Enllà del mar

Un relat de: Ilargi betea

Ja és allà. Ha arribat el moment. Un seguit de sensacions se la mengen per dins. D'una banda el desig d'agafar amb la mà aquesta nova vida que avui emprèn, que l'espera més enllà de les ones, de la nit, de l'horitzó. De l'altra la tristesa de l'adéu al seu món , aquell que ha anat forjant al llarg dels seus 19 anys d'existència, un món que li hauria agradat viure fins que li arribés l'hora en un futur llunyà, però que d'ençà un moment que no aconsegueix situar ha anat perdent de mica en mica com si es tractés d'una roda punxada que ha anat deixant escapar l'aire suaument, xiuxiuejant, fins quedar totalment desinflada. Així veu ara la seva antiga vida, com les runes del que havia estat un bonic castell i ara no són més que pedres amuntegades sense cap mena de sentit.
Es gira vers la seva família que la mira amb els ulls plens de joia i dolor, d'esperança i por, d'amor i d'enveja. Els abraça amb la seva mirada fosca i el seu somriure càlid. Inshallah... Fa mitja volta i posa el peu dins la petita embarcació que serà el seu món durant unes hores eternes, aquelles que la separen del seu destí. El seu món i el de 57 persones més...
Avança com pot entre aquelles que ja han estat "acomodades" fins que troba un racó on instal·lar-se. Seu i mira el seu voltant. Veu rostres anònims, desconeguts, però que inexplicablement li són simpàtics i familiars, a tots els brilla la verda llum de l'esperança a la nineta dels ulls, tots lluiten pel mateix somni. Un somni pel que han hagut de treballar dur durant mesos, aconseguir el passatge pel que ells anomenen "la porta del paradís" (tot i que no és més que un vell bot pesquer sobrecarregat de gent i d'il·lusions) no és gens fàcil.
Quan l'última persona puja a bord l'home que exercirà de capità els avisa que el viatge està a punt de començar, s'assegura que ningú vol baixar de nou a terra mogut pel neguit de la incertesa i engega el motor.
Envoltades pel rugit de l'aparell desenes de mans s'aixequen agitant-se per acomiadar-se dels éssers estimats que queden al moll de l'antic port, on entre plors i somriures trsitos els responen el gest.
El brunziment apaga, encara que no totalment, la remor d'oracions, pregàries i benediccions que emet aquella petita multitud d'animes que poc a poc es va fent cada cop més petita i llunyana, fins arribar a fer-se invisible.
Diuen que mai s'ha de mirar enrere però la Zeinab no pot evitar girar el cap en la mesura que l'aglomeració a bord li permet i mirar per últim cop aquella terra que sent tan seva, on havia vist per primer cop la llum del sol, va jugar als peus de la mare, va créixer feliç i va estimar l'Ahmed entregant-li el cos i l'ànima.
Sense adonar-se es palpa l'abultada panxa que es projecta endavant encaixonada contra l'esquena d'una altra dona.
Aquest petit infant que ara descansa dins seu, tranquil i aliè a tots els problemes de la seva mare, ha estat el detonant de la seva fugida. El pare no va entendre el seu embaràs, per això van haver de celebrar unes noces a corre-cuita evitant així els rumors que s'aixecarien si algú s'assabentés que havia perdut la virginitat abans de ser una dona casada. La pèrdua de l'honor familiar era el pitjor que els podia passar. Abandonà la llar familiar per anar a viure amb el seu marit, però el minso sou de l'Ahmad amb prou feina arribava per mantenir-los a tots dos, de cap manera podrien allargar-lo per poder tirar endavant una criatura. Només els quedava una sortida i la Zeinab no va dubtar en dur-la a terme. Calia marxar cap a Espanya. Un cop allà seria fàcil obtenir el permís de residència, li concedirien només pel fet que el seu fill fos espanyol. L'Ahmed volia acompanyar-la però només van poder obtenir els diners per un sol passatge, creuaria l'estret més endavant, quan aconseguís estalviar el suficient per un nou viatge. És per aquest motiu que la Zeinab es troba entre la multitud d'aquell bot. Li queden només 5dies per sortir de comptes, amb una mica de sort i l'ajuda d'Ala el seu fill naixerà en territori espanyol.
Ja s'imagina les seves manetes, els seus ulls, les cames grassonetes...té tantes ganes d'abraçar-lo, alletar-lo, d'ensenyar-li aquest món que pot ser tan meravellós i cruel a la vegada...
Entre aquests pensaments s'adorm bressolada per la remor de les onades, que cada cop és més intensa.
De sobte, una batzegada i un seguit de crits la desperten. No sap quina hora és però la nit és fosca encara. Busca la lluna amb la mirada però no aconsegueix trobar-la, el cel està ennuvolat. El bot se sacseja violentament i la por li forma un nus al coll. Un cop de vent desestabilitza l'embarcació i una dona cau a l'aigua. Arriba el caos. La resta de passatgers intenten ajudar-la a pujar de nou, fet que provoca que el bot es desequilibri. Una forta onada colpeja el costat oposat i aquest volca.
La Zeinab es troba envoltada d'aigua i pensa amb angoixa que no sap nedar. Lluita per pujar a la superficie i tot que en principi assoleix el seu objectiu de seguida torna a enfonsar-se. Sent que els pulmons li cremen i que el cap sembla estar a punt d'explotar, el nadó no deixa d'agitar-se en el seu interior. Ella volia donar-li una vida millor, assegurar-li un futur, i ara no és capaç d'entregar-li la cosa més senzilla i essencial, allò que fins i tot les famílies més pobres tenen, l'aire. Ja no sent els seu cos, tot és foscor.



