Engany

La gent del carrer va començar a aplaudir com si s'hagués salvat el món d'un desastre de dimensions apocalíptiques. Adnos Kavala, policia municipal de Spatia, va baixar per l'escala amb la pilota que els nens havien penjat dalt de tot de l'arbre. Estava content i desolat alhora; els nens i veïns el veien com un heroi, però ell se sentia com un no res. Salvar gats de darrere una reixa, les claus d'un cotxe al fons d'una claveguera, alguna sanció a estrangers despistats, acompanyar a casa sempre els mateixos personatges carregats de massa alcohol els dissabtes a la nit i poca cosa més, formaven part del seu dia a dia, mai arribaria a salvar a algú que volgués llançar-se des d'un pont o aconseguir trobar un assassí en sèrie. Alguna cosa que el fes passar a la posteritat. Però, què volia? Vivia i treballava en aquella petita ciutat de la regió de Tessàlia i allà mai seria com treballar al cor de Miami.
Adnos va pujar a l'esgavellat cotxe de la policia municipal i va dirigir-se cap a l'oficina central, que de fet era l'única oficina que hi havia a Spatia.
Va entrar per informar que l'últim avís estava ja resolt, es va asseure al seu lloc i començà a escriure tot el que havia passat. A mà, va pensar ell, encara havia de fer-ho a mà, tot i estar a l'any 2011, i esbufegà un renec. A mig fer va aixecar el cap un moment veient al seu cap parlant per telèfon amb expressió preocupada i abatuda.
Van passar uns minuts en què ell descrivia com eren els nens, el carrer, l'estona passada, tots els detalls que podia recordar i, quan més concentrat estava, va notar la mà del seu cap agafant-lo per l'espatlla, demanant-li que passés al seu despatx un moment.
—Agent Kavala —només utilitzava aquesta fórmula quan havia de dir alguna cosa realment seriosa.
—Digui'm, comissari ¬—va respondre ell sense tenir idea sobre el tema d’aquella conversa.
—Bé, saps que tot el món en aquest moment de finals de l'any 2011 està immers en una crisi econòmica sense precedents. Els països estan ofegats i retallen recursos per tot arreu, així que seré breu. —Va tossir i va aclarir-se la veu.— Des de la central em demanen que redueixi personal. He estat aguantant tot el possible, però ara ja no puc esperar més. És molt injust, ho sé, però vas ser l'últim en entrar al cos, encara que d'això ja faci diversos anys, he de rescindir-te el contracte. Ho sento Adnos.
Després d'uns segons de silenci en què l'agent intentava entendre el que li estava dient el seu superior, finalment, va poder dir unes paraules amb veu tremolosa:
—Com? Eh... Així de fàcil? No pot ser, no?
—Sí que puc, Adnos, a més a més, m’ho manen des de dalt.
—I quan haig de plegar? Què faré? Què serà de mi i dels meus?
—L'ordre és amb efecte immediat. Pots replegar les teves coses i marxar cap a casa. Gràcies pels teus serveis. —Li deia el cap amb fermesa, però visiblement avergonyit.
Es va aixecar lentament, com si tingués por de trencar alguna cosa i va recollir els objectes de la taula, marejat, indiferent, sense emocions, que potser li sortirien més tard. Va obrir la porta de l’oficina i sense mirar enrere ni tornar l'uniforme ni la porra, errant, va caminar cap a casa seva.
Allà va trobar la seva dona, li va explicar el que passava i, llavors, sí que van sorgir totes les emocions, van abraçar-se fortament, gemegant tots dos.
Passat el primer cop, ell es va desfer de la roba oficial i li va demanar a la seva dona que enviés en un paquet l'uniforme rentat i la porra, junt amb la placa i la targeta identificativa.
Anaren a buscar plegats les dues filles que tenien en comú a l'escola i, passejant, van oblidar per unes hores l'atzucac en què es trobaven.
Aquella nit van dormir abraçats com feia anys que no ho feien.
Sonà el telèfon.
—Quina hora és? —diu ell—. Tan tard? —mirant el rellotge.
—Sí, Adnos, t'he deixat dormir, les nenes ja són a l'escola i tens l'esmorzar a punt. Contesta! Contesta! —va dir-li ella en pijama i amb la cafetera a la mà.
