Engrunes [1]

I Part. Retorn

(divendres primera setmana de setembre, 2013)
“ 2 h d'interrogatori però tot ok, ja a l'avió. Fins demà! “ Va enviar el missatge, va apagar el mòbil i va enfonsar els ulls en la tristesa més profunda dels seus pensaments. El que l'hi havia passat a l'aeroport, aquesta vegada, l'havia trasbalsat, estava convençuda que si l'hi hagués passa d'anada segurament no hauria aguantat i hagués acceptat una deportació sense judicis ni al·legacions. La pastilla de Relaxatin estava perdent efecte, ja feia 4 hores que se l'havia pres i només volia dormir, hi havia de ser ara perquè sabia perfectament que sense l'ajuda de les drogues no conciliaria la son, les altres vegades el diazepan li havia anat millor. Dormir, com a mínim fins a Milà era el seu petit desitj, necessitava tres hores de descans mental, se sentia defallir en tots els sentits i a mesura que els nervis anaven passant el seu cos pesava més, i el forat de l'estomac era més gran que mai. -Aquest buit hi serà sempre i hauràs d'intentar conviure-hi-, i mentre recordava les paraules del Jose es va submergir en el soroll lineal que es desprenia dels motors de l'avió.

L'aeroport del prat posava el punt i final al cinquè viatge per territoris ocupats. Eren les tres del migdia d'un divendres qualsevol, d'un setembre qualsevol. La diferència és que aquesta vegada l'esperava Marina enlloc de Marc. Recollia les maletes pensant en la darrera vegada que ell va venir a buscar-la, se suposava que formava part d'un pacte i si no venia s'hauria acabat. Però resulta que hi va anar i també es va acabar. Es preguntava el perquè sempre era així, i les paraules acabaven sent efímeres, part del joc de les relacions líquides, de la societat Baumiana. Per altra banda també s'havia plantejat que no l'esperés ningú, continuava amb el masoquisme que la caracteritzava i li encantava flagel·lar-se amb la idea de que estava sola davant un món injust. Que si li tocava patir ho faria de la millor manera possible. Es va posar a plorar quan Marina l'abraçà, però de tristesa perquè no era el Marc i perquè volia tancar definitivament aquesta etapa i per l'angoixa que l'esmorteïa lentament. Li va dir a Marina que això s'havia acabat, una altra vegada, en un altre mail abans de partir, i ella, de ben segur no se la creia, era com una cançó que tant sols repetia la tornada.

Marina feia pocs dies que portava cotxe i va preferir anar a buscar-la amb taxi per no participar d'incrementar l'angoixa del trasbals. - Tens pernil salat a casa? Necessito un entrepà de pernil salat i pa amb tomàquet!!! I marina li va respondre que si no preferia un falafel. Ella li va etzibar una mirada de complicitat i es van posar a riure entre llàgrimes confuses. El taxista les mirava de reüll i atenia la seva conversa fent veure que no hi era. Altra cop juntes, després d'un mes sencer semblava que havien d'haver passat moltes coses, per tant, van passar revista i es van posar al dia. Ràpid però, se'n van adonar de que tot restava igual i van retornar als afers de més endins, els més importants i més intangibles.