Encara recordo aquelles nits...

Barcelona ens acollia durant nits de sexe intens.

Cada dissabte ens retrobàvem en aquell cafè on semblava que el temps s'hi havia aturat. Allà hi passàrem moltes estones que omplíem amb hores de converses i poesia a cau d'o orella. Crec que vam esgotar totes les paraules fins al punt de convertir cada mot que pronunciàvem en poesia. Poesia que recorria llavis avall i se'l enduia el vent,aquell vent tant nostre,el de l'oblit.
Arribà el dia en que les paraules foren feixugues i avorrides llavors, involuntàriament, decidirem palpar la sensualitat cos a cos, sense intermediaris.
Entrarem en aquella pensió vella i atrotinada quan el llençol fosc queia rere la lluna i els estels il·luminaven els teus llavis,els meus ulls,les negrors del cos... A cada alè desenfrenat ens foníem en un,a poc a poc,mentres la soledat del passat ens buscava pels carrers del casc antic.
Allà volàvem junts,sols i allunyats de la fervor de fora que es coïa als carrers cada dissabte. Tot plegat,no només era sexe també fou passió,felicitat momentània,plaer,tendresa...
I així anaren passant mesos i anys.Cada dissabte, com desconeguts, ens petonejavem,ens acariciavem i redescubriem els nostres cossos.
En acabar les nits compartiem un porro de maria que ens relaxava després de l'ètasis i ens permetia conversar amb fluidesa.A l'hora de marxar un petó als llavis fugaç i un a reveure,fins aviat.

Llarga es va fer l'espera quan un dia no aparegueres i així fou durant mesos i anys mentre jo, cada dissabte, m'asseia a la taula de sempre a prendre un cafè amb llet ben amarg però tu no arribares mai més.
Però, un dia passejant solitària per la Rambla em semblà veure els teus ulls entre cares desconegudes que passejaven. Sí, eres tu agafat de la mà d'una noia,se us veia feliços. Vaig passar pel teu costat i un breu fregament de roba i aquell perfum afruitat tan típic de mi et van fer tombar el cap. Em vas mirar durant cinc segons que passarem amb lentitud.. Alhora, tots dos tornarem a recordar tardes de cafè i nits de passió en aquells breus segons de commoció. Un somriure desafiant em distragué dels pensaments, te'l vaig tornar com si aquella breu trobada fos la clau de la felicitat futura. La clau que ens va ensenyar a oblidar el passat i redescobrir les rialles. La clau de la porta que em toca obrir on darrere hi trobaré aquell cer de Barcelona, que m'embriaga les nits de sexe i marihuana. Aquell cel tan clar i alhora tan estrellat. El cel de la felicitat.