encara

Vindria, encara,
travessaria muntanyes,
i només,
per donar-te el bon dia,
com una brisa de cotó fluix,
marina i suau,
per resseguir la teva forma angulosa,
espolsar-te la son,
primer amb les pestanyes,
i després,
amb l'escalfor del contacte,
de tota jo,
apujar-te la persiana
del darrer somni de la pell,
menjar-me les lleganyes
i donar-te corda
a la consciència.