Ens tornam a trobar

Un relat de: Ishtar1717
Un meravellós paisatge. El sol iniciant el seu descens. El vent present. El mar lleugerament esvalotat.
Ella necessita connectar amb tots aquests ingredients i decideix fondre's amb tots ells en la vorera de la mar.
I ho fa, fins a sentir-se com a part d'aquest paisatge.
Tanca els ulls i es deixa portar per tot el que l'envolta.
És una sensació indescriptible.
De sobte un nou element s'incorpora a aquest paisatge.
Ell ha arribat. L'acaba de treure d'aquest instant.
Ella lluny de molestar-se, se sent contenta, doncs ha estat una cosa tan inesperada com agradable.
Ara solament unes simples paraules. Gestos tímids i molta complicitat.
Un breu però dolç comiat. Saben que en uns instants estaran junts.
Ell li brinda la possibilitat de sortir del seu món amb pausa.
Ella té pressa per arribar a la seva cita, però no pot accelerar els seus moviments.
Lentament es reincorpora, mira cap a l'infinit i comença a connectar amb la línia de l'horitzó que l'ajuda a tornar al paisatge inicial.
El caminet que resta fins al lloc de la trobada és d'una bellesa tal, que ho sent com la continuació del paisatge que va deixant enrere. I això ho afegeix a la felicitat que li produeix el que sap que li està esperant.

La porta com sempre està oberta. Ell l'està esperant.
Una salutació especial, una salutació diferent. Una salutació que es rep amb el segellat dels seus llavis.
És el primer contacte. Subtil, delicat, suau, dolç.

Les seves ments comencen a fugir de la realitat per entrar al seu món particular.
Són àgils per començar una nova aventura. És el seu moment i el viuran intensament.

Els seus cossos s'han apropat.
Comencen els jocs, els tocs, els frecs, els petons, les carícies.
Les peces de roba que posen distància entre els seus cossos són despreses amb certa malaptesa.
Hi ha pressa per sentir la pell de l'altre.
L'emoció del moment fa que la velocitat de la llum sigui superada per la velocitat de les mans per deixar al descobert el cos de l'altre.
Son dos iguals.
Son dos cossos que demanen a crits sentir d'a prop a l'altre.
I cap dels dos es fa esperar.
Segueixen els jocs, els tocs, els frecs, els petons, les carícies.

L'emoció inicial dóna pas a l'excitació.
Sentir a l'altre més i més a prop es converteix en una necessitat.
Les paraules desapareixen.
Les respiracions s'agiten.
La complicitat inunda les seves mirades.
Els dos saben el que volen.
I els seus cossos sense demanar permís a ningú es troben fins a convertir-se en un.
Un moment agitat.
Un moment divertit.
Un moment nou.
Un moment àlgid.
Un moment compartit
Un moment on es perd qualsevol noció de res.
Un moment convertit en explosió.
Un moment en què la felicitat inunda els seus cossos.
I això es veu en el somriure que cobreix els seus rostres. Estan contents.

Un breu parèntesi convida a la conversa, element aquest, que també hi ha de ser present.
Les paraules són interessants, però hi ha un cert pessigolleig a les mans que les convida a abandonar el lloc.
Aquest pessigolleig dóna pas a nous jocs, tocs, petons i carícies.

Sembla que hi ha una necessitat urgent d'aprofitar cada instant.
I la ment envia els seus missatges a aquests cossos inquiets que no demanen ni permís per apropar-se de nou.
La tranquil·litat del moment anterior ja aquesta molt lluny.
La intensitat del moment augmenta a un ritme de vertígen.
Ella juga amb el.
El juga amb ella.
Ella el busca, ell es deixa trobar.
Ell s'apropa, ella el deixa arribar.

Si el lloc era càlid fa uns instants, ara està apunt de fer saltar al mercuri per l'aire.
La temperatura ha arribat a uns nivells insospitats.
Ells ho saben i ho aprofiten, sense més.
El que viuen és espectacular.
Aquests cossos que semblen foc en estat pur estan vivint un moment salvatge.

La llum del dia ha desaparegut.
Les espelmes encara no ofereixen la seva càlida llum, però no importa.
Aquests dos cossos estan en un moment tan intens que brillen amb llum pròpia.

Moviments agitats. Moviments salvatges.
Respiracions entretallades.
Gemecs desesperats de plaer que indiquen que els seus cossos estan a punt d'arribar al moment esperat.
Una explosió interna ,que traspassa cap a l'exterior en un darrer alè, indica que hi han arribat.
Els seus cossos estan brillants per una capa de vida que la seva pell els ha regalat.
Els seus cossos són testimonis de tota la revolució acabada de viure.

No hi ha paraules.
Exhausts, els seus cossos cedeixen davant l'efecte de la força de la gravetat.
Encara així els queden forces per riure uns instants abans de fondre's en una abraçada que els condueix a un moment intimista.
Els seus cossos s'encaixen.
Els braços es mouen subtilment per tenir a l'altre més aprop.
Desitgen sentir totalment la pell de l'altre.No volen perdre el contacte.
Els seus llavis queden tan aprop, que es troben, facilitant poder assaborir a l'altre.
Segueix un moment de silenci.
Segueix un moment de repòs.
El temps continua avançant però encara no s'ha acabat aquell del que disposen avui.
Ens queda temps és el que pensen.
Ell ho sap i ho aprofita.
Ella ho sap i deixa que ell se'n aprofiti.
Una última trobada per assaborir el seu cos.
Una última trobada per viure un nou cúmul de plaer inexplicable.
El temps ha avançat.
I així arriba un nou moment.
Aquest moment que els dos saben que ha d'arribar.
Aquest moment que els dos no volen viure.
Aquest moment que els convida a tornar-se a trobar.

Comentaris

  • Uuuuuuuuffff!!![Ofensiu]
    Zermoduz | 30-09-2011 | Valoració: 9

    GENIAL! No sé què més dir! Ho has descrit perfectament, intensament, amb molta realitat. Felicitats!