Encara més acció!

Sí: no podem continuar ni ara ni aquí, en aquest petit espai entre la porta del bar per la que pot entrar qualsevol, les dels waters i el petit lavabo. Menys encara amb les nostres mans entre les meves cuixes, bucejant en la meva carn. Resulta evident fins i tot per a mi, que estic embobada, que s'hem de separar.
Per gust, ja m'estaria així una estoneta més, perquè el morbo de la situació se m'ha pujat al cap, perquè el seu contacte és excitant i la seva proximitat molt agradable, perquè resulta divertida la situació encara que estrambòtica, però la resta de seny que em queda al cap em crida:
- Prou! JA!
I sense massa ganes de fer-ho, trec la meva mà i la seva de les meves calces, i mirant-la de fit a fit i somrient amb resignació, mussito:
- Gràcies! - amb molta educació.
Ella somriu més alegrement que jo i respon:
- Ha estat un plaer! - apropant els meus dits, ben mullats de mi, al seu nas i els seus, xops del mateix suc, a la meva cara.
En tant que els seus recorren petits camins per les meves galtes, els meus se'ls introdueix als narius i olora, inspira, aspira la meva olor que imagino arribant-li fins als pulmons.
- Fas bona olor...
Després es posa als llavis els dits que fins ara em recorrien i els tasta delicadament, lentament, delitosament, degustant-me.
- Tens bon sabor...
Amb totes dues mans, m'agafa el cap, sento que me l'apropa cap a ella i aquells curts centímetres a recórrer em semblen quilòmetres d'espai, de temps, de desig, d'ignorància, que camino amb gust i somrient... i arribo a la seva boca i sento el seu alè sobre els meus llavis: és càlid, dolç, bo, provocador, incitant, acollidor.
Just abans de llençar-me a la seva boca, sento que els nostres cossos han entrat en contacte: és la primera vegada que m'apresso contra un cos femení i sento que els nostres pits s'alternen: un d'ella, un de meu, un de seu, un de jo mateixa. Per un moment, penso que semblem una cremallera, però just quan aquest pensament em comença a fer somriure, els seus llavis es posen sobre els meus, me'ls separen i la seva llengua comença a acaronar-me per dins... se m'esborra el somriure, les idees, la consciència i tota jo em faig foc i desig i humitat i pell, llavi, llengua, dents, paladar i alè.
Ella em recorre i jo la exploro, intercanviem saliva i respiracions i gustos i goig.
Ens descobrim totalment compatibles i creix la necessitat de més, es fa present i ocupa tot l'espai al nostre voltant.
Quan se separem totes dues panteixem. Ella torna a somriure, es llepa goludament els llavis i després em diu:
- Anem?
I jo assenteixo perquè soc incapaç de dir ni fer res més, però a pesar del tremolor de les cames, estic disposada a seguir-la on em porti.