Encara t'esperaré una mica més

En algun lloc vaig llegir que portem un rellotge en la part més vulnerable del nostre cos i que ens assenyala inexorablement l'hora de marxar...

Quan vaig arribar, just baixar del cotxe de línia, el teu gràcil cos recolzat a la porxada de Correus va ésser la més dolça benvinguda que podia tenir. M'indicares quina drecera havia de prendre per anar a la Casa parroquial, on m'havia d'allotjar per una llarga temporada. La tardor feia cruixir la fullaca sota els meus peus i m'encantà veure com minvava tot, com el dia… Tot menys els colors : una garlanda de caobes i daurats penjava dels arbres fent que el camí lluís vestit de festa, mentre jo ja somniava com deuria ser un dels teus petons. Durant mesos el ritual diari marcat per les campanes de l'esglèsia anava acompanyat de l'embranzida dels meus somnis que et recorrien, ardents, i em lliuraven el teu cos distant, sense passió. Sempre dirigia la mirada a aquelles agulles austeres, que giraven sense parar i atenia a aquelles hores que tu no escoltaves. Pujava corrents els graons de la torre i mig ofegat, buscava el teulat de casa teva, com si d'alguna manera allò m'apropés a tu, sense caure en nou pecat.

Però la urgència de les teves abraçades ha provocat l'incendi del meu deliri i ara, des de la talaia on abrivo l'esperança de fer-te juganers manyacs, salto veient el poble com es fa més petit i m'acomiado d'ell i del record de les flors grogues de la teva brusa que un dia em va rebre.
Tal vegada, d'aquí uns anys , quan torni a veure't, t'explicaré quant et vaig odiar i, com allà el temps no serà presó de les nostres vides, tu potser m'escoltaràs, em perdonaràs i el tic tac del teu rellotge sense agulles cantarà un t'estimo, encara que sigui amb retard.