Cercador
ENCARA HI PENSES
Un relat de: jovincdunsilenci- Compartir:
Al bell mig de l’ànima tenies una engruna de dolor. Ho sabies perquè no sempre dormia o s’estava quieta. De vegades aquella crosta de retalls d’inseguretats i de pors arcanes, es feia tova i brollava com un plor que tu retenies, per no haver de mostrar als altres la teua fragilitat; si, aquella mort menudeta que no vas poder aturar, ja s’havia consumat abans que tu la mirares i la comprengueres. Sé que no vols parlar-ne, perquè has assumit com a pròpia una culpa. Avui has recordat que ell es va apropar a tu com sempre feia i amb els ullets et digué “em fa mal, ajuda’m”, i tu demanares un veterinari i et respongueren que no calia, i tu suplicares que no el podies veure patir, i et van dir que no t’hi acostares, i tu que no pogueres calmar el seu dolor tens de vegades eixa punxa, com un obrellaunes que rebrega i obri la nafra... El filet de sang regalimant des de la comissura del llavi l’havia sentenciat: però ells mai no sabrien el seu esclat; en la serenitat dels teus somnis, no soterrares la tendresa del seu caliu, ni li esfondrares la llum, ni li apagares la veu; reconstruïes cada nit l’espill trencat de Suzanne, només per il·luminar-lo i retrobar-lo viu entre les teues mans infantils.
Estava sobre el banc del petit porxo, entre les eines de caçar; una estranya broma entelava, com una teranyina que cau pesadament des del cel, la llimera i les roses, i les feia del color esmorteït del plom; blau el silenci respectuós que s’havia imposat a totes les coses; blaves eren també les olors dels perdigons i de l’oli que nodria l’estri de la mort. Ell t’esperava, potser, ja no... en mig d’una negror que tu no podies desfer, i et mirava sense els ulls, com si fos de pedra, el pèl deslluït de cabells empolsats de nines velles; remota i dolça lluïssor, estrangulada d’un colp sec, de l’arc a la corda que, dissortadament, li havia tret un so tan dur a la viola inclement.
Acostares la mà al cos del gatet i notares, per primera vegada, aquella fredor aterridora.
Comentaris
-
Sí,[Ofensiu]Montseblanc | 28-12-2016
ja em vaig adonar que lo de “ciència-ficció” era un error. A mi també m’ha passat de vegades. Els quadrets per marcar estan ben bé al mig de dues opcions i és fàcil equivocar-se.
Vinc aquí de nou per dir-te que m’encanten els teus comentaris, que són tan bons com tot el que escrius. I un cop més et dic que aquest petit relat és una joia. Per a mi, és del millor que he llegit en la meva vida, aquí dins i a fora...
Et desitjo un bon 2017 i que tinguis temps i inspiració per a continuar regalant-nos bellesa.
-
Bell[Ofensiu]Montseblanc | 19-12-2016 | Valoració: 10
Ho expliques amb unes paraules i d'una manera tan maca que encara fa més mal, perquè a la vegada que gaudeixo del teu art me n'adono de la tristesa que vols transmetre. Així que llegir-te esdevé plaer i dolor a la vegada.
Casi tots hem tingut i tenim amics com el del teu relat i que, per desgràcia, tard o d'hora acaben morint. I encara que hi hagi diners pel veterinari, encara que l'animal no hagi de patir massa, l'engruneta a dins sempre queda...
Hi ha un trosset del teu escrit que m’ha semblat bellíssim, que m’ha fet veure l’escena, ensumar-la: “blau el silenci respectuós que s’havia imposat a totes les coses; blaves eren també les olors dels perdigons i de l’oli que nodria l’estri de la mort.”
Gràcies!
-
Dur i dolç alhora[Ofensiu]brins | 09-12-2015 | Valoració: 10
Un relat entranyable, jovincduncilenci, que vessa sensibilitat, perfecció sintàctica i riquesa lèxica. Et felicito.
Gràcies per animar-me a participar al Clàssic; quan s'acosten les Festes de Nadal la meva inspiració decau bastant; els records m'aclaparen massa, peró paraules com les teves m'ajuden a superar la letargia.
Et desitjo un bon Nadal, companya,
Pilar
-
Tendresa, drama i terror[Ofensiu]Vicent Terol | 04-09-2015
Relat intens, dur, escrit amb una prosa rica i quasi poètica. Hi veig tendresa, drama i terror.
Com ha dit Mena, no entenc que el relat es considere de ciència ficció.
M'ha agradat bastant. -
'et mirava sense els ulls'[Ofensiu]Mena Guiga | 11-07-2015
És la mirada que mai no marxarà i aquesta no ha de fer mal, penso.
No acabo d'entendre el com és que és un relat de 'ciència ficcció' (potser és perquè mai no en llegeixo).
Ara, l'amor per a un gat, això sempre m'arriba, el comparteixo plenament.
I més d'una vegada, m'adono, que en escriure apareixen gats (més aviat gates, en tinc dues) i alguna vegada els maten o moren i causa gran dolor.
Si et fa gràcia, no fa gaire, tocant això, vaig escriure 'La cadireta de vímet'.
Abraçada!
Mena -
Amiràble i intrigant.[Ofensiu]jomagi | 24-05-2015 | Valoració: 10
Magnific i profund. Et seguiré llegint.
-
Increïble![Ofensiu]Aleix de Ferrater | 21-05-2015 | Valoració: 10
M'he quedat d'una peça llegint aquest relat tan, tan extraordinari! La descripció que has dibuixat és meticulosa, serena i enriquidora, amb un llenguatge de primera, farcida de paraules precises i il·lustratives. M'agrada aprendre llegint i aquest relat ho ha aconseguit. Malgrat la duresa del fons, felicitats! Una abraçada.
Aleix
-
molt bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 18-05-2015 | Valoració: 10
Entendreix es precios
MO tse -
mascota[Ofensiu]Imma Cauhé | 17-05-2015
He viscut aquest relat, i realment es tal i com dius.
Valoració mitja: 10