Enmig de la quietud (Repte 329)

Un relat de: deòmises

En Pol desperta al costat d'Aixa a l'hort de les oliveres, el lloc on des d'infants han inventat jocs. Però ells han crescut i amb llur creixement els jocs han evolucionat fins a la descoberta mútua. Contempla el cos nu d'ella; la suor el perleja. El ressegueix amb els dits. Fa uns minuts el besava mentre gaudia d'ella per primer cop, en aquell racó on el món s'atura i és silenci, on el bassalet que es troba al seu centre esdevé oceà per a desfermar la llibertat. L'aigua s'escola pel reg i xopa pausadament els terrossos que envolten les oliveres, junt als dos adolescents, que jauen quiets, esgotats per la recerca de noves sensacions.

Res no escolta, malgrat ser tan a prop de casa. Aquesta quietud impertorbable els ha encisat sempre. A tots dos. De petits fugien a corre-cuita cap a direccions oposades per a despistar els pares, i encara segueixen amb la mateixa tàctica per a veure's furtivament. En Pol estima l'Aixa i és correspost per ella. I voldria que fos sempre així. No haver de maleir cada minut que transcorre fora d'aquells marges, no comptar els batecs del seu cor quan ella no el mira com ho fa dins de l'hort.

L'Aixa es remou, voldria besar-la amb la màxima dolçor possible, però el temps és ràpid i voraç. Ella encara mandreja quan la mà d'en Pol la sacseja primer suau i finalment amb insistència:
-Aixa, germana, hem de tornar si no sospitaran. Els pares ens esperen a casa...

Comentaris

  • Una dolça història[Ofensiu]
    llacuna | 27-06-2008 | Valoració: 9

    Un passat prohibit i dolç.

    llacuna

  • un bon pròleg[Ofensiu]
    ANEROL | 27-06-2008 | Valoració: 10

    per a una bona història

  • opuscle | 27-06-2008

    ens transportes en aquella època llunyana i els personatges ens els fas propers, podem comprendre'ls i copsar que cada època és un univers immens.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306015 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978