—Digui'm? —va dir badallant.
—Adnos? Adnos?
—Sí, qui ets?
—Carolos, el teu cosí, el d'Atenes.
—Carolos? Digue'm, digue'm. Què vols?
—Mira, són temps difícils i les notícies corren de pressa. Aquesta matinada, a la central d'aquí m'he assabentat que et van despatxar.
—Collons, sí que va de pressa, sí...
—Escolta'm bé. Tenim una baixa, fa dos dies un agent d'aquesta mateixa comissaria va morir de càncer i ha quedat la plaça lliure. Et poso a la llista, d'acord? Veniu tots cap aquí a Atenes, aquí estareu bé i amb més oportunitats. Ho decidiran al migdia, et truco després, vale, tio?
—Sí, sí... —es tallà la conversa.
Va tardar una estona a entendre el que li havia dit el seu cosí. Es mirava fixament en el mirall de l'habitació i hi veia un home fort, ben plantat i encara jove. Sí, cap dubte, podien començar una nova vida a Atenes si calia.
En entrar a la cuina, la seva dona preparava el dinar, ell s'hi acostà, rodejant-la per la cintura, l'abraçà i li va fer un llarg petó al coll.
—Escolta'm, saps la trucada? Era en Carolos.
—El teu cosí? Si fa anys que no en sabíem res, no?
—M'ha fet una proposta. Manca algú per a una plaça a la central d'Atenes. Me l'ha ofert. Suposo que hauria d'incorporar-me tot seguit.
—Atenes? Però què dius? I la meva família, i el col•legi de les nenes, i la casa? I...
—Espera, espera. Encara no és segur, al migdia m'ho confirmarà. Però imagina't treballar a la central! I haver trobat una solució tan ràpidament. Qui ho podia pensar? El col•legi, la casa... tot ho podem arreglar.
Puc marxar jo ara i preparar-ho tot perquè quan acabi l'escola pugueu venir vosaltres, tranquil•lament, sense sobresalts.
—No sé, Adnos, no sé...ara així de sobte.
—Bé, esperem al migdia si he aconseguit la plaça, llavors ja ens organitzarem. No pateixis per la teva família, també queden aquí els meus pares i vindrem sovint a veure'ls. A la central!!! —exclamà ell cridant.
El matí va passar tan lentament que semblava que les agulles del rellotge no es movien de lloc. Esmorzar, una dutxa ell, una dutxa ella, llegir el diari local, acabar de fer el dinar per a tots dos, parlar sobre Atenes, eufòricament ell, trobant-hi totes les pegues possibles ella, estones mirant per la finestra amb un silenci incòmode a l'aire, el telèfon a mà per si sonava, càlculs al cap, un pis a Atenes, el col•legi de les nenes, els pares... Tot donava voltes pels caps de la parella, però en sentit contrari en cada un d'ells.
En el moment en què estaven més distrets va sonar el telèfon. Tots dos van tardar a reaccionar, fins que ell el va agafar:
—Carolos? Què han dit? Ja saps alguna cosa?
—Sí, sí tranquil, tio. Bé, tot ha anat bé, hi ha la plaça disponible, però em preocupa una cosa...
—Què passa? Hi ha la plaça o no?
—La plaça que pensava per a tu se l’ha quedat un company de la comissaria que vol dur una vida més tranqui i ha deixat lliure la seva a la Unitat de Crims Especials, jo els he parlat molt bé de tu, que ets un paio preparat i amb ganes de fer feina i t'han acceptat.
—Què dius? A la Unitat de... Carolos! Tu saps el que em dius? D'acord, d'acord, acceptaria a cegues, tio. Te'n dec una, i de ben grossa.
—Adnos, si us plau, no la caguis, m'hi jugo molt, jo. Tu te'n veus capaç? Segur?
—Que sí, que sí. Et deixaré a dalt de tot, tio. Serem un equip.
—No, no...jo no estic en aquesta unitat. A veure, escolta'm bé, dilluns proper hauràs d'estar aquí a primera hora. Vine quan vulguis del cap de setmana i mentre no ho organitzes tot, et pots estar a casa. Ja m'arreglaré jo amb la Kalare. La recordes?
