ENDERROC A BADALONA

Un relat de: MariaM

Una taula rodona, dues cadires, un oreller. Una calaixera, un moble amb una petita nevera a l’interior. Una prestatgeria i un armari. Això era tot.
És el que vaig veure a l’habitacle d’una persona propera que havia optat per anar, voluntàriament, a una bona residència; de les que en diuen per a gent gran, quan encara estava en plenes facultats, físiques i mentals. Subratllo el de bona, perquè, tant pels serveis com per l’entorn, eren superiors. Amb tot, el primer que vaig sentir fou pànic, terror... només de pensar que, en uns quants metres, hi estaven encabits, tan sols, alguns dels records i objectes que l’havien acompanyada al llarg de la vida. Per si ho havia oblidat, em reafirmava en allò que pensem sovint, prendre per necessàries moltes coses de les que en podríem prescindir, i anem acumulant. Després d’aquella n’he viscudes d’altres de situacions semblants.
Som egoistes de mena i els sentiments que ens desperten aquestes circumstàncies, és l’acció de posar-nos en el lloc de l’altre. No voldria personalitzar, però, parlo per mi, si més no, del que em costa desprendre’m de quelcom, per material que sigui.
Ahir la televisió ens va mostrar el terrorífic forat i les escletxes, en un edifici urbà en un barri de Badalona. Vam poder veure-ho tot plegat, sobretot, les persones que moments, minuts, hores abans estaven plàcidament a casa seva en uns instants s’havien vist obligats a deixar-ho tot, i no voluntàriament, ni en la darrera etapa de les seves vides.
Estem avesats, dissortadament, a visualitzar imatges molt pitjors, però, són llunyanes, ens cauen més lluny! Les de Badalona, de dimensions més minses, ens són més properes i ens toquen.
D’aquí ha nascut el meu relat d’avui. No sé com me’n sortiré, però, no el puc abandonar, ara que he començat. El deixaré fluir. Els sentiments, sovint, els tenim amarrats. No jutjaré si això és bo o dolent. El que no m’agrada, és caure en sentimentalismes. Punt i a part.
L’Alexia és ucraïnesa; porta un temps vivint a Badalona. Ha estat treballant i estalviant per tal d’enviar diners a casa, lluitant per aconseguir els papers i poder viatjar al seu país a veure el pare, gran i molt greu. Tot ha arribat alhora. La mort del pare i la documentació, ara pulcrament endreçada en un pis al que no hi pot accedir.
La Rosa i l’Albert, amb les maletes a punt d’emprendre el viatge de noces. El vestit de núvia, resta estès al sofà. Se’l va treure anit a corre-cuita. Els amants, solen tenir pressa la primera nit de casats, tot i que... La documentació i els passatges, junt amb els diners, romanen en un calaix. Els regals en capses, algunes sense obrir. La roba interior i les mitges blanques disperses per terra. Tot en el pis, mentre ells, els nubis, embolcallats en un barnús, abraçats i afligits, es troben entre la majoria de veïns.
La Marta i en Manuel, desconsolats, amb els tres fills agafats a les seves cames, pensen amb la hipoteca.
L’Eduard és informàtic i treballa a casa. Ha sortit com tots a corre-cuita, sense poder endur-se’n res.
La Glòria és escriptora. Ahir ho tenia tot a punt per entregar els originals a l’editor.
En Josep i l’Antoni, viuen junts des de fa anys. Els dos tenen els estalvis a casa; total, de deixar-los al banc, encara els tocaria pagar. Tanmateix, no saben com s’ho faran per recuperar els respectius historials mèdics. Les receptes electròniques rai, en demanaran un duplicat, però, i les fotos, i les cartes?
La Pura pensa amb la seva agenda. Allà hi consten tots els seus clients... I, amb les presses, també, s’ha deixat el mòbil. El futur immediat pinta molt malament.
En Cirilo és President de l’escala. La paperassa de la comunitat és complexa, com se’n sortirà? I les assegurances? I la llista de les quotes pendents?
Hi ha d’altres veïns, en situacions força delicades. La Milagros, diabètica, insulinodependent. En Jonàs, lligat a la màquina indefinidament, subjecte a diàlisi. L’una i l’altre han necessitat els serveis del SEM.
La Conchi i l’Òscar, són pallassos. Treballen força, però, van per lliures i tot el material que utilitzen és seu; els han obligat a deixar-lo a casa. Han arreplegat, tan sols, el nas vermell que guarden a la butxaca.
Les noies del cinquè estaven il·lusionades. Tenien entrades per anar al Festival del Manga. Entrades i disfresses són dalt al pis.
La Consol i l’Armando treballen de nit; han deixat les criatures dormint. L’àvia, com sempre, en tindria cura. La iaia plora desconsolada, mentre els nens, juguen de nit a la vorera, amb d’altres nens de l’escala, contents de l’excepcionalitat.
El que ahir era solament una possibilitat, avui, segons el TN migdia, ha esdevingut certesa: l’edifici serà enderrocat, abans de tres dies. Solament, alguns del veïns seran autoritzats a entrar a casa seva i recollir-ne el més indispensable. També això serà qüestió de sort, com si es tractés del joc de la ruleta. Un cop més es fa palès que la vida, l’entorn i les circumstàncies de cadascú són fràgils, com pendents d’un fil. Com la dels veïns de l’edifici de Badalona, als quals ni he vist, ni en sé la història, per no falsejar sentiments en sentimentalisme. Els fragments que he descrit no són reals. Podria ser-ne, sens dubte, si ens preguntéssim què ens enduríem nosaltres.
Però, sí que n’és, de real, el que deia un veí “¿qué hago yo con la vida que tengo ahí dentro?”

Comentaris

  • Impressiona[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-12-2019

    Quan es tracta de salvar la vida, res material és important. Sí que és molt fort quan ho perds tot, ja sigui com a Badalona, o per un incendi o altres circumstàncies. Però poder dir “els meus i jo estem vius” no té preu. És clar que la vida (la material) torna a començar de cero, però sempre tindrem l’ajut dels que ens estimen, inclús de l’administració, que no ens estima, però per això (entre d’altres coses) ens cobra impostos a tots.

  • El materialisme de la vida.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-12-2019 | Valoració: 10

    Diferents circumstàncies de personatges, que en si, fan tenir-se i aferrar-se a les coses que ens fa falta per a la vida, perquè un enderroc no passa totes les dies. Hi ha de tota mena de gent, que necessita el més prop possible per a viure.
    M'ha agradat com ho expresses.
    Una salutació.
    Perla de vellut

  • Lavidaésaixi...[Ofensiu]
    Nil | 13-12-2019 | Valoració: 10

    Es molt trist trobar-se en aquestes circumstàncies... Que salvaria jo de ma casa? , si pogués, es clar!.... Doncs algunes fotos antigues... Però amb les presses no crec pas que tingués temps de triar-les... i la resta: els objectes personals? Vivim en un món que estem massa aferrats als objectes i les coses materials...i això ens lleva llibertat d'acció i de moviment. El teu relat explica històries de gent anònima que passen per situacions com aquestes...i això ens fa reflexionar... Gràcies, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: