Encara viu qui ho conta.

Blaiet estava d'allò més emprenyat. Les llaneres acabaven de menjar-se-li el recapte del dia. Mai li havia ocorregut aquesta malifeta. Sempre havia dut a l'esquena la coixinereta on sa mare li posava les viandes -normalment un entrepà de formatge blanquet de cabra, amb alguna llonganisseta afegida i si de cas, alguna fruita del temps-. Però en aquesta ocasió, se li va ocórrer deixar-la damunt d'una pedrota per no dur massa pes a sobre mentre anava a la recerca d'unes ovelles que se li havien perdut pel camí. Cosa difícil i estranya, el que li passà, doncs sempre duia la Juliana a la seva vora, la borrega més vella del ramat, mentre anava soltant-li a la boca gra de blat de moro. La tenia ensinistrada i obedient i tota la resta del ramat, unes quaranta ovelles, anava al darrere sense perdre petja, ni bocí.


Blaiet es lamentava de no tenir un gosset, perquè açò no li hagués passat. I la veritat és que mai havia perdut una part del ramat que quasi podia anar tot sols, ja que ben bé que s'hi coneixia el camí. Tots els dies feia el mateix trajecte del poble fins al cim del carrascar.


Era un dia primaverenc d'abril de 1276. Havia sortit de casa amb el ramat, com tots els dies, ben de matinada, a les xicotetes, quan encara no albirava la rosada claror del dia, per dalt la Serrella. A l'arribar a la cresta del carrascar, després de remuntar xano-xano tota la costeruda i ombrívola falda muntanyenca, esbufegant una mica per l'esforç, se n'adonà que el ramat que el seguia havia minvat de bon tros. A cop d'ull, més d'una dotzena d'ovelles li mancaven i després d'un recompte a corre-cuita, foren catorze només les perdudes.


El dia no s'havia assomat massa gelat i fins i tot, després de pujar camp a través els llençols del carrascar, una suor li regalimava per l'esquena. Tanmateix, en adonar-se'n de la descurança li entrà una tremolor per tot el cos que s'hi quedà aclaparat i assegut al terra, sense saber que fer, ni per on començar, doncs, la recerca d'unes ovelles, deixant les altres abandonades, no hi era la millor idea en el temps que corria de pillatges i bandositats.

Tampoc era l'hora desfer el camí amb tot el ramat enrere, doncs estaven fregant les vuit del matí i encara no havia omplit la panxa. Però, decididament a la fi, va mamprendre una ràpida davallada d'un bon tros de muntanya, per aguaitar una mica al voltant del trajecte recorregut, segur de trobar-les no massa allunyades i sense donar temps a que les altres se li escamotejaren. Aviat va sentir alguns bels i a cridades les va recollir i les acompanyà cap amunt, restituint-les al conjunt del ramat.


Nogensmenys, en la petita estona que s'havia absentat a la recerca de les ovelles perdudes, algunes se li menjaren tot el contingut de la coixinereta, tot el recapte que sa mare li preparà per a tot el dia a la serra, deixant-la esquellada i destrossada. Mai s'havia després de la coixinera, però aquesta vegada, tant anguniat havia sortit desfent camí, que se la deixà confiat en una penyeta sense parar en cap malifeta. Per això doncs, s'hi trobava tant emprenyat, cansat i rabiós, que les tirava pedres i les renyava sense parar. Els nervis se li nuaren al ventrell.


Blaiet era un jovenàs de dèsset anys, que sortia tot sols amb el ramat des dels catorze anys, encara que als dotze ja acompanyava a son pare a les fenies del camp i tenia a cura el corral. No sabia llegir ni escriure, però el rector, Mossén Torregrossa, l'havia ensenyat a resar, a cantar i a tocar la flauta i en ocasions com la d'aquest matí, quan més emprenyat estava, perquè res no li sortia ben fet, s'hi posava a tocar-la i tot seguit recuperava l'alé i el bon humor del que en tenia un bon grapat.


Des de la cresta del carrascar, Blaiet abastava amb la vista la solana de la Mariola, el pla de Polop i de Barxell, els rierols i la Torre major de la vila d'Alcoi encara en construcció. El dia s'havia presentat lluminós i lluidoret, com tocava en un diumenge abrilenc i tota la foia es trobava vestida de verdositats i florida com cal a la primavera. Mirava i admirava el paisatge de la comarca a una i altra banda de la serralada: La Foia i la Canal. Ell sempre havia pujat al carrascar per l'ombriu, per on l'herba i els matolls es conserven més tendres i més temps. Calia pensar en el benefici del ramat i aquella muntanya oferia millor menjar per a les ovelles i fins i tot, s'apartava dels camins per on passaven els cavallers, els bandolers, o si més no, els pobletans. Blaiet preferia anar al seu aire i gaudia de la seva solitud serrana. Al front, per la Font de Barxell, albirava un cos de cavallers - una quarantena d'hostes del Rei Jaume- que rondava per la comarca camí de Bocairent travessant la Mariola. Des de feia un parell d'anys, es comentava al poble que havien alguns sarraïns per la zona -i es parlava de que algun tagarí els protegia- en un pla de rebel·lió del cabdill Al-Azrâq, que amenaçava el Regne per ponent i la Canal o la Foia, eren la via de penetració més favorable, en la frontera amb l'Andalusia morisca.





De sobte, Blaiet s'hi quedà tot esgarrifat. En la llunyeida hi havia un tagarí atalaiant el paisatge. Cosa rara que mai ho veiés. I fins i tot, portava un rossí de bon veure i una bona sella de cavalcar. I a més… anava armat!. No podia ser un tagarí doncs. Havia de ser per necessitat un sarraí, un espieta del cabdill moro. S'aixecà d'un gran bot i mirà cap avall a la Canal, cercant l'origen d'aquesta aparició. I efectivament allà avall, a l'entrada del barranc del camí de Xixona, apostaven unes tropes que a cop d'ull, abastarien dos centenars de cavallers. Alguna cosa estava preparant-se de bon jorn, que no encertava endevinar. Però, com Blaiet era un xicot força valent i decidit, va mamprendre el camí de tornada a casa, amb tot el ramat al davant empentant-lo i fent-lo córrer, per donar tot de pressa la notícia als pobletans que no feien tots plegats, més d'un centenar de persones, entre homes, dones i xiquets.


Va entrar al poble tot suat, quan les campanetes tocaven a missa major en la parròquia de la Verge. Seria més o menys el migdia, una hora bona doncs, per pillar-los tot junts, als alcoians. Tancà el ramat a la pleta i a corre-cuita se n'anà tot seguit a l'Esglèsia. Obrí d'un cop la portalada i a dintre, estava el Mossén a l'Altar, començant la litúrgia. Tots s'hi quedaren bocabadats. Sabien que Blaiet havia d'estar pasturant el ramat i que alguna cosa grossa hauria d'ocórrer, veent-lo trontollant i esmaperdut. S'apropà al rector i li cantà a cau d'orella tot el que havia ataüllat de la cresta del carrascar, només unes dues hores abans i com d'aviat havia davallat, per avisar a tota la seva gent per posar-la a bon resguard.


En aquell moment i davant d'una situació tant greu, el rector Mossén Torregrossa va cridar a ple pulmó: "Alcoians! Correu a casa, agafeu tota eina de treball que vos siga útil per a la batalla, que tenim als moros ben a prop d'ací. Sortiu a fer front i defenseu la plaça fins al morir, en nom de la Creu i per Jesucrist!.


I aquella fou la més gran batalla que mai s'ha lluitat en aquestes terres, on fou vençut i donat per mort, el més terrible i temible cabdill sarraí, Al-Azrâq, de la qual cosa, set segles després, encara se'n recorda i ho celebra a cor que vols, tot el poble d'Alcoi i la Comarca. I tant és veritat això, que encara viu qui ho conta.