ens fem grans

El nin que duem dins NO mora MAI!

Aflora pertot, per les paraules, per les carícies, pels records, per les il.lusions, en els fracassos, en els èxits...

Tens tanta raó ,jaume!

Sí, sí, com infants!!

i ben cert ! el temps passa i no s'hi pot fer res per aturar-ho ...


( llegeix-me ;) )

de la riquesa personal. assolida amb els anys que van passant i ens fan créixer per dins.

rosa zaragoza? No, no hi he entrat mai... em dónes alguna pista?

No sé molt bé què és això de fer-se gran, encara sóc adolescent...però he sentit molts cops a dir això que en aquest poema descrius en tan poques paraules, i per tan intento gaudir de la joventut el màxim, tot i que sé que quan sigu més gran, també gaudiré d'aquella etapa de la vida.
Un petó!

palpada amb mans de nen, que pot fer sentir un borboll de sensacions juganeres i enriquidores.
Què bonic és sentir com el cor somriu obertament i s'omple de pessigolles de llum!

Felicitats i una abraçada!

i eduquem el cor,
mirant dolça infantesa
seguim vius, quina sort!

petons

angie

per recordar-nos que amb els anys, ens apropem amb tendresa a la infantesa. Un bon regal d'aniversari.