—La Karale, sí, sí... Ens hem vist poques vegades, però la recordo.
—Va, tio, ja em fas una trucada i em dius quan véns.
—Adéu, Carolos, te la dec, aquesta.
—Au, va! Adnos, ja sortirem de farra un dia i pagues tu.
En Carolos va penjar el telèfon respirant profundament, no volia fer-se masses expectatives sobre el seu cosí del nord.
L'Adnos va mirar la seva dona i va abraçar-la mentre fluixet li deia:
—A la Unitat de Crims Especials... No puc deixar-ho perdre.
A continuació va seguir una llarga conversa fins que la Myrtice, al final, va decidir recolzar en tot el seu marit i començar una nova vida a Atenes.
El flamant nou agent de l'UCE passaria dos dies descansant a Spatia, explicant tota la història a parents i a amics i fent la maleta per sortir dissabte a primera hora cap a Atenes. Dilluns volia conèixer-la perfectament. Havia de causar bona impressió.
Dissabte al migdia, acabat d’arribar, s'instal•là a l'habitació del fill de Carolos, al qual li havien promès que només serien uns dies, sabent que segurament seria mentida i que ell no s'ho havia cregut. Després de dinar, els dos cosins començaven a recórrer la ciutat dalt del cotxe. No hi havia un segon per perdre. Passant per davant la Porta d'Adrià es van dirigir primer que res cap a conèixer la joia del país, l'Acròpolis, amb el Partenó i la resta de temples annexes.
Sí que era de poble, pensava en Carolos, el seu cosí Adnos era el primer cop que estava a Atenes; devien quedar pocs com ell. Quina por li feia, tenia aquell aspecte rústic de la gent del nord, amb aquell accent de Tessàlia que els feia tan característics.
Adnos va quedar meravellat de tot el conjunt de l'Acròpolis, observava bocabadat tots els detalls, capitells, frisos i columnes. En travessar la porta dels Propileus es va sentir transportat a una altra època, el temple d'Atenea Niké, el Partenó i l'Erectèon amb les seves fabuloses columnes en forma de dona i, a sota, recolzat a la muntanya, el Teatre de Dionís. No hauria sortit mai d'aquell indret, l’encisava el marbre blanc amb les seves formes arrodonides pel pas del temps i per la traça dels escultors, arquitectes, i tothom que hagués participat en aquella meravella. És clar que ho havia vist en postals i reportatges per la televisió, però impactava veure-ho des d'allà mateix. No s'assemblava a res del que havia vist anteriorment. La visita a la ciutat va seguir fins ben tard i, tot i que l'Adnos estava al cas i es fixava en les explicacions del seu cosí, es mostrava absent, només tenia els temples de l'Acròpolis donant-li voltes pel cap.
Va arribar dilluns, tenia un nus a l'estómac no gaire més gros del que tenia Carolos. Les presentacions corresponents, l'uniforme, identificacions, la placa, la taquilla i tot apunt per sortir al carrer com a membre de l'UCE. Qui s'ho pensava fa només una setmana? Enyorava la Myrtice i les nenes, però aviat llogaria un pis i estarien tots junts de nou, en una nova vida on ell podia anar pujant a l'escala de càrrecs de la unitat i qui sap on podria arribar, potser a comissari. Somreia inconscientment en el moment que un company li va arrabassar el somni dient-li:
—Adnos! Adnos! Desperta, collons! Tenim un avís de víctima mortal prop del Jardí Nacional. Va! Manya!
No li va fer cap angunia, el cos de l'home asfixiat, amb la cara morada, la llengua fora i tots els esfínters relaxats després de l'esforç per aconseguir empassar-se un últim glop d'aire, que no va arribar mai.
Es va fixar força en el mètode, la cura que havia de tenir per no contaminar l'escena, enumerar les proves, mirar de trobar rastres biològics i, el més tediós, prendre testimoni a veïns o passejants que podien haver vist alguna cosa. També va aprendre a tenir paciència, perquè aquells casos que s'anaven succeint no es resolien tan de pressa ni de manera tan fàcil com els de Spatia. Van passar els mesos i va anar agafant pràctica de tot; era força eficient treballant i ajudant a resoldre casos amb l'aportació d'enginyoses idees. Ja feia setmanes que vivien en el pis llogat amb la seva dona i les nenes. La Myrtice s'anava adaptant a poc a poc a viure a la capital i l'angoixava una mica com s'adaptarien les nenes a l’escola nova. Per a elles havia estat un drama deixar els amics, els tiets, els cosins i els avis a Spatia.