Tarifa, 13 d'Abril del 2004.
Avui han aparegut a la platja d'aquesta localitat els cossos de 27 immigrants que pretenien creuar l'estret a bord d'una pastera. Entre ells hi ha 10 dones, dues d'elles embaraçades. No es descarta la possibilitat de trobar més morts, per això s'estan duent a terme les accions de cerca d'altres cossos. Només 11persones han sobreviscut a aquest naufragi, tot i que el seu pronòstic es greu a causa de l'elevat grau d'hipotèrmia que presentaven. Un cop siguin donats d'alta seràn reportats de nou al seu país.
Un nou episodi d'aquesta trista realitat quotidiana.

Comentaris

  • Colpidor![Ofensiu]
    George Brown | 03-02-2005

    Una mirada molt trista d'una realitat que malauradament ens acompanya cada dia. Per desgràcia, és una història que es repeteix amb massa freqüència... i davant la qual ens sentim impotents, què podem fer per evitar aquesta tragèdia?... tant debò hi hagués una solució... el que si que podem fer és recordar totes aquestes víctimes que l'únic que fan és seguir un somni. Un somni que està ‘més enllà de les ones, de la nit, de l'horitzó'. No tenen dret a perseguir aquest somni?... arrisquen la vida per aquest somni, diuen ‘adéu al seu món'... segurament aquest és el problema, potser no son conscient que estan arriscant la seva vida... i tot per què? realment la seva vida seria tan millor aquí que no pas a la seva terra, amb la seva gent, amb els seus estimats?...
    M'ha entristit molt aquest relat. Descrius molt bé el petit somni d'aquesta noia, simplement ‘donar-li una vida millor' al seu nadó... és demanar tant? simplement una vida millor... i dels somnis a la realitat en un instant, de voler ‘donar-li una vida millor' a no poder ‘entregar-li la cosa més senzilla i essencial,... l'aire.'
    Per desgràcia, per la majoria de gent (i d'estats!), aquesta noia no és més que una estadística més, un número més en una llarga llista... quan serem capaços de canviar això??

    una abraçada,
    Jordi.

  • realista[Ofensiu]
    antoni masramon | 09-08-2004 | Valoració: 9

    Moltes felicitats!!!!
    M'has colpit amb aquest escrit. M'has fet reflexionar mentre la llegia i m'has captivat des del primer moment. Continua així.

  • ben real[Ofensiu]
    pèrdix | 15-07-2004 | Valoració: 8

    Hola Ilargi,
    Aquest matí ha naufragat una patera que anava de la República Dominicana a Puerto Rico, una barca de pesca amb més de quaranta persones. La majoria han mort ofegats.
    Veient la notícia m'ha vingut al cap el teu relat. M'ha agradat com expliques la història, tal com raja, amb sensibilitat però fugint dels paternalismes ( o maternalismes) en què a vegades caiem.

    Apa, que vagi bé.

  • ME LOS HAS FICAT PER CORBATA[Ofensiu]
    Manuel de Lino | 14-07-2004 | Valoració: 9

    Bestial tio, veig que te has ficat en la pell, i ens has ficat a tots.
    Me he recordat les coses que me contaben els avis i els meus tios, de ja fa molts anys atras.
    Ting moltes ganes de coneixet, felicitats i fins aviat.

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

Foto de perfil de Ilargi betea

Ilargi betea

28 Relats

389 Comentaris

188443 Lectures

Valoració de l'autor: 9.42

Biografia:

- És que si fos poeta podria dir tot el que vull.

- I què és el que vols dir?

- Bé, aquest és el problema. Com que no sóc poeta no puc dir-ho.




Fragment de "El cartero de Neruda" d'Antonio Skármeta.