Enmig del desert (part 1)

Era cert que aquella avioneta, que havia batejat amb el nom d' "Àliga d'acer", quasi mai li havia donat problemes i mai havia tingut cap avaria greu, però sempre hi ha una primera vegada en tot. Justament la primera vegada va ser en aquell viatge cap a Sud-Àfrica. Havia començat amb un lleuger renou i va acabar amb el motor traient fum i amb un aterratge forçós al desert del Sàhara. Aquell desert no era desconegut per ell, feia uns anys havia conviscut i viatjat amb la tribu nòmada dels tuareg, muntat en un cavall; tota una experiència que va saber plasmar molt bé després al seu llibre "L'home de les dunes", pel que va guanyar una bona suma de doblers. En aquell cas, però, no era igual. Estava tot sol i sense cap home que, tot i que no xerrés la mateixa llengua que ell, el guiés per una terra on havia viscut des de la seva infantesa. A més, en un paratge com aquell, encara que tingués el millor mòbil o la millor ràdio a l'avioneta, no es podria comunicar.
Encara no havia perdut el sentit des temps o el de l'orientació, però per a què li servia orientar-se si no sabia en quin punt d'aquell desert estava? Ves a saber si anava cap al nord cercant una ciutat d'Argèlia o Líbia i estava a dos dies d'arribar a una ciutat de Níger, o al revés. Només feia sis hores que estava allà, però sabia que l'aigua no duraria molt. O moriria allà o moriria un poc més enfora, què més donava? El que era segur és que l'avioneta no l'arreglaria. Havia estat a temps d'apagar el foc amb un manta i tenia alguns coneixements de mecànica, però no prou com per arreglar un motor o recanviar-lo i menys enmig del no-res on trobar un motor era més que impossible. No sabia què podia fer. No tenia cap pistola a mà; Abans de sortir cap a Sud-Àfrica des d'Irlanda havia demanat el permís d'armes, però encara estaria uns mesos a tenir-lo i poder comprar-se una pistola per guardar a l'avioneta. Hauria estat el més normal, suïcidar-se; no és que s'hagués tornat boig era la millor manera de no sofrir abans de morir. Però havia de trobar una manera per sobreviure. Necessitava trobar-la. Ningú sabria a on era ni com havia mort. Seria una persona més d'aquestes que desapareixen i ningú les troba mai més, fins i tot, quan algú passés per on ara estava, ell fa seria part de l'arena.
Els seus amics de Lleida més d'una vegada l'havien avisat que hauria de trobar un company i no eren poques persones les que havien demanat si podien acompanyar-lo, fins i tot, si ara tingués de companya la Catherine Smith, estaria casat. No li servia de res tenir un company, hauria passat un estona més agradable abans de morir, i què?, per a que`? Una altra mort i més gent amb qui compartit la cantimplora d'un litre i mig d'aigua. Ho va tornar a pensar, només un litre i mig, enmig del desert, i amb la calor que feia. No aguantaria ni quatre dies. I de menjar dues simples llaunes de tonyina que en teoria havien de guardar-se en lloc fresc i sec, ja!
Així va passar dos dies, bevent dos o tres glops d'aigua al matí, al migdia i al vespre, que més que aigua semblava pixum, i caminant cap a algun llos sabent que havia de tornar a l'avioneta a la nit. Un autèntic avorriment. A la cantimplora ja no hi havia ni la meitat d'aigua i fent un gran esforç va pensar per darrera vegada què podia fer. Sabia que hi havia d'haver alguna manera, i després de tancar els ulls i fer volar la imaginació durant una bona estona li va venir al cap la millor idea que se li podria haver acudit: cremar l'avioneta! Sí, sí, ja estava: agafaria totes les seves coses i les deixaria defora de l'avioneta, tiraria tota la metzina que li quedava per l'avioneta, encendria l'encenedor i flas!, foc i fum, molt de fum. Una columna de fum que es veuria a alguns quilòmetres de distància. Amb un poc de sort viuria per contar-ho. Era el capvespres quan va començar a realitzar la seva idea. Al principi es va allunyar del foc ja que no era molt saludable inhalar tota aquella porqueria i al vespre va tornar a apropar-se i es va tapar amb la manta.