Enrocant al rei blanc

La Mercè li va preguntar si volia jugar, però ell no va respondre perquè no recordava com es deia aquella dona amb la bata blanca. Ella va insistir dient-li que la propera setmana començava el campionat d'escacs i sabia que ell era un dels campions del torneig regional i que podia ser-ho altre cop i va seguir explicant-li moltes més coses que ell ja no s'escoltava.
Girant el caminador va enfilar passadís amunt, fins l'ascensor. O potser era passadís avall, ja que no sabia on era amunt i on era avall, i de fet tant li era. Va pitjar el botó que va il•luminar-se de color vermell. Allò va recordar-li la tibada del matí i el cercle que ben aviat s'enfosquiria.
No facis cas, va dir la Natalia que estava dins l'ascensor quan les portes es van obrir. Tot i que ja feia més de quinze anys que era morta, la seva dona seguia acompanyant-lo en la vellesa. Ella, d'altra banda, era tant jove com el dia que la va conèixer. I va seguir dient ella, mentre entrava a l'ascensor, que no s'emboliqués en campionats, que prou tenia ja per complicar-se la vida. I és que la Natalia mai va estar d'acord amb la seva passió pels escacs, i sempre li retreia. I ara, fins i tot morta, el seguia martiritzant. Però ell, que no volia complicacions amb éssers de l’altre món, baixava el cap i feia com si no la veiés. La Natalia seguia fent-li retrets i acusant-lo d'haver-li fet passar tant mala vida, i ell seguia mirant-se les sabatilles a quadres blancs i vermells. No va parar de parlar fins que ell va arribar a la porta del seu dormitori, l'habitació 43, i va tancar-li la porta als nassos.
Va asseure's als peus del llit. Estava cansat. Va començar a gratar-se el brac dret sense adonar-se i quan hi va caure va parar de cop. Va apujar-se la màniga de la camisa i per un moment, només per un moment, va semblar-li que el braç era un taulell d'escacs amb taques marrons a un costat i taques vermelles a l'altre, i enmig, la blancor de la seva pell. Si més no, tenia el braç ple de flors plantades a portell. Va tornar a amagar el braç sota la màniga però va quedar-li la sensació ben endins.
Mig dormisquejat va sentir com cridaven a dinar els zeladors de la seva planta. Ignorava l'estona que portava assegut als peus del llit. Ja feia molt de temps que no duia rellotge, perquè mirava l'hora i al moment no la recordava. I mes endavant, quan ja la vista l'abandonava, no veia les manetes.
Va posar-se dempeus ajudant-se del caminador i va obrir la porta per sortir al passadís. La Natalia seguia allí amb molt mala cara i ell, altre cop, va abaixar el cap. La Natalia deia que no permetria de cap de les maneres que ell s'engresqués en un campionat d'escacs, que ja en va tenir prou en vida, que no li tenia cap respecte.
I ell, mentre anava sentint tot allò, va sentir la coïssor del braç dret, i va començar a posar més recta l'espatlla. I a cada pas va anar pujant el cap, i mentre s'apropava a l'ascensor endinsant-se al passadís, va notar com les seves cames eren més fortes i quan va arribar als botons de l’ascensor els va distingir amb tota claredat.
Tombant-se va mirar la Natalia que va emmudir de cop amb els ulls com taronges i una petita tremolor als llavis. I mentre la mirava va comprendre que no era tant jove i un segon després la va veure com el dia que va anar-se'n a l’altre barrí per fer-li la guitza. I va pensar que ell era viu i ella era morta, i que ell podia fer allò que volgués i que ella, com a molt, només podia passejar-se pel món dels vius. I mentre pensava tot allò, la Natalia es va fondre amb el color verd de la paret.
−Puja o baixa?
Era un dels homes que al matí jugaven als escacs a la planta baixa que esperava dins l'ascensor.
−Pujo −va dir ell.
I va somriure per primer cop en quaranta anys.