes. Però havia sigut molt extrany. Jo allò ho havia viscut, havia viscut el somni. No podia ser que tot allò hagués desaparegut per art de màgia. Havia sigut real. Llops, unicorns i grans peixos que em parlaven i em deien: "Tingues paciència", i coses semblants, tots arraulits al voltant meu, amics de tota la vida, si... tenia la realíssima sensació de que aquells éssers que m'havien acompanyat durant la nit jo els coneixia de tota la vida, i el més extrany de tot era que al despertar-me sentia el mateix, però... vaig entreregirar-me i no, em vaig agenollar i tampoc... o sigui... hi havia claror de rosada però... m'envoltava! Semblava talment com si un Sol gegant hagués d'engolir la Terra per sota, vull dir... hi havia la mateixa claror a l'horitzó en qualsevol direcció! I allò era impossible! I quina sensació tan màgica! Que natural que em sentia!
De sobte, la claror que m'envoltava als horitzons es va anar concentrant en quatre bandes, o sigui, com quatre albes, enteneu? I jo, agenollat i meravellat, si, vaig poder observar quelcom sobreterrenal, més enllà de fantasies, més enllà dels somnis més profunds, vaja, més enllà de tot! Quatre sols, si, quatre sols començaven a inundar de llum tot el que m'envoltava: muntanyes, vessants, valls,... i dins el meu cor vaig notar una presència. Si! Era ella! Podien haver passat hores i tot i que jo no la veia, havia penetrat el meu cor! Ho sabia perfectament! Era ella!
I del meu cor en va sortir una energia que emigrà cap als quatre sols! Llavors vaig sentir que allí, en tot allò, hi havia un veritable amor, entre ella, jo i... però com? La seva cara més viva que les coses més vives era a cadascun dels quatre sols! La meva mirada es clavava en el seu rostre, ara en un sol, ara en l'altre, fins que... déu meu, quin somriure i... llavors, llavors va ser quan m'ho va dir: "Ens trobarem". Aquelles dues paraules van ressonar per muntanya i valls, d'una manera que van fer tremolar el meu cor d'una dolçor màgica i veritable.
Llavors tot va anar perdent força, ella va desaparèixer junt amb la immensa claror i la sensació del meu cor, i tot el que havia succeït. Se'm van aclucar una mica els ulls i vaig poder observar com tot fugia cap al Sol, que començava a il.luminar el paisatge com cada matí.

La trobo a faltar, a ella, encara no ens hem trobat. I pel que fa al geni sempre em diu que ja vaig veure molt més que el que havia de veure, que la vida era una lluïta i que la màgia no és un regal, sinó un art. Quan està de mala lluna fins i tot em diu que no m'hauria d'haver manat cap a aquella experiència. Però jo l'espero. L'espero a ella. Sé que ens trobarem.

Comentaris

  • Moltes gràcies...[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 24-02-2010

    Pel teu comentari que ha coincidit amb el número 600.
    Veig que tu ja t'estàs acostant al 1000. Això sí que ja té un pes específic!
    Ens llegim!

    Mercè

  • Saber esperar![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 24-02-2010 | Valoració: 10

    Un relat envoltat de màgia per tots costats. Aconsegueixes portar el lector cap a aquest món de fantasia amb una gran destresa. L'ambient, l'atmosfera que es respira és molt especial, difícil de descriure però jo em quedo amb el desig de retrobar aquest amor algun dia. Només cal saber esperar.
    Encantada de llegir-te, Sergi.
    Una abraçada.
    Mercè

  • Segur...[Ofensiu]
    Tocaterres | 17-02-2010 | Valoració: 10

    És el primer que he pensat també; tots els desitjos i somnis... al final del final... acaben per prendre una forma o altra en la realitat. Jo també ho crec de valent i segur.

    La dinàmica que agafes a l'escriure és molt atractiva, continua cada dia... fent més màgia!

    Fins ben aviat guapo!!!

  • L'art de la màgia i la fe en el futur[Ofensiu]
    Unaquimera | 17-02-2010 | Valoració: 10

    Un relat fantàstic, sense dubte de cap mena, ja que des de la primera línia ( i fins a l'última, per cert! ) fa referència a un geni que dóna indicacions.
    A continuació, la referència gairebé mitològica ( "com si un déu hagués tallat la punta d'aquella muntanya amb un ganivet" ) subratlla encara més aquest ambient il·lusori, quimèric, on tot es possible.
    M'agrada que en aquest aspecte hagin coincidit el teu relat i el meu darrer, Ek.

    M'ha atret especialment un frase molt breu però molt sucosa que he trobat endins: la vida és una lluita i "la màgia no és un regal, sinó un art", cal saber esperar i creure: en això, també coincidim.

    T'envio una abraçada per celebrar la coincidència,
    Unaquimera

  • Us trobareu...[Ofensiu]
    annah | 15-02-2010 | Valoració: 10

    n'estic convençudíssima!

    Un relat ple d'energia, passió, emoció, metàfores, il·lusió i ESPERANÇA!

    Felicitats Sergi!

    Una forta abraçada!

    Anna

  • El dia...[Ofensiu]
    natasha | 14-02-2010

    ... menys pensat apareixerà ella i el geni s'esfumarà.
    M'ha agradat, fantasia i missatge, bona convinació.
    Una abraçada

  • Il.lusió i emoció...[Ofensiu]
    Fada del bosc | 14-02-2010 | Valoració: 10

    Desprès de llegir aquest magnífic relat estic convençuda que ella tornarà...
    La veritat és que no sé què dir, has escrit un relat ple de fantasia e il·lusió,
    Un relat que quan comences a llegir-lo no pots parar i t'il·lusiones, t'emociones...
    A més et quedes amb la convicció que ella tornarà.

    Espero el pròxim per tornar-me a emocionar amb les teves paraules.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Bonhomia

Bonhomia

646 Relats

1852 Comentaris

513993 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
L'armonia commou la selva verge de paratges interexternalitzats mentre els estels ens somriuen dolçament i les nits i els dies es confonen en boira d'un nou color que brillarà per la mare universal que va fer-nos i cerquem cuidar... si és que aquestes paraules contenen cert ressò d'esperança en un món tan difícil i complicat.