Encarnar-se en un déu

Si pogués acariciar uns cabells, tremolós d'emoció... però no. Ara toca que ploguin fulles daurades i que empastifin les voreres d'una amable tardor. I a l'hivern es transformarà tot en neu perquè ningú vegi ningú i tothom fugi de tothom. I l'esperança... l'esperança camina per la corda fluixa. El meu cor batega a gran velocitat, i em dóna la sensació que tinc un avió creuant núvols de tempesta. Els que estarien a baix, tan sols es mullarien... però jo, jo veig els fills dels déus de les metzines, veig com plora el món, l'únic que ens queda... i l'únic que se'ns enduu. Però ell no és viu. Som la seva carn, doncs gaudim d'una vida. I no hem de complir cap missió, abans de morir; no hem de substituïr ningú, nosaltres ens hem inventat com a humans. No ens podem riure dels núvols estant. No cal cridar: jo vull ser aquí!, doncs ja hi ets, i per molts esforços que fagis, no en sortiràs. Pots seure a l'herba, o bé esperar en una roca. Pots pujar i baixar turonets. Per molt que t'hi empassinis, mai seràs el fill d'un déu. I si vols veure-ho tot des de dalt, puja a un avió, però serà com mirar els peixos d'una peixera.
El món dóna voltes molt ràpidament, i no s'hi val a badar. Però badem per naturalesa, algú creu que podem estar atents a les complicacions que dominen els objectes de la Terra? I, de fet, ja era així des d'un bon principi. Us penseu que era més bonic? No. Era tan lleig com la cara d'un filòsof. Quan es filosofa sobre el Papa de Roma, sobre les guerres, sobre l'enveja... : no estem dient res! Som pura tonteria. Us ho dic seriosament, miran-t'ho bé, des d'aquí, no en sabem pas, de viure. Ja és massa fals, el món, com nosaltres. I la situació és tan absurda que ens hem d'inventar muses. Hem de fer l'idiota. I per molt que ens n'afartem, ho seguirem fent sense voler. Fem pena. Però a qui, sino a nosaltres mateixos?
Les religions ara són una moda. La gent les utilitza per no avorrir-se, o per divertir-se directament, però ningú sap on va ni d'on ve. Pràcticament ignorem d'on vénen les religions. Cadascú es monta la seva parafernàlia, a la carta. Si que és greu, el problema, però què voleu que us digui... a mi em sembla un xic ridícul evitar sensacions agradables per buscar un camí espiritual que és una merda, perque estem fets de carn i os. Bé, atabalar-nos amb això no té sentit, perquè per molt que en parlem tothom seguirà volent tenir raó.

* * *

S'hi està molt tranquil, aquí. Ara que ja sóc déu, he canviat d'opinió. Era una criatura massa jove per comprendre-ho, abans. Sento el poder dins i fora. Em sento molt fort. No penseu ara pas que us estic dominant! Quina gràcia! Jo solsament reposo sobre els núvols amb gust de caramel. Ho tinc tot. Si. Havia de ser així i així ha sigut. No us necessito per a res, tan sols us vull dir un secret: els que dieu que creieu en mi, realment ho feu? Perque la veritat és que jo penso que no. Doncs realment existeixo. Aquest és el secret. Però això no canvia les coses. Que per què? Doncs perque estem en les mateixes, no us ho creieu. Tant me fa, jo sóc aquí dalt i me n'enric.
I les nacions? Qui les va crear i qui les crea? Vosaltres, no pas jo. I després veieu o dieu que tot va malament, i us queixeu de mi... em parteixo el cul! La meva nació no té res a veure amb les vostres: la meva és el vi i un núvol. I amb això en tinc prou, ases! És aquest el meu poder: em sento digne de mi mateix perque passo de tot, no vull ni televisió, ni menjar, ni caps de setmana a la muntanya, ni vacances a la platja... no vull res!
No sé si us ho podré explicar, a veure: jo, encara que estigui sol, com que tinc el "privilegi" de ser un déu, no ho haig de patir, això de la soledat.
No hi fa falta carta de reclamacions, en aquest núvol. Els altres déus, d'altres móns, ja s'ocupen d'ells mateixos. Aquí, cada boig amb el seu tema.
Bé, com que ningú m'ha escoltat, vaig a emborratxar-me. Que els donguin!