Una tarda solejada de setembre van anar tots quatre a l'Acròpolis, la mateixa sensació en passar per davall del majestuós arc, els temples i les columnes en forma de dona del temple d'Erectèon. Va ser una tarda molt agradable, caminant sense pressa i agafats per la cintura tots dos i amb la mà que els restava lliure prenent la mà a una nena cada un. Formaven un mur infranquejable. Segurament estaven molt a prop de la felicitat. Ella el va veure tan entusiasmat que, d'amagades, li va comprar un llibre preciós sobre els monuments d'Atenes, amb fotografies magnífiques i el corresponent text annex.
Van passar unes setmanes rutinàries, les nenes al col•legi, ella va trobar feina de mitja jornada en una escola de conduir com a administrativa. Ell avui un apunyalament, demà un cas de maltractament, un altre dia un tiroteig per un assumpte de drogues... Fins que va arribar el fatídic dia que li faria canviar la forma de mirar la vida per sempre més.
El company va rebre una trucada a primera hora; hi havia una dona assassinada a l'Acròpolis. Ràpidament es van traslladar fins al lloc i, amb sorpresa, van trobar la dona cosida a ganivetades al peu d'una de les columnes del temple d'Erectèon, al peu d'una cariàtide. La quantitat de ferides evidenciaven acarnissament, era una dona morena d'uns vint-i-cinc anys, la roba xopa de sang, pel que es veia semblava de classe mitjana-alta. L'assassinat s'havia produït allà mateix, ja que el toll de sang que la rodejava així ho indicava, però ella s'havia intentat defendre, ho mostraven els morats que tenia als braços, les rascades de les cames. L'absència d'una sabata duia a pensar que l'havien traslladat allà per la força, segurament arrossegada per terra. L'Adnos semblava més trastornat que en els altres casos, havien violat l'Acròpolis, el temple d'Erectèon... Quin ciutadà d'Atenes podia fer una cosa així, es preguntava. El cas va seguir el curs normal, autòpsia, informe, recerca de proves, obertura d'un expedient... Tot amb una exagerada lentitud.
En les següents setmanes, per sorpresa de l'UCE i particularment de l'Adnos, es van succeir dos assassinats més. Dues dones que res tenien a veure amb la primera víctima van aparèixer sota la segona i la tercera cariàtide. Si una era rossa, l'altra era pèl-roja; si una tenia almenys seixanta anys, l'altra era només una nena. Totes assassinades allà mateix, amb odi, sempre, com si fos una venjança o una execució.
Estava clar que ara estaven davant d'un assassí en sèrie, dels que volen cridar l'atenció, per això eren abandonades en un lloc tan públic i emblemàtic, algun motiu tenia per odiar tant les dones, ja que de moment només eren elles les víctimes, però no seguien cap patró de raça, edat o fetitxisme.
Adnos estava angoixat per la seva progressió dins la unitat, ja que aquesta s'havia vist frenada per la mala resolució d'aquell cas. Només obrien carpetes que omplien d'informes, documents identificatius, capses que contenien objectes de les dones. Llargues xerrades amb les parelles, marits i fills de les diferents víctimes. Llàgrimes, cops de caràcter exigint una solució ràpida i la immediata execució del culpable. Temps molts difícils volaven per damunt de tota la ciutat d'Atenes.
Ara l'UCE hi havia instal•lat més càmeres, sensors, vigilància per caçar l'assassí o assassins d'aquelles pobres dones que estaven en un lloc equivocat en un moment equivocat.
Carolos li preguntava al seu cosí que el tingués informat de tot, patia per la seva dona, com tota la resta de marits de la ciutat que procuraven no deixar soles ni un moment a les seves parelles.
Tot estava a punt per enxampar l'assassí de les cariàtides, com era ja conegut en els mitjans de comunicació, que seguien i perseguien als membres de l'UCE per obtenir en una relliscada, algun bri d'informació.
A principi de desembre el dia es va despertar boirós a la ciutat, estrany fenomen que no feia presagiar res de bo. Les càmeres col•locades al Partenó van aparèixer inutilitzades amb trets d'una arma no fitxada fins al moment. Dins el cotxe de la patrulla de vigilància els dos agents romanien adormits, sense sentit a causa d'una mescla d'èter i cloroform aplicats ambdós alhora en uns suposats draps o mocadors dels quals no hi havia rastre.
Just on la boira desapareixia, per deixar pas a un dia solejat, es posava en evidència la terrible escena de dues dones més cosides a ganivetades sota la quarta i la cinquena columna. El mateix patró, les dones no tenien aspecte de tenir res a veure entre elles, per l'edat, la forma de vestir o el color del cabell.
A la unitat li va representar una galleda d'aigua freda llençada al damunt de tots. El desànim es va apoderar dels agents. Com podia, presumptament, un sol home anul•lar dos agents de guàrdia, destruir les càmeres i portar dues dones i assassinar-les a la mateixa Acròpolis sense deixar ni rastre?
Deixant de banda que se suposava que era només un home o, almenys així ho mostraven els patrons de les ferides, que a hores d'ara era l'únic segur que tenien per increïble que semblés.
Adnos va pujar les escales i caminant capcot cap al temple d'Erectèon seguia les passes dels seus companys més experimentats de dins de la unitat. En arribar va aixecar la vista i la suor se li va gelar, no podia ser, no podia ser, és repetia.
—Atureu-vos, atureu-vos. No toqueu res. El Carolos... Carolos... Déu meu! Que no pugi! Vigileu que no pugi!
Es va acostar a la cinquena dona que tenia el rostre gairebé cobert per la cabellera, amb cura i sang freda, es va posar els guants de làtex i li va enretirar els cabells, deixant el rostre a la vista.
—No, no, no... maleït sigui!
La Karale, la dona d'en Carolos, jeia morta i mal posada sota la cariàtide, era la cinquena víctima.
En Carolos aquell dia estava a la base de la muntanya, col•laborant i informant altres unitats, organitzant els agents que pujarien a inspeccionar de nou la zona, esperant que portessin algun carnet o identificació que els més avançats haurien trobat i així poder avisar als parents. Adnos va baixar a peu tota la muntanya, es va aturar en diverses ocasions per agafar aire, no perquè estigués cansat, sinó perquè l'angoixa no el deixava respirar. Es va permetre plorar, perquè quan es trobés davant de Carolos havia de ser ferm i contenir-lo, no podia veure la seva muller en aquelles condicions, ensangonada i llançada al costat del mur que suportava les cariàtides.
—Carolos, bon dia, cosí.
—Hòstia, Adnos! Quina pinta que fas. Ja et vaig dir que durant la setmana no sortissis de festa. Però tu t'has vist, quina fila fas? Ai, cosinet, mira...
—Carolos, calla collons! Calla!
—Que tens mal de cap, o què? Au, calla, tu.
—Tio, tio... Avui no pots pujar a dalt.
—Sí, home! Ja em quedaré aquí a fer trucades. El raki t'ha tocat el cap, noi.
—Tu i tu, agafeu-lo! —va dir Adnos amb una seriositat desconeguda en ell.
—Què feu? Deixeu-me! És que us heu tornat tots bojos avui?
—Carolos, t'ho diré sense embuts, no hi ha altra manera. La cinquena víctima és la teva dona, la Karale.
—...
—Ho sento... molt.
—Deixeu-me, deixeu-me! Fills de puta! Deixeu-me! No, no... Karale, no... —cridava en Carolos plorant mentre queia de genolls a terra.
Adnos el va reincorporar i es van abraçar, intentant contenint-lo, ja que ell anava empenyent amb força per poder pujar corrents cap a on era la seva dona.
—Ara no Carolos, ara no... És millor. T'acompanyaré, la veuràs quan estigui bonica i pentinada. La preciosa Karale. Ara no, cosí, ara no.
L'agent, després de batallar una llarga estona, va cedir, no per manca de ganes de marxar corrents, sinó per manca de forces. Va replegar-se sobre ell mateix i quedant com un nadó ajagut a terra plorava esperant que algú el despertés d'aquell malson.
