Encara recordo

Hola!
Jo també em dic Laura. Aquesta tarda ja sabras qui soc! Ara estic a la feina i, per fi, hem entrat a la web on tens publicats els teus poemes. Només volia felicitar-te les festes nadalenques i desitjar-te tota la sort del món. M'encanta que t'estiguis convertint en una artista! És un camí difícil, però val la pena. Un petonet molt fort!

Llegint aquest relat m'ha vingut a la memòria el que va escriure la orchid, no sé si el teu també és real o no, però igualment és molt trist i bonic a la vegada quan recorda els bons moments...

Una abraçada i sort!

Gorwilya

He llegit aquest escrit i jo per experiència sé el que és enyorar algú en aquestes dades. No sé si el teu relat és cert o ficció, jo personalment crec que aquests temes no poden ser mai de ficció, has de sentir-los que et cremin la pell per poder expresar-los, el que una filla et marxi i no la tornis a veure mai més és una cosa que no hi han paraules per descriure-les, és impossible, no existeixen mitjans, és com voler descriure la claror en paraules, no la toques no pots descriure-ho, doncs el dolor és igual ,el sents però només pots sentir-lo encara més fort, quasi desesperar-te, t´has d´aferrar a alguna cosa que saps que també et necessita per poder pal.liar-lo
orchid