Encara que sigui mentida digues-li que va ser per un ideal

Un crit, un crit punyent pujà cel amunt. En realitat era quelcom més que un simple crit de dolor, era un "per què?", una pregunta que se l'enduria el vent, que quedaria sense resposta, com en el fons tot. L'únic cert era que allà, als seus braços jeia mort el que havia estat la seva vida. Les ilusions i els somnis s'havien escapat pel forat produit per una bala perduda. Ella, estirada sobre un bassal de sang, plorava desconsolada, però els seus plors eren massa febles com per arrivar a ser sentits per aquells que dirigeixen l'irracionalitat, simplement quedaven ofegats per les sirenes que anunciaven del bombardeig, com si fossin les autèntiques trompetes de l'Apocalipsi, però ella no correria, "Aquí no em queda res" -va pensar.
Mirà la sang sobre la que es trobava. Es mullà els dits i per un moment deixà de plorar, la seva mirada era fixa, però qualsevol que l'hagués pogut veure hauria cregut el mateix. Aquells dos grans ulls no miraven res d'aquest món, cercaven pel passat el moment en que la sang sobre la que es trobava havia deixat de ser quelcom aliè a ella i es convertí en part del seu cos, de les seves entranyes. Alguna cosa va canviar en la seva mirada, en el seu aspecte, en la seva ànima. Llavors deixà el cos inert del seu home a terra, amb la delicadesa d'una mare quan acotxa als seus fills.
Una sola frase va sortir dels seus llavis, mullats per les llàgrimes. "Fins a sempre". S'aixecà i es girà d'esquenes a la mort. La seva mà va anar a la seva panxa. Allà, despertava una vida. Mirà per últim cop endarrera, mai més ho faria, mai més tindria temps.
En aquell moment recordà l'última frase que ell li va dir "Encara que sigui mentida digues-li que va ser per un ideal" Dirigí les seves passes al refugi. Pel camí va passar pel davant de l'ajuntament, sobre el qual havia caigut una bomba. A la balconada les banderes cremaven. Aquella imatge li feu pensar inmediatament una cosa: "Cremaran algun dia totes les banderes ?"