El van dur cap a casa amb una dosi important d'ansiolítics que el van fer descansar unes hores.
Mentre en Carolos dormia sol al llit, les hores també passaven a l'emblemàtica muntanya, retirant els cossos, buscant rastres, proves...
Qui seria aquest assassí que els feia anar a tots de corcoll? A hores d'ara aquests fets ja feien la volta al món, malgrat tot, encara sort que les víctimes eren gregues totes, si no la Interpol o els de l’FBI a l'estranger ja estarien allà donant voltes com uns voltors.
Van multiplicar la vigilància amb càmeres noves i blindades, agents vint-i-quatre hores al dia. El cap va pensar a doblar la vigilància en dos grups, un d'agents que suposadament contindria l'assassí, encara que fins aquell moment no havia estat així, i un altre amb agents vestits de paisà que dirigiria ell mateix i que ningú més coneixeria de la seva existència.
Es feia de dia a Atenes, la llum tot just començava a il•luminar una porció petita de cel. El grup de policies vestits de carrer encara no havia començat el servei, ja que a aquella hora tot el recinte estava tancat. Només les càmeres i els policies amagats fent torns estaven en actiu.
Es va sentir un soroll greu, curt i somort, una de les càmeres va deixar de funcionar. Alguna cosa passava. Al cap d'uns segons una altra càmera es va apagar després d'un altre soroll. No hi havia dubte, una pistola amb un silenciador anava carregant-se les càmeres. Hi havia activitat dins del recinte de l’Acròpolis. Els policies amagats en les escales del temple d'Erectèon, darrere les cariàtides no gosaven moure ni un dit. La cèl•lula que estava amagada dalt de tot de l'Acròpolis va veure un grup de quatre persones pujant per la rampa i creuant l'arcada que donava pas a tot el complex arquitectònic. Hi havia alguna cosa estranya en aquell grup, es movien de forma erràtica, com a disgust, va pensar Iakobos, el cap de l'operatiu.
Pujaven lentament, ja es veia més clar, un home empenyia una dona i els altres dos... Encara no es veien molt bé. Qui eren aquells estranys acompanyants?
Es van aturar sota la sexta cariàtide, l'home va fer caure la dona a terra, que va quedar sense sentit en colpejar contra el mur, si és que no la duien ja inconscient.
Els homes amagats per tot el voltant van guaitar, apuntant l'home i els dos acompanyants en el moment que ell aixecava el ganivet per començar la matança. Més d'una llum vermella es veia sobre els cossos dels agressors, a punt per disparar a mort tan aviat mogués un centímetre la mà. Saltaren sobre el mur al costat de les cariàtides cridant:
—Quiets tots tres, aparteu-vos o sou morts.
El fred del matí i la lletosa llum els van fer veure que les acompanyants eren dues nenes i l'home, ni més ni menys que Adnos.
Després d'uns segons de desconcert tots van apuntar l'agent, les nenes semblaven molt espantades i tenien una mirada de pànic que gelava la sang.
—Quiets tots tres, Adnos! Deixa la dona! Enretira't i posat de genolls amb les mans al cap —cridava Iakobos.
—No ho faré mai, colla de mentiders, falsos. Em feu fàstic!
La dona estava estirada sense sentit, potser ja era morta i les nenes s'aferraven a ella formant un grup compacte, difícil de disparar sense poder ferir a una d'elles.
—Adnos! Per què has fet tot això? Sembla que estiguis enfadat amic —li deia intentant crear certa empatia—. Què hem fet per fer-te enfadar? Segur que podem arreglar-ho.
—No, no podeu, mentiders! Tota aquesta mentida...
—Digue'm, quina mentida? Deixa les nenes i la dona i explica't.
—No, no les deixaré pas. Doncs ella també era mentidera i les nenes han estat enganyades com jo.
—Si no em dius què passa, no et podrem ajudar!
