Enganys

Un relat de: deòmises

És massa car el preu del fum
Per als pobres cecs que l'anhelen,
Que esperen la pluja, en silenci,
Per a acabar amb l'eterna set
Que els asseca les lasses gorges,
Pelegrinatge sense fi.

…I gasten llurs vides buscant
Una llum que els guiï en la Fosca…

Com recordaran les paraules
Quan els acorin el desert
I els voltors de la fam immensa?
Com oblidaran la fadiga
Del camí en l'oasi perdut
Entre miserables malsons?

…I, calladament, desesperen
Maleint la sort que els segueix;
I en l'Obscuritat agonitzen
Embalumant el fútil fum
Que no retenen en les mans…

Comentaris

  • gypsy | 11-02-2008 | Valoració: 10

    quanta emoció adolorida ets capaç de furgar fins que sorgeixen els mots, com crostes de l'ahir inevitable, com el vent que omple de sorra uns ulls que cerquen la llum?

  • magnífic![Ofensiu]
    Nurithy | 19-12-2007 | Valoració: 10

    Llegint aquest poema m'he imaginat a un amic meu fumador! Ja sé que tu només pretenies utilitzar-ho com a metàfora, però molts fumadors estan enganxats precisament perquè estan enganyats sobre els seus ventatges i sobre el món en general.

  • Enganys...[Ofensiu]
    Bianca | 19-12-2007 | Valoració: 10

    Comento el teu poema mentre escolto una cançoneta de Delain (et recomano el grup).
    Em sembla un poema de gran bellesa (cm tot el que escrius) escrit en un moment de gran inspiració.
    Segueix així , vas pel bon camí.

    Una abraçada.

    Thaisinha.

  • Genial.[Ofensiu]
    bufanúvols | 19-12-2007 | Valoració: 10

    Me l'enduc a preferits!

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306029 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978