Enge Kerksteeg, 19

Observar-la a través de l'encreuament de mirades dels altres, va ser un exercici que estimulà el meu tast. M'agradà des del dia que la vaig veure per primer cop. Bella i imperfecte alhora, mostrant-se tímida damunt la quietud dels canals, rere aquell vidre ple de ditades, delatades per la llum dels neons vermells. Aquell mig somriure s'instal.là en les meves hores i les postures que oferia, gairebé nua asseguda en aquella cadira, s'enganxaren a la meva pell com si fossin pigues: no me les podia arrencar de cap de les maneres. Me la sabia de memòria, cada gest era una gota que feia vessar el llac del meu gran anhel: conèixer-la a fons. Tot i que semblava ben fàcil apropar-m'hi (vaig fer-ho), aquell entorn impersonal em provocava certa angoixa. No cercava un amor fet a mida, sota el control del rellotge, volia versificar les meves i seves sensacions fora de l'àmbit "comercial". Els meus companys deien que era un capsigrany, que estava obsessionat per una meuca i que m'estava oblidant del que m'havia dut a Amsterdam. Havíem arribat feia dues setmanes per tal de fer conèixer la ciutat, lluny de les aglomeracions turístiques, i d'allà era justament d'on no em movia. Passava la tarda assegut en la mateixa terrassa del Barri Roig, esperant-la. De vegades venia sola, d'altres, acompanyada per altres dones, però en cap dels casos, trobava l'ocasió per abordar-la fora del seu terreny.


En Günter i la Sandrine estaven emprenyats i m'engegaren. Marxaven per la tarda i tancarien el reportatge sense incloure el meu nom. La meva càmera fotogràfica no havia recollit cap imatge aprofitable. Els havia fallat.
Sense adonar-me'n m'havia quedat sol i ella, encara no sabia que volia conèixer-la de manera diferent a la resta, me'n sabia ja cada racó del seu cos.