Un segons de silenci tens va sobrevolar tota l'escena. Finalment Adnos va començar el discurs:
—Sí, la mentida, la mentida. En Carolos em va ensenyar la ciutat el primer dia que vaig arribar aquí. Què més podia somiar jo que veure'm en una unitat especial a Atenes. Vam recórrer tota la ciutat, meravellosa, vam arribar aquí a l'Acròpolis, la joia del país, del món... La gran mentida! Després de visitar-la tota vam acabar al temple d'Erectèon, les sis cariàtides, quina bellesa, quines corbes, quins plecs de la roba, els seus rostres mirant a l'infinit, vigilant... els cistells al cap amb els que mantenien el pis superior. Quina bellesa, no havia vist mai res igual, ni crec que ho torni a veure. Després va venir la Myrtice amb les nenes...
La Myrtice, va pensar per ell mateix Iakobos. La Myrtice era la dona que l'Adnos i les nenes arrossegaven cap al temple, la sisena víctima era la seva dona! Sí que estava boig aquest paio!
El grup es mantenia immòbil al peu de la sisena columna, marcats pels punts vermells de les armes, l'Adnos seguia explicant la seva història boja.
—Amb les nenes i la Myrtice vam passejar per tot arreu i, per acabar, els volia ensenyar el que més m'havia impactat a mi, el que seria exemple de bellesa, de força i d'intel•ligència per a mi per sempre més. Vam arribar-hi, aquí les teniu —va dir—. Les cariàtides, fixeu-vos bé en elles, doncs com elles heu de ser. Que poc va durar el goig, la Myrtice ja ho sabia i va deixar-ho anar sense cap mirament.
—Adnos, ja ho saps, que són reproduccions? Les autèntiques es troben al Museu de l'Acròpolis, cinc, i crec que la sisena està al Museu Nacional Britànic. Molt boniques, però falses.
—No sé què em va passar... Vaig embogir, un altre Adnos habitava a estones dins meu. L'arribada a Atenes, el meu futur i el de tots podia ser mentida? Què era verdader i què era fals, doncs, en aquesta ciutat? Em volien fer creure en uns valors que ells substituïen per meres còpies... La pagarien cara aquesta mentida, voler-me enganyar. A mi i a quanta gent més? Sis dones moriran als peus de les repugnants còpies per pagar l'engany. L'ànima de sis dones gregues quedarà impregnada en la pedra i així alguna cosa veritable tindran.
—Aquest tio està com un llum... —va dir Iakobos pel micròfon als seus companys—. Quan el tingueu a tir, dispareu sense pensar-ho. Vigileu amb les nenes! La Myrtice ja veurem si és morta.
Adnos va tirar damunt de la seva dona, amb menyspreu, el llibre dels monuments que li havia regalat temps enrere. Intel•ligent es va posar a cobert, amb les nenes cobrint-lo dels agents que el marcaven. Però l'operació sobrepassava la intuïció d'Adnos i de darrere el mur, que portava fins a la tomba del déu Cècrops, fundador d'Atenes, va sortir un policia que va disparar un tret. La bala va fregar el braç d'una de les nenes, fent-la caure d'esquena sobre el fred marbre, seguidament va entrar al cap d'Adnos pel front i va sortir-li per la part superior del crani, suficient per arrabassar-li la vida en un instant. El projectil ensangonat, seguint cap al seu destí final, va topar amb la sisena cariàtide, fent-li saltar un tros de rostre, que va anar a caure a les mans d'Adnos.
Tot l'equip es va abocar damunt les nenes, apartant-les i protegint-les, van enretirar el cos d'Adnos i intentaren reviure la Myrtice, cosa que va resultar infructuosa. Ja havia passat a formar part de les sis víctimes del que es va conèixer a tot el món com «El cas del boig de les cariàtides».
Avinguda avall, una figura d'home es va anar veient com s'acostava, aviat el van reconèixer com l'agent Carolos, l'escena es va immobilitzar. Quan va tenir a l'Adnos als seus peus, va agafar-li de les mans el tros trencat de Cariàtide i abans que ningú pogués fer res li va esclafar sobre el rostre. Fredament se'l va mirar i, escopint sobre el cos, va agafar les nenes i, en silenci, va baixar l'ample carrer fins a la portalada, allà es va girar un moment per prometre's a ell mateix que mai més hi tornaria a posar els peus.
—Adéu, cariàtides. Adéu, cosí foll. Maleïda trucada. Maleït siguis.