Ens trobarem a trenc d'alba

"Ens trobarem a trenc d'alba", repetia sense parar dins el seu cap mentre contemplava els flocs de neu a través del finestral. Era un dia gèlid, però això no impedia res del que tenia planejat...el silenci es va interrompre amb el crit de sa mare.
Va baixar per les escales i va entrar a la cuina, l'esperava la seva família per esmorzar; com sempre, no va dir res en tot l'àpat, va fer com si estigués sola. Quan va haver acabat, va alçar-se de la cadira i va sortir de l'habitació.

La porta de la classe era oberta, senyal de que encara no havia arribat el professor. Ningú es va adonar de la seva presència en entrar per la porta. Va asseure's a la seva cadira, observant la situació des del racó més fosc de l'aula, de seguida es va posar a xerrar amb els companys. El dia va passar amb normalitat.

Per la tarda, la neu s'havia acumulat a terra i va decidir sortir al pati per sentir com el fred l'abraçava mentre es gronxava i s'esforçava per recordar els bons moments viscuts en aquella casa. S'hi esforçava més que mai, però no ho aconseguia, l'únic que trobava en la seva memòria eren les discussions amb els seus pares, els cops de porta i les llàgrimes vessades sobre el coixí...així com també recordava les vegades en que evitava sortir de casa per poder-se quedar sola i apropar-se al bany, obrir l'armari i observar durant una bona estona els objectes tallants, però després de rumiar-s'ho, preferia estar al terrat, com si el vent, innocent, l'anés a enlairar i la deixés anar tímidament un tros més enllà.
Ja s'havia cansat del fred i va tornar a entrar a casa, va dirigir-se al bany, es va despullar i va entrar a la dutxa, volia estar ben arreglada per quan arribés el moment...

Més tard van cridar-la per anar a sopar, però no tenia gana; va tancar-se a l'habitació posant la música molt alta per tapar les veus dels seus pares discutint sobre la seva filla i que ressonaven per tota la casa. Va posar-se l'alarma del rellotge a les cinc, i tot mirant la foscor del cel, va adormir-se plàcidament.

La llum de la lluna es va escolar pel finestral i va avisar-la de que ja havia arribat l'hora, va apagar l'alarma abans de que sonés. Va treure's els llençols del damunt i es va incorporar, no tenia gens de son.
Es va posar el vestit negre i el perfum que a ell tant li agradava...va calçar-se les botes i va guardar-se un objecte dins l'abric. Va sortir a fora, feia força fred, però ella no el notava.
Va muntar-se a la bicicleta i va anar pel caminet que resseguia el bosc; quan va arribar a la gran roca que hi havia al mig del pas, va deixar la bicicleta i va continuar a peu, de seguida va trobar la cabanya on havien passat tantes estones junts, va entrar-hi i va jeure, tot esperant que arribés l'hora...Mentre esperava, va treure una foto de dins l'abric. Era ell. Acariciava el vidre imaginant que era la seva galta, i que els seus ulls l'observaven amb aquella mirada infinita, però no estava trista perquè sabia que dintre de poc es retrobaria amb ell.
Es van fer les sis, i la lluna va començar a amagar-se deixant pas al sol; mentre ho contemplava va sentir una mica de nervis, però de seguida es va refer. Era el moment, va deixar anar el marc, que es va trencar en mil bocins; va collir un dels vidres i sense més preàmbuls ho va fer, la neu es va tenyir de vermell. Ella va tancar els ulls dolçament i a la fi es van trobar.